ANESTÈSIA: Substància o pràctica per inhibir la sensació de dolor o molèstia, sense incidir en la cura o les causes d’aquest dolor. Els seus efectes són l’analgèsia, l’amnèsia, la relaxació muscular i la supressió dels reflexos.
El 1275, un metge mallorquí anomenat Ramon Llull va obtenir un líquid volàtil i inflamable mentre experimentava amb certes substàncies químiques, al qual va anomenar «vitriolo dulce», que feia que els pollastres s’adormissin i perdessin la sensibilitat al dolor. Des de llavors, molts altres noms han contribuït a desenvolupar aquest descobriment tan beneficiós per la humanitat, utilitzat als quiròfans perquè el pacient no senti dolor durant una operació, que altrament hauria estat inhumanament dolorosa.
Amb el sorgiment de les ambicions sociològiques, s’amplia el camp d’acció d’aquest mateix principi més enllà del quiròfan, amb la idea d’anestesiar la societat sencera de tots els mals que poguessin amenaçar el seu estat de placidesa o, en qualsevol cas, d’alterar l’ordre i el funcionament de la societat en general. El seu «tetrapharmakon» particular, els quatre eslògans en què es centra la seva campanya, ressonen fins a dia d’avui:
«No paris!» Els analgèsics físics ens permeten «continuar» com si res. Continuar què? Continuar treballant, continuar produint, continuar conduint, continuar consumint,... La cura de les causes implicaria una despesa massa gran d’esforços i diners per la societat, així que val més que, com a individu, et facis càrrec de comprar el teu propi analgèsic per apaivagar els símptomes.
«Preocupa’t per tu, i deixa estar la resta!» Els analgèsics psíquics possibiliten l’adaptació de l’individu al sistema social sense la necessitat de canviar cap de les disfuncions d’aquest sistema. Depressió, ansietat, pensaments suïcides, paranoia, ... La cura implicaria haver de canviar molts aspectes de l’organització social i econòmica, per fer-la més flexible i adaptada a les necessitats reals de les persones. Però és molt més fàcil tractar l’individu que curar la societat. Prescriure el consum de certes drogues és una pràctica clau per conformar els individus amb el ritme social.
«Elimina la brutícia amb facilitat!» Allà on no arriben els psicòtrops i psicolèptics per pacificar la vida social, creem institucions-contenidor per ingressar-hi els individus inadaptats, bojos, insubmissos,... L’hospital serveix per curar, sí, però també pot ser útil a tals efectes. De la mateixa manera, la presó és un instrument per intentar protegir la societat d’individus perillosos, sí, però de passada serveix per ampliar l’etiqueta de «perillosos» a totes aquelles conductes socialment discordants i totes aquelles opinions dissidents, i amuntegar-les en un contenidor fora de la vista dels individus adaptats. També són molt eficaços els CIES, els camps de refugiats o directament l’extermini transfronterer.
«Oblida’t de les preocupacions!» Les injustícies i desgràcies que es produeixen a nivell mundial poden ser una important font de malestar i incomoditat, les quals acostumen a generar moltes preguntes en la ment dels individus i, com a conseqüència, a encendre el pensament. Per encaixar les ments de les persones en l’opinió pública i anivellar-la a la mitjana o «average» (és a dir, la mediocritat), no n’hi ha prou amb ensucrar els noticiaris, eixamplant la secció d’esports, la d’espectacles -no cultura- i la del temps. Tampoc n’hi ha prou amb incentivar amb una sobredosi de publicitat l’avidesa consumista que fa que els cervells dels individus generin tota classe de neurotransmissors responsables de l’excitació i desincentivadors del pensament. A més d’això, cal crear soroll, molt soroll, és a dir, fer proliferar notícies i interpretacions sobre un fet, o un no-fet, tantes com les seves contràries. D’aquesta manera, tot i que encara puguin quedar individus amb inquietuds per la reflexió, es genera una remor constant a la qual les orelles s’acaben acostumant, fins que ja no senten res.
Aquesta és la culminació del procés pel qual s’ha pretès assolir la societat ideal: aquella on fins i tot les més grans desgràcies podran ser suportades simplement perquè seran ignorades, oblidades, i fins i tot negades. Una societat marcada pels quatre grans efectes de l’anestèsia: analgèsia (evitar la sensació conscient del dolor), amnèsia (evitar la formació de memòria), la relaxació muscular i la supressió dels reflexos (evitar la resposta als estímuls). En definitiva, un món feliç!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada