Falsa dicotomia: fal·làcia que consisteix a reduir una qüestió a dos punts de vista com a úniques opcions possibles, quan existeixen més possibilitats que no han estat considerades.
L’autoritat és un concepte caigut en desgràcia, i a més, se’n deriva el terme «autoritarisme», relacionat amb dictadura, absolutisme, totalitarisme, i altres accepcions properes al nazisme (curiosament, únic sistema totalitari condemnat explícitament a occident). Però no es tenen en compte altres usos del terme, com «ser una autoritat en la matèria», que indica algú, l’opinió del qual és més valuosa que la d’altres perquè es tracta d’una persona experta, amb coneixement i experiència en una determinada matèria.
La rebel·lia, en canvi, aquella actitud pròpia de ments crítiques, que no es conformen amb allò que tothom pressuposa, que intenten abordar les qüestions sense prejudicis, i que són contràries a l’autoritarisme (i no necessàriament a l’autoritat), s’ha convertit paradoxalment en una arma d’aborregament social, sobretot al servei de les tendències més totalitàries de l’espectre polític.
Aquesta versió invertida en què la rebel·lia entra en contradicció amb ella mateixa es dona quan s’adopta l’actitud «rebel» de manera indiscriminada, sense criteri i contra qualsevol afirmació amb pretensions de veritat; quan es nega qualsevol cosa pel sol fet de no ser la pròpia opinió, o pel sol fet que és l’opinió del nostre adversari (o, simplement, perquè és l’opinió d’algú altre). Així és com han sorgit tendències com el terraplanisme, el creacionisme, o el negacionisme.
Això es fa servir com a instrument per crear confusió i escepticisme, fent així impossible qualsevol diàleg entre diferents postures, perquè passen a ser incommensurables (és a dir, no parlen en els mateixos termes, perquè es qüestiona constantment el seu significat). És el cas de l’antifeminisme (oposat a un suposat «feminazisme» fictici), o el mal anomenat llibertarisme (que és en realitat «neoliberalisme» disfressat, justament, de rebel·lia). D’aquesta manera, adoba el terreny per al sorgiment de fake news i post-veritats.
Finalment, aquest qüestionament sistemàtic i sense criteri de qualsevol cosa acaba anorreant el pensament propi, fent impossible forjar una opinió pròpia i defensar-la, ja que tot es posa en qüestió de manera permanent. A més, tenir una opinió sobre alguna cosa i argumentar-la es converteix en un acte d’autoritarisme. De manera que qui no vol ser acusat d’autoritari acaba en un carrer sense sortida: «la meva opinió és que tothom té la seva pròpia opinió, i per tant no serveix de res dir alguna cosa, perquè no tindrà recorregut.»
El dilema autoritat o rebel·lia és un fals dilema, una falsa dicotomia. És una fal·làcia. L’antídot a aquesta fal·làcia és el coneixement i la informació (una cosa que no ens proporcionen els algoritmes tendenciosos de les xarxes socials més massives). Una cosa que passa per, en algun moment, saber identificar i reconèixer algunes autoritats en la matèria, ja que un sol individu no té temps de comprovar totes i cadascuna de les idees que s’instal·len en la seva ment. Naturalment, cal preguntar-se per què una i una altra vegada, i no parar de buscar explicacions alternatives, però això és diferent de qüestionar-lo o negar-lo sistemàticament.
En fi, no es tracta tant de saber distingir el ver del fals (cosa molt difícil) , sinó de distingir el discurs mentider del discurs honest.
La rebel·lia, en canvi, aquella actitud pròpia de ments crítiques, que no es conformen amb allò que tothom pressuposa, que intenten abordar les qüestions sense prejudicis, i que són contràries a l’autoritarisme (i no necessàriament a l’autoritat), s’ha convertit paradoxalment en una arma d’aborregament social, sobretot al servei de les tendències més totalitàries de l’espectre polític.
Aquesta versió invertida en què la rebel·lia entra en contradicció amb ella mateixa es dona quan s’adopta l’actitud «rebel» de manera indiscriminada, sense criteri i contra qualsevol afirmació amb pretensions de veritat; quan es nega qualsevol cosa pel sol fet de no ser la pròpia opinió, o pel sol fet que és l’opinió del nostre adversari (o, simplement, perquè és l’opinió d’algú altre). Així és com han sorgit tendències com el terraplanisme, el creacionisme, o el negacionisme.
Això es fa servir com a instrument per crear confusió i escepticisme, fent així impossible qualsevol diàleg entre diferents postures, perquè passen a ser incommensurables (és a dir, no parlen en els mateixos termes, perquè es qüestiona constantment el seu significat). És el cas de l’antifeminisme (oposat a un suposat «feminazisme» fictici), o el mal anomenat llibertarisme (que és en realitat «neoliberalisme» disfressat, justament, de rebel·lia). D’aquesta manera, adoba el terreny per al sorgiment de fake news i post-veritats.
Finalment, aquest qüestionament sistemàtic i sense criteri de qualsevol cosa acaba anorreant el pensament propi, fent impossible forjar una opinió pròpia i defensar-la, ja que tot es posa en qüestió de manera permanent. A més, tenir una opinió sobre alguna cosa i argumentar-la es converteix en un acte d’autoritarisme. De manera que qui no vol ser acusat d’autoritari acaba en un carrer sense sortida: «la meva opinió és que tothom té la seva pròpia opinió, i per tant no serveix de res dir alguna cosa, perquè no tindrà recorregut.»
El dilema autoritat o rebel·lia és un fals dilema, una falsa dicotomia. És una fal·làcia. L’antídot a aquesta fal·làcia és el coneixement i la informació (una cosa que no ens proporcionen els algoritmes tendenciosos de les xarxes socials més massives). Una cosa que passa per, en algun moment, saber identificar i reconèixer algunes autoritats en la matèria, ja que un sol individu no té temps de comprovar totes i cadascuna de les idees que s’instal·len en la seva ment. Naturalment, cal preguntar-se per què una i una altra vegada, i no parar de buscar explicacions alternatives, però això és diferent de qüestionar-lo o negar-lo sistemàticament.
En fi, no es tracta tant de saber distingir el ver del fals (cosa molt difícil) , sinó de distingir el discurs mentider del discurs honest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada