EL FENOMEN DE LA VERITAT IL·LUSÒRIA

Des de la cabina d’observació del mòdul explorador, la humanòloga i cap de l’equip d’investigació del planeta Uhu observa el receptor de pensaments encarat a la Terra, mentre el seu rostre dibuixa allò que pels uhurs seria l’equivalent humà a un somriure burleta. 

- Com són els humans... Son tan manipulables! Es defineixen com a éssers racionals, però són pur instint, instint d’aferrar-se a la «veritat».

- Ets injusta amb ells - objecta el desxifrador de pensaments humans. - Per sort, entre els humans hi ha individus que es pregunten coses com: Que jo tingui la seguretat i el convenciment que un enunciat és cert, això ja el fa vertader? És possible conèixer alguna cosa?

- Sí, és clar, - replica la humanòloga - però la majoria els pren per bojos. Perquè la seva mateixa biologia els fa éssers crèduls. Porto molt de temps estudiant els humans, i he descobert un fenomen molt curiós: l’efecte de la veritat il·lusòria. Entre els humans, una informació, pel sol fet de ser repetida, té més probabilitats de ser acceptada com a veritable i precisa. En el moment actual, els mateixos humans (alguns) han construït màquines dedicades a repetir determinades informacions, i això ha facilitat l’aparició d’una realitat paral·lela amb vida pròpia, plagada de «fake-news»: la post-veritat.

- Per què dius que això depèn de la seva biologia?

- Perquè quan s’exposen a una informació repetida, que ja estava prèviament emmagatzemada en la seva memòria, la processen de manera més fluïda. I en la seva ment, aquesta fluïdesa s’identifica de manera automàtica amb qualitats com la precisió i la certesa.

- Això vol dir que el seu propi cervell els enganya?

- El cervell no deixa de ser un òrgan producte de l’evolució. La seva funció no és descobrir la veritat, sinó procurar la supervivència del subjecte. Per això, el més eficient evolutivament és evitar valorar críticament els continguts i acceptar les opinions més comuns sense dubtar.

- Però sabem que alguns humans s’estudien a sí mateixos, i ja saben que són un producte de l’evolució, un agregat de cèl·lules que es renova constantment, un animal que necessita veritats que cohesionin una comunitat que per a ells és absolutament necessària per sobreviure. Ho «saben»!

- Tens raó, alguns ho «saben», o almenys s’ho qüestionen. Per sort per a ells, estan dotats d’una capacitat anomenada «pensament». A nosaltres no ens cal, perquè els nostres procediments lògics són tan exactes que no ens cal qüestionar-nos res. Però els humans poden pensar. I amb el pensament poden anar contra aquesta tendència a acceptar acríticament la informació, poden dubtar i recórrer al diàleg.

- «Dubtar»... Quina cosa més curiosa... Així doncs, anant contra ells mateixos mitjançant el pensament, poden compensar la seva tendència biològica a la credulitat. Llavors on és el problema? Per què no ho fan tots?

- Perquè el pensament no és tan «eficient», ni «útil», ni fàcil. En primer lloc, perquè requereix temps, i en segon lloc, perquè suposa un esforç extra: dubtar, preguntar-se, generar hipòtesis, contrastar-les,... i tot per concloure una veritat probable i provisional, que sempre acabarà amb la mateixa pregunta: la meva certesa sobre aquesta qüestió, li afegeix alguna cosa que la faci necessàriament vertadera? És possible conèixer alguna cosa? 

 

Estudis sobre el «truth-effect»:

Unkelbach, C., & Stahl, C. (2009). A multinomial modeling approach to dissociate different components of the truth effect. Consciousness and Cognition, 18, 22–38.

Dechêne, A., Stahl, C., Hansen, J., & Wänke, M. (2010). The truth about the truth: A meta-analytic review of the truth effect. Personality and Social Psychology Review, 14(2), 238-257.

Fazio, L. K., Brashier, N. M., Payne, B. K., & Marsh, E. J. (2015). Knowledge does not protect against illusory truth. Journal of Experimental Psychology: General, 144(5), 993.

Silva, R. R. D. (2014). "The truth is never pure and rarely simple": Understanding the role of repetition and processing fluency on the illusion of truth effect.