MEDITACIONS POSTMETAFÍSIQUES

La detectiu arriba a un moment d'impàs. Com sé tot el que sé? Potser només sé que no sé res. Però, si sé almenys això, també sé que jo sóc. Sóc alguna cosa, però què? I què més puc saber apart d'això?

La detectiu s'adona que allò que forma part del seu ofici, fer preguntes sobre els fets, l'acaba portant a qüestionar-se la seva pròpia identitat, i tot allò que sempre ha pensat que era. Sóc un humà, un ésser racional, una persona tossuda i perfeccionista, un individu solitari i hiperactiu, una ment curiosa i crítica, una detectiu, una dona.

Portada de la revista Feminal, 1908

Una dona racional, curiosa, tossuda, solitària i hiperactiva que no surt mai als contes, ni a les pel·lícules, ni als best-sellers, ni als anuncis, ni als llibres de text. Potser només sóc un personatge no inventat encara per ningú, esperant dins el calaix de l'escriptor, de la narradora, del creatiu de torn, esperant el moment d'entrar en escena. Les muses, les princeses, les models, les víctimes, les monges i les prostitutes m'han passat al davant. No sóc, doncs, ni tan sols un ésser de ficció, perquè ningú m'ha pensat. Però és que existir es redueix a ser pensat?

No. Jo existeixo, això és ben cert. No puc ser no-res, encara que ningú m'hagi inventat com a personatge per la seva novel·la, ni hagi documentat la meva existència en algun moment de la història. Perquè penso, i si penso existeixo. Potser no sóc cap detectiu a la Barcelona de 1992, sinó que vaig ensenyar geografia a la Roma del 1309, o vaig escriure algun tractat d'alquímia en algun monestir medieval, que segles després hauria estat cremat com a llibre de bruixeria, i que no m'haurien deixat escriure en cap universitat moderna en nom del progrés i de la racionalitat. O potser precisament vaig apel·lar a aquesta racionalitat per entrar a les universitats i als parlaments, per lluitar pels drets de les dones, i contribuir així al progrés social de la humanitat i a la lluita contra el totalitarisme. Tal vegada vaig plantejar el primer model heliocèntric fonamentat matemàticament a l'Alexandria del 407. Potser vaig desencriptar missatges secrets durant alguna de les guerres mundials, o bé vaig governar una confederació de pobles nòmades irreductibles del Mar Negre 600 anys abans de Crist.

Això no ho sap ningú, no ho ha explicat ningú, no forma part de la història. I torno a preguntar-me: és que existir es redueix a ser explicat?