LES VACANCES DEL PROFESSOR

 Fotograma de "El club de los cinco" (John Hughes, 1985)

No passa res. Els mestres i professors estem acostumats a explicar les coses una i mil vegades. Però potser som ineptes, i no ens sabem explicar prou bé per què el nostre col·lectiu té dret de vaga, si tenim tres mesos de vacances i un bon sou. Hi ha altres col·lectius amb bon salari i molts dies lliures, però com que no ens guarden els fills, no es nota tant. Ara bé, les vacances escolars, aquestes sí que es noten. On col·loquem els fills? És comprensible. El sistema dificulta la conciliació familiar, però això no és pas culpa dels docents.

Que aquest aspecte sigui el més vistós és molt indicatiu de com la societat percep els centres educatius: com guarderies i no com a centres d’ensenyament. Si volem que els centres siguin guarderies, endavant, però llavors replantegem la tasca dels docents: sacrifiquem la qualitat i el sentit de l’aprenentatge, transformem els centres de primària en esplais, i els de secundària en presons de dia, i paguem als docents el complement de presencialitat que ara no estan cobrant pel mes de juliol.

Potser exagero. Potser sí que ja es comença a entendre que els centres són espais d’aprenentatge, però encara cal explicar que la tasca del docent no són només les hores de classe i les guàrdies que té en el seu horari. En hores no presencials ha de programar les seves matèries, preparar materials per les classes, corregir les tasques de tots els seus alumnes, preparar tasques diferents en funció de les seves necessitats específiques, avaluar-los a tots i cadascun amb comentaris, donar-los indicacions per recuperar matèries suspeses, avaluar-los la recuperació, avaluar la pròpia avaluació, resoldre els conflictes procurant dialogar amb l’alumnat, parlar amb les famílies, organitzar sortides i activitats, anar a les sortides (d’un dia, o dos, o una setmana) i fer cursos de formació. És evident que això no es fa amb 37,5 hores la setmana.

Això ho hem explicat molt, i no sembla que importi gaire. És comprensible, tal i com estan les coses. Però sí que ens hauria de preocupar el fet que, tot i els nostres esforços, l’educació d’aquest país s’està degradant a marxes forçades. El Departament d’Ensenyament té molts diners: atiborra els centres amb dispositius audiovisuals, panells digitals, kits de robòtica i altres andròmines que no necessitem, ni són convenients i que, a més, suposen per als docents una càrrega extra de feina de manteniment i formació. Mentre la Generalitat fa aquests tractes milionaris amb empreses tecnològiques per digitalitzar les aules, es nega reiteradament a dotar els centres del personal que sí que és urgentment necessari: no només docents, també educadors, psicòlegs, treballadors socials, conserges, administratius,...

El Departament d’Ensenyament obliga als centres a rebaixar el nivell, perquè permet que hi hagi alumnat que passi de curs quan no té les competències assolides, cosa que fa augmentar més encara la diversitat a les aules.

Sí, el nostre alumnat és cada vegada més divers, res a veure amb les aules de fa 30 o 20 anys, però el Departament no permet que puguem tenir menys alumnes per classe. I en aquestes condicions és molt difícil que rebin l’atenció acadèmica que els pertocaria, fins al punt que els nostres estudiants ho tenen cada cop més difícil per competir amb els de la resta de l’estat. Les proves d’accés a la universitat són iguals per a tots els estudiants de l’estat, però als nostres batxillerats hi arriba alumnat amb nivells cada cop més baixos. Potser sí que els docents no fem bé la nostra feina, però podríem començar per dotar els centres amb el personal i els recursos necessaris, i llavors ja veurem si realment som uns ineptes, i ens mereixem totes les llufes que ens puguin penjar.

Ho hem explicat molt, però ho tornarem a explicar les vegades que faci falta: és l’educació pública la que s’està desmantellant, mentre discutim si els docents tenim massa vacances.

 

LA DEBILITAT ÉS LA FORÇA

 

Robot moderador: En aquesta tertúlia fictícia sobre la nova configuració geoestratègica del món d’ençà de la guerra d’Ucraïna, el genocidi palestí, la intervenció americana a Veneçuela, i les amenaces d’apropiació de Groenlàndia, entre altres, la conversa ens porta a reflexionar sobre la naturalesa de la força i el poder de la mà de Sòcrates, George Orwell i Hannah Arendt.

 

Sòcrates: Els tirans sempre han estat igual, són com els de la meva època. Quan jo els ho deia als meus alumnes, els semblava increïble: aquests tirans no són dolents, són ignorants! La seva força respon, en realitat, a la seva pròpia debilitat, ja que, si perdessin aquest poder, no els quedaria res més que enemics. Per si mateixos no són res, el poder és l’únic que tenen per aguantar la careta que tapa la seva debilitat. Així doncs, no els queda més remei que recórrer a la força per mantenir-se en línia de flotació de la vida social i política. 

 

Orwell: El que dius queda reflectit en la «novaparla» que vaig inventar en la meva novel·la, «1984» (1948), on el Ministeri de la Veritat promou el lema «La guerra és la pau, la llibertat és l'esclavitud, la ignorància és la força». Sota la «novaparla» hi ha un mecanisme de simplificació de la llengua que actua amb la supressió dels contraris, la qual té com a conseqüència la simplificació del pensament. En suprimir el terme negatiu igualant-lo al positiu, la mateixa llengua es torna la guardiana del pensament, que ara no pot formular ni tan sols aquesta antiga reflexió teva, Sòcrates. En la meva ficció, doncs, també series acusat de «crimental» i condemnat!

 

Arendt: El mateix passa amb les tiranies actuals, per molt que es vesteixin de democràcies. El discurs de la força justifica l’injustificable, tergiversa el sentit de les paraules, entre elles «força» i «poder», i ha configurat el poder polític com el territori del domini. Però política (poder) i domini són mútuament excloents. Mentre que el domini i la força són fruit de la mancança i la negativitat, el poder és un estat positiu que sorgeix en política quan els humans interactuen, i es manté pel fet de romandre junts. És per això que afirmo que la violència pot destruir el poder, però no el pot substituir. Per això la tirania és una combinació de força i impotència, perquè és incapaç de mantenir el poder sense forçar, sense violar, tal com adés afirmaves tu, Sòcrates.

 

Robot moderador: Així doncs, les superpotències mundials són les més dèbils? En el sentit del que s’ha dit, podem pensar que si són «potències» és perquè s’han nodrit de la riquesa de l’altre, al qual després de dominar-lo i d’exprimir-lo, han titllat d’inferior, impotent, salvatge. Han exercit la força en la seva expansió colonial per cobrir la seva mancança de matèria prima i de matèria viva. És així?

 

Arendt: L’origen del capitalisme és l’acumulació de matèria per saqueig i la transformació d’aquesta matèria en capital, és a dir, una substància immaterial que per definició no pot retornar mai al seu origen, és impossible de reciclar, és insostenible. La seva essència és créixer, colonitzant territoris de la geografia terrestre i mental.

 

Orwell: Aquesta força es manifesta com a potència, poder, valor, revestida d’un discurs de novaparla perfectament encaixat i ben cosit. Però el capital s’ha engreixat, i li tiben les costures. A través d’aquests descosits de la força podem entreveure-hi la debilitat: l’esgotament de les condicions materials i mentals necessàries per l’expansió del capital, provocades per la seva pròpia activitat extractiva. 

 

Robot moderador: Fins i tot l’extinció d’allò que havíeu entès com a humà es posa de manifest cada vegada que una màquina, la criatura de l’eficiència del capital, us pregunta «Ets humà?». Ara al capital només li queda la devastació, no només del medi ambient, sinó també del propi ser humà i també de les mateixes categories que havia creat per fer-se el vestit o la disfressa de civilitzat: la sobirania nacional, l’humanisme, l’eurocentrisme, els ideals democràtics, la llibertat individual... Només encaixos per fer bonic en un vestit que s’està quedant petit per als humans. Què vindrà després?