DRÀCULA 2.0

He estat esperant tot aquest temps. Sento l’olor. És irresistible. És una olor tan antiga, però a través dels anys es manté encara tan fresca, sucosa, apetitosa. 

He estat esperant, pacientment. Quan es faci fosc sortiré a libar el nèctar deliciós de la por. La por del diferent, del negre, de l’animal. La por de perdre, de ser lleig, de fracassar. La por de fer el ridícul, de no tenir res a dir, de no ser prou. La por de ser un mateix, la por de dubtar, la por al desconegut. La por de saber, i la de no saber, la de parlar sense embuts, la de ser poc ambiciós, la de tenir massa poc. La por de ser lliure, i la de ser esclau.

Espero. Tinc una paciència infinita. La meva vida corre immortal a través dels anys i el segles, esperant sempre la mateixa olor, el mateix nèctar que sempre retorna i es regenera, igual com la lluna s’omple i es buida una vegada i una altra.

Espero, pacientment, la foscor. La nit és el meu oxigen. El sol em repugna, perquè il·lumina, clarifica, desvela, aclareix, fa possible la visió. Però no em convé que em vegin. Ni tampoc em convé que hi vegin.

He estat esperant la foscor pacientment, perquè jo visc de la ceguesa, l’estupidesa, la ignorància, la confusió, l’escepticisme fàcil, el dogmatisme estúpid i el relativisme naïf. Espero la foscor perquè no vull que hi vegin ni que comprenguin. Només vull que opinin, divaguin i facin xerrameca.

Mentrestant, des del meu amagatall fúnebre preparo les pocions més embriagadores, difonc sentències maniquees, llenço flaixos encegadors, escampo vapors afrodisíacs i boires mentals, i teixeixo laberints de miralls. Vull que quan les meves preses mirin el món es vegin només a si mateixes. No vull que es mirin als ulls o conversin entre elles. L’estaca que que caldria per aniquilar-me pesa tant, que caldria la cooperació de totes. Per això han de tenir por els uns dels altres: han de formar un exèrcit de porucs, una suma d’individus terroritzats, que no cooperin entre ells i només tinguin ulls per mi.

La meva cuina és pacient i lenta, perquè tinc tot el temps del món, i des de la immortalitat accelero els rellotges per fer que les meves víctimes sempre tinguin pressa, perquè visquin a contra-rellotge, perquè no tinguin temps per pensar. La reflexió és el seu únic antídot, però d’aquesta manera els és inaccessible. No vull que hi vegin.

Quan arribi la foscor, m’he de fer imprescindible, irresistible, indispensable. M’he de tornar el clau roent enmig de la immensitat glaçada de por. He de ser l’esperança, la salvació. Només així les meves víctimes s’entregaran a mi. I jo només hauré d’obrir la boca i xuclar.

Mentre espero, afilo els ullals que ja es deleixen per clavar-se en la carn tendra de la ingenuïtat que jo mateix he conreat. Desplego la capa, brando els símbols ben amunt, i mostro el meu deliciós somriure. Europa, estimada, vine a mi!

CONSENTIMENT

 Judith Butler: «Cal contextualitzar la sexualitat. El problema no és la sexualitat en si mateixa. Les persones intenten seduir-se, s'esforcen per crear les condicions en què la persona que desitgen els trobi irresistibles. La qüestió és identificar les dinàmiques de poder que tendeixen a afectar la capacitat de cadascú de progressar, de prosperar, de ser tractat de manera justa i, en primer lloc, d'evitar el xantatge i les represàlies.» (Revista Vacarme, 2003)

LLIBERTA- Com podem saber quan una persona actua lliurement i sense coacció?

CONSE- Crec que la llibertat es mesura en base al consentiment. Sense el seu consentiment, qualsevol acció sobre un altre és il·legítima, perquè és un acte de dominació o submissió forçada. L’acció política dels governants cap als governats hauria de ser consentida per aquests a través d’un pacte social. Es pot dir el mateix en les relacions socials i afectives: el matrimoni es basa en un pacte on els dos membres de la parella han de dir que sí. Els estats actuals estan basats en aquesta idea, pròpia del contractualisme liberal: l’origen de l’estat és un pacte lliure entre tots els ciutadans per donar-se, com a mínim, unes lleis i uns governants que les facin complir. Per tant, si formes part d’aquest estat, la teva obediència als governants i a les lleis no implica opressió, perquè la teva submissió és voluntària. Sobre aquesta base teòrica, l’Estat és un estat de llibertat a través de la llei.

LLIBERTA- Però aquesta llibertat inicial és fictícia! Quan s’ha donat aquest consentiment? En quin moment a ningú li han preguntat explícitament si volia formar part de cap Estat? I la qüestió més important: és que hi ha alguna altra opció a escollir? Hi ha l’opció de no consentir? En el cas d’una dona que pateix abús sexual a la feina, si continua ocupant el seu lloc de treball perquè és l’única opció de supervivència que té, podem dir que està consentint la situació i que, per tant, no està patint realment un abús? En el cas d’un home totalment desposseït que no té cap altra opció que treballar en condicions d’explotació, podem dir que consent aquest abús de poder, només pel fet que torna a la feina cada dia pel seu propi peu i sense que ningú el forci a anar-hi? Allà on no hi ha la possibilitat real de no consentir, el consentiment no té sentit. Allà on no és possible dir «No», el «Sí» significa ben poca cosa. Fa falta alguna cosa més que el consentiment per poder considerar que la conducta d’una persona és lliure.

CONSE- Però llavors, en quin moment ho pot ser? Sempre estem condicionats per l’entorn, la cultura, la pressió social, les condicions econòmiques, les expectatives de la família,... Naixem ja dins una societat i anem conformant la nostra identitat sota les categories que ens ofereix aquesta estructura social. Em refereixo a la identitat cultural, sexual, religiosa, etc. Segons això, mai som lliures d’escollir el que fem, perquè estem incrustats en aquesta estructura, fora de la qual la nostra existència com a individus no seria possible ni pensable. Llavors, hem de concloure que la llibertat no és possible?

LLIBERTA- No sé què és la llibertat en abstracte. Acostumem a definir la llibertat com la capacitat de fer el vulguem. Però és difícil saber què volem. Potser és més fàcil saber què no volem, què no estem disposats a suportar. Quan algú diu «No», això és molt clar. En canvi, no dir que "No" no sempre vol dir sí. Ni tan sols dir que sí és sempre un sí. Llavors, el problema no és el sí o el no, sinó les condicions estructurals sota les quals les persones consenten determinades situacions. Les persones prenen responsablement (no hi ha més remei) les seves pròpies decisions (encertadament o no) per tirar endavant la seva vida en el món que els ha tocat viure. Enlloc de jutjar les seves decisions, hauríem de jutjar el món que els envolta: hi ha decisions que no hauríem d’haver de prendre!

CONSE- Llavors, què cal tenir en compte en un judici?

LLIBERTA- Un jutge no només ha de tenir en compte el sí o el no d’una dona que ha denunciat una agressió sexual. Haurà de tenir en compte les desigualtats existents prèviament a aquest sí o aquest no. És a dir, a més de complir la lletra de la llei, s’haurà de qüestionar necessàriament els seus propis prejudicis masclistes, classistes, racistes, ... que són els propis de la societat, i fins i tot poden ser els de la víctima. 

 

Per ampliar:

SERRA, Clara. El sentido de consentir. Editorial Anagrama, 2024.

ANESTÈSIA

ANESTÈSIA: Substància o pràctica per inhibir la sensació de dolor o molèstia, sense incidir en la cura o les causes d’aquest dolor. Els seus efectes són l’analgèsia, l’amnèsia, la relaxació muscular i la supressió dels reflexos. 

 

El 1275, un metge mallorquí anomenat Ramon Llull va obtenir un líquid volàtil i inflamable mentre experimentava amb certes substàncies químiques, al qual va anomenar «vitriolo dulce», que feia que els pollastres s’adormissin i perdessin la sensibilitat al dolor. Des de llavors, molts altres noms han contribuït a desenvolupar aquest descobriment tan beneficiós per la humanitat, utilitzat als quiròfans perquè el pacient no senti dolor durant una operació, que altrament hauria estat inhumanament dolorosa.

Amb el sorgiment de les ambicions sociològiques, s’amplia el camp d’acció d’aquest mateix principi més enllà del quiròfan, amb la idea d’anestesiar la societat sencera de tots els mals que poguessin amenaçar el seu estat de placidesa o, en qualsevol cas, d’alterar l’ordre i el funcionament de la societat en general. El seu «tetrapharmakon» particular, els quatre eslògans en què es centra la seva campanya, ressonen fins a dia d’avui:

«No paris!» Els analgèsics físics ens permeten «continuar» com si res. Continuar què? Continuar treballant, continuar produint, continuar conduint, continuar consumint,... La cura de les causes implicaria una despesa massa gran d’esforços i diners per la societat, així que val més que, com a individu, et facis càrrec de comprar el teu propi analgèsic per apaivagar els símptomes.

«Preocupa’t per tu, i deixa estar la resta!» Els analgèsics psíquics possibiliten l’adaptació de l’individu al sistema social sense la necessitat de canviar cap de les disfuncions d’aquest sistema. Depressió, ansietat, pensaments suïcides, paranoia, ... La cura implicaria haver de canviar molts aspectes de l’organització social i econòmica, per fer-la més flexible i adaptada a les necessitats reals de les persones. Però és molt més fàcil tractar l’individu que curar la societat. Prescriure el consum de certes drogues és una pràctica clau per conformar els individus amb el ritme social.

«Elimina la brutícia amb facilitat!» Allà on no arriben els psicòtrops i psicolèptics per pacificar la vida social, creem institucions-contenidor per ingressar-hi els individus inadaptats, bojos, insubmissos,... L’hospital serveix per curar, sí, però també pot ser útil a tals efectes. De la mateixa manera, la presó és un instrument per intentar protegir la societat d’individus perillosos, sí, però de passada serveix per ampliar l’etiqueta de «perillosos» a totes aquelles conductes socialment discordants i totes aquelles opinions dissidents, i amuntegar-les en un contenidor fora de la vista dels individus adaptats. També són molt eficaços els CIES, els camps de refugiats o directament l’extermini transfronterer.

«Oblida’t de les preocupacions!» Les injustícies i desgràcies que es produeixen a nivell mundial poden ser una important font de malestar i incomoditat, les quals acostumen a generar moltes preguntes en la ment dels individus i, com a conseqüència, a encendre el pensament. Per encaixar les ments de les persones en l’opinió pública i anivellar-la a la mitjana o «average» (és a dir, la mediocritat), no n’hi ha prou amb ensucrar els noticiaris, eixamplant la secció d’esports, la d’espectacles -no cultura- i la del temps. Tampoc n’hi ha prou amb incentivar amb una sobredosi de publicitat l’avidesa consumista que fa que els cervells dels individus generin tota classe de neurotransmissors responsables de l’excitació i desincentivadors del pensament. A més d’això, cal crear soroll, molt soroll, és a dir, fer proliferar notícies i interpretacions sobre un fet, o un no-fet, tantes com les seves contràries. D’aquesta manera, tot i que encara puguin quedar individus amb inquietuds per la reflexió, es genera una remor constant a la qual les orelles s’acaben acostumant, fins que ja no senten res.

Aquesta és la culminació del procés pel qual s’ha pretès assolir la societat ideal: aquella on fins i tot les més grans desgràcies podran ser suportades simplement perquè seran ignorades, oblidades, i fins i tot negades. Una societat marcada pels quatre grans efectes de l’anestèsia: analgèsia (evitar la sensació conscient del dolor), amnèsia (evitar la formació de memòria), la relaxació muscular i la supressió dels reflexos (evitar la resposta als estímuls). En definitiva, un món feliç!

FILOSOFIA DE PONENT, UNIVERSAL

El 1928 apareix publicat Elogi de la mentida, un llibre filosòfic d’estil literari; una oda a la mentida per parlar de la llibertat de veritat. El seu autor, tot i haver entrat en relació amb els escriptors noucentistes catalans, passarà sense pena ni glòria per la història de la literatura catalana, al costat d’altres autors desconeguts com Diego Ruiz, Jaume Brossa, Ernest Vendrell i Cristòfor de Domènech, tots ells filòsofs d’esquerres marginats. Per sort, l’Elogi de la mentida ha estat rescatat de l’oblit i reeditat per Alba Padrós i Max Pérez, gràcies als quals la figura de l’autor se’ns comença a aparèixer d’entre la boira dels oblidats.

Amb l’ideal d’un poble llibertari autogestionat, el nostre autor elogia la mentida i l’artificialitat com a factor d’alliberament. Per una banda, els artefactes com les màquines ens poden alliberar del pes de les feines més feixugues, mentre altres artificis més subtils, com les paraules, ens poden esclavitzar si les prenem per veritats absolutes. És per això que l’autor elogia la mentida, no pas com aquella que fem servir conscientment per enganyar i treure’n un benefici, sinó aquella a la qual ens costa tant enfrontar-nos: l’artefacte que construïm com un bell i ordenat edifici per donar aixopluc i sentit a la nostra existència. Ara bé, després d’haver-ne desmuntat la bastida, n’oblidem la nostra autoria i la convertim en una veritat intemporal i definitiva, un dogma cultural, moralista i dominador. Així és com la nostra capacitat inventora i creadora s’aniquila a ella mateixa: oblidant-se. Només la recuperació de la consciència de ser mentiders ens pot alliberar de la perversa influència paralitzant dels dogmes. Però qui és aquest antifilòsof amant de la mentida?

L’autor del nostre llibre va néixer a Mollerussa on, cap al 1917, feia de mestre a l’escola. Nascut en el sí d’una família camperola, es deia Josep Torres Tribó, i ben aviat va haver de marxar del seu poble degut a les pressions de l’Església catòlica contra ell i la seva família, per les seves conviccions atees i per conductes irreverents, com negar-se a portar els seus alumnes a confessar-se. Durant la seva estada a Lleida fou detingut pel seu antimilitarisme, sent condemnat a dos anys de presó.

A partir d’aquí comença un periple de refugis, entre els quals Madrid o Saragossa, on va entrar en contacte amb personatges significatius de la intel·lectualitat espanyola com Felipe Alaiz, deixeble directe d’Ortega y Gasset i persona de prestigi dins el món llibertari, amb qui va editar una revista de tendència anarquista junt amb altres noms com Francisco Ascaso.

Continuà amb aquesta activitat quan es traslladà de nou a Catalunya, on fou de nou detingut i empresonat, juntament amb Ascaso, per la seva presumpta vinculació a accions de protesta per l’assassinat de Francesc Layret. A la presó va coincidir amb líders anarcosindicalistes com Garcia Oliver, i comença a elaborar la seva reflexió sobre la llibertat, que relatarà anys després al nostre llibre.

Un cop fora, i ja amb una família de qui tenir cura, es consagra a l’escriptura i la divulgació cultural a nivell professional, activitat que combina amb diverses feines. Entre algunes relacionades amb la construcció, exerceix sobretot com a mestre en diferents escoles d’orientació racionalista: l’Escola de Natura de Barcelona, l’escola d’Arbeca, i l’Ateneu Llibertari de la Sagrera, fins que funda la seva pròpia escola al barri del Guinardó de Barcelona, de règim coeducatiu mixt, per infants i adults, i seguint la pedagogia experimental de caire racionalista.

La Guerra Civil aniquila aquest projecte, i Torres Tribó es vincula més estretament amb cercles de la CNT, implicant-se en col·lectivitzacions agrícoles, entrant al comitè de la CNT de Valls i dirigint la revista d’aquest col·lectiu, «Acció Sindical».

Acabada la guerra, la família formada per Josep Torres Tribó, Guadalupe Cuadrado i els seus fills Hortènsia, Orphania i Josep, van exiliar-se i van ser ser internats en diferents camps de concentració. Allà el nostre filòsof es va enrolar en una de les Companyies de Treballadors Estrangers, amb qui va acabar sent detingut pels nazis a Amiens. Va passar pels camps de concentració de Hohenfels i Moosburg, fins a ser internat a Mauthausen-Gusen, on va ser assassinat en una cambra de gas el dia 22 de setembre de 1941, a l’edat de 41 anys.

Fou, com tants d’altres, víctima d’una de les veritats més absolutes que han dominat i encara dominen Europa, i en nom de la qual es promouen guerres, s’exterminen persones i es proscriuen pensadors al racó de l’oblit, allà on les veritats es transformen en mentides, i els lliurepensadors ni tan sols apareixen com a mentiders. Simplement, desapareixen. 

Referència bibliogràfica: 

TORRES TRIBÓ, Josep. Elogi de la mentida (Estudi introductori de Max Pérez i Alba Padrós) Edicions Cal·lígraf. Figueres 2022. 

EL SOMNI D'ASIMOV

(Article publicat a la revista URTX a Tàrrega, l'abril de 2024)

 El títol vol ser una referència a la tecnologia com a element que és i ha estat objecte de l'imaginari col·lectiu i dels grans mites de la modernitat i la contemporaneïtat. Alhora, també pretén al·ludir a la qüestió sobre la possibilitat d'IAs morals regides per lleis similars a les d'Asimov o, almenys, sobre la pretesa neutralitat moral de la tecnologia. Per abordar aquestes qüestions, es farà una exploració genealògica dels principals conceptes sobre la tecnociència des d'una perspectiva històrica, ontològica, antropològica i ètica. La intenció és aportar eines conceptuals filosòfiques per a un debat sobre la possibilitat de la IA i conseqüències ètiques, socials i polítiques que pot comportar, així com fer una breu exposició de les propostes ètiques sorgides recentment des de l'àmbit filosòfic per bregar contra la intempèrie normativa a la que s'exposa la humanitat i el medi en relació amb l'imperatiu tecnològic.

 

DESERTOR

M’han dit traïdor, covard, passota, nihilista, irresponsable, ... Fins i tot m’han dit neutral! Com si això fos possible!  Qui diu que és neutral és, automàticament, un mentider. Fins i tot qui afirma que tot és mentida, ja té la pretensió d’estar dient la veritat. Qualsevol acció que hom fa, és sempre una tria, fins i tot si decideix no fer res. Qui diu que és neutral en una baralla entre el feble i el fort, és que està a favor del fort. I sempre hi ha febles i forts, tot i que de vegades costin d’identificar, precisament perquè ningú és neutral.

Quan em van reclutar, em van convèncer del meu estatus de feble, o millor dit: del nostre estatus de febles, i del nostre dret a defensar-nos. Com es pot convèncer algú que l’extermini de l’altre està justificat, si no és des de la perspectiva del feble? El feble sempre es defineix com a contraposició a un altre, i configura la seva identitat en funció de la negació d’aquest altre. Per tant, la seva identitat depèn de qui sigui aquest altre, depèn de l’objecte del seu odi. D’aquest odi neix l’autoconvenciment que hom té el dret a la venjança, a la restauració d’un dany que s’ha patit i que és culpa de l’altre, del malvat. Malvat per ser ell mateix, malvat per ser qui és, per ser com és, per estimar-se com és. L’odi envers els malvats és un deure. La venjança és un imperatiu moral.
En la lluita sagnant, enmig del dessagnament dels cossos famolencs i turmentats dels malvats, la meva sang es va barrejar amb la seva. Sí, amb la d’aquells malvats,... aquells per als quals el malvat era jo. Fou l’horror de veure la pròpia maldat en un mirall, el mirall dels ulls de l’altre, allò que despertà en mi la consciència de no ser. Si només es pot ser en contraposició a un altre, jo ja no era ningú. Vaig quedar orfe, sense motiu per lluitar, sense ideals, sense poble, sense pàtria, sense identitat, sense sentit.
Poc a poc vaig comprendre la meva nova condició: continuava sent feble, sí, però no com a contraposició al meu suposat contrincant, sinó envers «els meus», aquells que m’havien convençut de la maldat dels altres, i que eren els mateixos que havien convençut els altres de la maldat dels «meus».
Vaig desertar. Vaig fugir, no de l’enemic, sinó de la guerra. Una guerra que per mi havia esdevingut una bogeria, però per aquells que la mantenien era una pura operació lògica i financera.
Tot i així, abandonar el front no fou un acte de neutralitat, sinó un posicionament, una tria. Justament fou l’elecció del camí més difícil: aquell que encara no està marcat. En aquest no-camí no hi ha fites ni consignes; cal decidir cada passa, cada parada, cada viratge. Mentrestant, cal anar esquivant les bombes de tots dos contendents en absència de trinxeres ideològiques, a cos descobert. Sense uniforme, sense bandera, sense discurs. Als que recorrem aquest camí,  ni tan sols ens voldran comprar o convèncer, sinó només aniquilar. I és molt probable que ho aconsegueixin.

ELS AMOS DE LES PARAULES

 «És veritat que sense llibertat no hi ha pensament. Però encara és més cert que quan el pensament no existeix, tampoc ella és més lliure.» Simone Weil, L’arrelament.

Forca i Mall fa molt temps que caminen, però també fa temps que han oblidat cap a on. Dels seus farcells n’han anat caient paraules, i algunes fins i tot els han estat robades.

Mall- Forca! Hem de fer alguna cosa! Hem perdut moltes paraules! Mira, ara mateix estava buscant «llibertat» i no la trobo per enlloc! Què se n’ha fet?

Forca- Ens l’han robat, Mall! Li han canviat el significat! De ser un crit revolucionari, contra l’opressió dels estats i els opulents envers els desposseïts i els esclaus, ha passat a ser un lema del capitalisme salvatge contra tot intent de limitar l’acció expansiva dels grans capitalistes. També significa la llibertat de fer servir els recursos naturals sense límit, de comercialitzar qualsevol invent, o de difondre mentides en virtut de la llibertat d’expressió. El capitalisme i les tendències dretanes s’han apropiat de la paraula, i les d’esquerres hi han renunciat per desmarcar-se’n.

Mall- Mira! La «igualtat» encara hi és, però no fa bona cara. Està com pansida!

Forca- Això és perquè l’esquerra, com a rèplica, l’ha contraposat a «llibertat», com si l’una fos possible sense l’altra! L’esquerra és ara una caricatura de sí mateixa: enemiga de la «llibertat» i amiga de la burocràcia, de l’acció d’Estat, o fins i tot d’algunes dictadures. Una caricatura que esdevé un blanc fàcil dels atacs de la dreta.

Mall- Així «esquerra» tampoc significa exactament el mateix que abans... Però per què passa això, Forca? Per què canvien els significats? Per què ens estem quedant sense paraules?

Forca- Només se m’acut una explicació: la visió de Nietzsche sobre el llenguatge, la més clarivident de la filosofia contemporània. Diu que qui domina és qui dona sentit a les paraules, o el que és el mateix: qui dona sentit a les paraules és qui aconsegueix dominar, imposar la seva perspectiva, la seva mirada, el seu punt de vista. Segons això, doncs, renunciar a parlar és abandonar la lluita per resignificar les paraules en favor de la pròpia perspectiva.

Mall- Així doncs, el famós lema «Al feixisme no se’l discuteix, se’l combat» és força contradictori: davant de discursos de formacions ultradretanes, racistes, xenòfobes i feixistes, és una mala idea adoptar com a única estratègia el rebuig al debat i la confrontació d’idees. No se m’acut cap més manera de combatre el feixisme que rebatre’l amb arguments, desmuntar les seves manipulacions i desemmascarar les seves veritables intencions. Per què no ho fem això?

Forca- Perquè el feixista és un discurs populista i fàcil. El seu terreny de joc és el missatge directe, ràpid, irracional, emocional. Es serveixen de l’eslògan, l’insult, la desacreditació, l’odi, etc. Mall, el nostre pensament és molt més complex i necessitem més temps per desplegar-lo.

Mall- Però cal lluitar per trobar aquest temps, i no limitar-se a fer servir els instruments del contrincant, com fer «tik-toks» o discursos de campanya per a unes eleccions cada quatre anys. L’eslògan no ha de ser l’únic terreny. S’ha de parlar, debatre, rebatre i contra-rebatre fins on calgui i sobre el que sigui.

Forca- No en trauràs res, Mall. No els convenceràs... És perdre el temps....

Mall- No oblidis que aquestes formacions ultradretanes són votades o seguides per veïnes nostres, tant grans com joves; no per caps rapats, éssers diabòlics o ànimes posseïdes pels esperits del mal. El mal no té cara de «caco», sinó de senyor o noia que, irreflexivament, s’aferren a solucions fàcils per apaivagar les seves pors. El mal, com deia Hannah Arendt, és molt més banal del que ens pensem.

Si no parlem de coses com la immigració, la inseguretat als carrers, les ocupacions de pisos de particulars, etc. des d’una perspectiva racional i lúcida, sense manipulacions ni exageracions, sense generalitzacions indegudes ni fal·làcies, i sense els complexes ni les limitacions que imposa la correcció política, regalem aquest terreny a l’ultra-dreta perquè signifiqui les paraules «seguretat», «justícia», «igualtat», «dret»,... que són aspiracions legítimes de tota persona ciutadana. Si no abordem aquests temes, renunciem a resignificar aquestes paraules i, en definitiva, a la lluita.

PENSAMENT CANCEL·LAT

 

 

Contràriament a la visió romàntica, pensar no és aquell acte silenciós, introspectiu i innocu del pensador de Gauguin, transcendent i desarrelat. El pensament és dialèctic; per pensar cal poder expressar el que hom pensa, i fer-ho davant d’altres persones que tenen la voluntat de pensar, i millor encara si no pensen igual. El pensament només creix i madura si es troba amb altres pensaments diferents, i és capaç d’acollir-los sense deixar de ser ell mateix. Però al pensament li han sorgit seriosos enemics: el més evident és la cancel·lació, però l’efecte túnel de les xarxes socials i l’anomenada post-veritat són potser els més perillosos.

La cancel·lació és un atac directe a la llibertat de pensament, perquè imposa els termes dins els quals es pot pensar, a partir d’un dogma amb el qual no es pot estar en desacord, ni tan sols es pot posar en qüestió. Normalment qui cancel·la és qui té el poder per fer-ho. És com fer un bullying a gran escala, fent ús de poders mediàtics, polítics o legals. Això està passant en aquest moment, per exemple, a Alemanya, on el govern format per socialdemòcrates, verds i liberals està donant suport militar i diplomàtic de manera incondicional a l’Estat d’Israel, i està promovent la cancel·lació d’intel·lectuals i artistes que, compromesos amb els drets humans, s’han pronunciat contra els crims de guerra i violacions dels drets humans a Gaza, on 34.000 persones han estat víctimes de bombardejos. Cal tenir en compte que parlar de genocidi ja no és una especulació, perquè l’Estat d’Israel ja està essent jutjat per la Cort Internacional de Justícia de la Haya per càrrecs de genocidi. Tanmateix, a Alemanya es tracta d’antisemites a totes aquelles persones que l’estan denunciant. És el cas de filòsofes com Nancy Fraser (jueva), Laurie Anderson, o Masha Gessen, cineastes com Yuval Abraham (israelià) i Basel Adra, l’exministre de finances grec Yannis Varouffakis o el rector de la Universitat de Glasgow, Gassan Abu Sittah. A totes aquestes persones se’ls ha prohibit la seva entrada al país, o s’han cancel·lat les conferències o atorgaments de premis als quals havien de participar. Per no parlar de les manifestacions i actes que s’han prohibit pels carrers de les capitals alemanyes.

Però, com dèiem, hi ha estratègies més subtils però més perilloses, que sense la IA no serien possibles. Un d’ells és l’efecte túnel que es produeix amb el simple fet que els algoritmes de les xarxes, així com ens ofereixen continguts recomanats segons les nostres preferències (que nosaltres mateixos els revelem fent likes), també ens presenten aquells continguts informatius que estan més d’acord amb les nostres opinions. En aquest medi, la confrontació, que abans dèiem que és necessària pel pensament, es fa impossible, i encara menys de forma respectuosa, reflexiva i constructiva.

L’altre efecte de les xarxes és la famosa post-veritat. Hi ha qui diu que és simplement una manipulació de la veritat, que sempre ha existit. Tota la vida se n’ha dit «mentida». Però la mentida encara es defineix en relació a la veritat. El mentider ho és perquè sap la veritat, però no vol que se sàpiga. En canvi, la tasca principal de les plataformes digitals consisteix en fer l’acció del xarlatà. Al xarlatà no li importa si el que diu és veritat o no, només li importa fer-se veure, destacar. Gràcies als algoritmes degudament dissenyats, es produeix una multiplicació infinita de xarlataneria, de versions diferents i de desmentiments, que genera en el lector una desconfiança sistemàtica cap a qualsevol cosa que pretengui ser o dir la veritat. La investigació periodística contrastada s’equipara a qualsevol altre tipus de bulo. És el que es coneix com la post-veracitat, i es caracteritza principalment pel foment de la incredulitat, la qual és tan perjudicial com la credulitat absoluta. La incredulitat s’ha associat a actituds rebels i lliurepensants, però hi ha potencies mundials interessades en fomentar la incredulitat. 

És la nova estratègia del totalitarisme. Enlloc d’imposar un sol discurs que tothom ha de creure (fomentar la credulitat), s’esforça per diluir la veracitat entre infinits discursos (fomentar la increduitat). Aquesta estratègia és molt més eficient, perquè les mentides sempre es poden desmentir quan hi ha amor a la veritat, però quan aquest amor s’ha destruït, quan ja som indiferents a la veritat, ja res és mentida.

EL DIA DELS HOMES

El dia dels homes és el dia de les dones. És el dia de la lluita contra l’explotació, el racisme, i la guerra. En resum, és el dia contra l’hegemonia d’un sistema que actua segons la lògica de la possessió, la conquesta, la competència, la humiliació de l’enemic, la segregació i el binarisme (bo/dolent, amo/esclau, home/dona).
Aquesta bola, que roda per la història des de fa molts segles, arrossega fragments de diferents èpoques pretèrites (trossets d’antics imperis, olors de feudalisme, melodies de trobadors, estudis biomètrics sobre el perfeccionament de la raça, soroll de fàbriques), avui articulats sota la lògica del benefici. El resultat: una bola que engoleix la humanitat, un sistema corrupte, farcit de tares, crueltat i desigualtat.
Les dones, pel paper que els ha tocat viure en aquest sistema, és a dir, per la perspectiva que han hagut d’adoptar, han estat el verdader pinyol de les diferents revolucions contra aquest sistema al llarg del seu desenvolupament. Això és perquè les seves aspiracions d’igualtat són i han estat les mateixes que les de tots els homes oprimits del món. Tant és així que la seva lluita ha anat sempre de la mà de reivindicacions contra l’esclavisme, el racisme, i l’explotació dels cossos, però amb la diferència que la lluita feminista és transversal, perquè les desigualtats home-dona s’han reproduït també dins de cadascuna de les capes socials i dels pobles conquerits. Això ha situat les dones en lloc de la classe universal (tot i que gairebé mai reconeguda, ni tan sols pels mateixos que es feien dir «revolucionaris»).
Prova d’aquesta centralitat del feminisme en la lluita contra l’opressió és que les reivindicacions que podem anomenar ja feministes comencen amb el desenvolupament de la indústria, que es fa a expenses de l’explotació del proletariat i de l’espoli dels territoris colonitzats. Les veus feministes que més es fan sentir en aquest moment són les de les dones burgeses: volen votar i ser educades en les mateixes condicions que els homes burgesos, però no només elles, sinó tota la resta de dones i homes de la societat.
Ara bé, és cert que la perspectiva burgesa fa que no siguin prou radicals: Volen poder emancipar-se dels marits, mentre les dones i homes de classe baixa han de lluitar també per emancipar-se de l’amo, de l’estat, de l’església. Volen signar les seves pròpies obres, quan les dones i homes treballadores no saben ni tan sols escriure. Volen tenir la possibilitat d’ocupar els mateixos llocs de poder que estan reservats al homes. Però ...a costa de tenir una minyona que faci la feina de casa? Per a què, doncs, el poder? Per deixar-ho tot igual? No, senyora Ayuso, una estructura patriarcal dirigida per dones i homes per igual no és el verdader objectiu de la lluita feminista.
Les reivindicacions concretes que són el blanc dels atacs de la dreta (discriminació positiva, quotes de poder, protecció jurídica especial, etc.) són pedaços que posa el sistema per blanquejar-se i corregir les desigualtats que ell mateix genera. Si els homes no volen aquestes mesures, s’haurien d’aliar amb les feministes per canviar aquest sistema. Perquè les feministes tenim molt clar que, tan si els agrada com si no, aquí hi ha una consciència col·lectiva disposada a lluitar per la igualtat (que no la uniformitat) de tots els éssers de la terra.
No cal que un home s’hagi de sentir dona per entendre-ho. Només cal que es pregunti per qui està essent explotat realment: Per les infermeres? Per les kellys? Per les prostitutes? Per les persones immigrades? Per les dones? Quines dones?... Si hi pensa, s’adonarà que en realitat està sent explotat per un sistema que viu de les guerres, l’espoli i l’explotació, que necessita produir altres petits explotadors com a soldats.
Ser dona no és un sentiment, és cert. Però tampoc és un fet biològic. Aquesta ha estat precisament el principal instrument de lluita del feminisme: «la biologia no és destí».  Ser dona és una circumstància, una perspectiva de lluita universal. Així que: visca el dia dels homes! ...perquè és el dia de les dones!

ELS OCELLS I ELS VOLTORS

 PLATÓ: Estimat Aristòfanes, ja veus que la teva obra «Els ocells» està essent representada encara al segle XXI! Qui s’hauria pensat que els problemes del nostre temps continuarien existint al cap de més de dos mil anys!
ARISTÒFANES: Sí, però almenys la meva comèdia ha resultat ser una anàlisi més lúcida que no pas la teva proposta de república ideal governada per savis i defensada per guerrers...
PLATÓ: ... i sàvies i guerreres! D’acord, la meva proposta ha estat fins ara impracticable... Sembla que la moralitat i la política s’exclouen mútuament. Però tan tu com jo vam veure els problemes d’una democràcia que va acabar degenerant en demagògia: clientelisme, discursos plens de sofismes, lleis dictades i utilitzades per a interessos personals, vots comprats, plets, denúncies, traïcions,...
ARISTÒFANES: És clar, en això coincidim, però el savi governant que tu proposes és com el meu Tereu, el primer home-ocell en la meva història, una mena de visionari il·luminat, intermediari entre ocells i homes, a qui Pisteter i Evèlpides cerquen, no tant per seguir el seu exemple, sinó simplement per fugir, farts dels maldecaps de la ciutat, i integrar-se en la societat lliure dels ocells. Tereu aconsegueix que els ocells se’ls escoltin, però, ai las!, els nostres «llibertaris» acaben convencent els ocells de construir una nova ciutat. Com? Exaltant en ells l’odi cap als humans i cap als déus, amb un abrandat i hàbil discurs.
PLATÓ: Perquè la societat dels ocells funcionava també segons el parer de les majories, i la majoria no sempre té la raó! Efectivament, això és el que passa quan la crítica que es fa de la democràcia es vol servir dels mateixos instruments que aquesta, no pas per perfeccionar-la o per trobar un sistema millor, sinó per utilitzar-la en favor d’interessos personals. Aquesta crítica no és honesta, perquè acaba reproduint els mateixos defectes que diu denunciar, i que podríem resumir en una paraula: populisme. És així com Pisteter crea una identitat «ocellenca», unint el sentiment de totes les classes socials d’ocells en un sol clam d’odi i negació de l’altre. Crea la necessitat d’un líder de masses, d’una frontera, i d’una nova organització que acaba regulada també per lleis, polítics i jutges corruptes, ... que és allò de què deia que volia fugir. Però la diferència és que ara és ell qui té la paella pel mànec.  Primer es mimetitza amb el «poble» disfressant-se d’ocell, per manipular la seva opinió al seu favor. Això és el que anomeno demagògia.
ARISTÒFANES: Exactament, estimat Plató. Ara resulta que estem més d’acord del que em pensava!
PLATÓ: Però la teva obra traspua pessimisme. Jo almenys em vaig esforçar per pensar un odre diferent, proposar una nova definició de justícia, un nou ordre liderat per homes i dones sàvies. En canvi tu dones a entendre que no hi ha lloc on fugir, perquè qualsevol intent de formar una ciutat millor serà fallit, embrutit pels mateixos
efluvis que volem netejar.
ARISTÒFANES: Sincerament, crec que és així. Però almenys per nosaltres la fugida era possible. Crec que en el segle XXI ho tenen més fumut.
PLATÓ: Sí, el capitalisme és el govern de la part irracional, dominada per les pulsions d’acumulació de poder i riquesa sense limitació moral, legal ni material. Aquest «govern» provoca l’explotació dels propis ocells als quals es pretenia alliberar, perquè imposa un relat amb el qual els presenta la seva pròpia explotació com un alliberament, quan és en realitat la seva única forma de sobreviure.
ARISTÒFANES: Ah, sí, el capitalisme, el nou personatge de la meva història. Un home blanc i estúpid, un incompetent moral que no es fa responsable de les conseqüències del seu discurs, que s’ha apropiat de la paraula «llibertat» per rentar la cara al seu egoisme i indiferència cap als altres. Un hipòcrita que, tot i la seva naturalesa profundament antidemocràtica i totalitària, necessita la democràcia per legitimar-se i continuar viu. Per molt que li repugni aquesta democràcia vella, malalta i operada, li ha d’acabar fent una fel·lació.  
PLATÓ: Sí, quina comèdia més patètica!

ELS SENYORS DE LA GUERRA

 

No són bojos; actuen amb el cap fred, són calculadors, eficients i eficaços.

No ataquen, sinó que es defensen; busquen culpables de qui defensar-se, i si no els troben se’ls inventen.

No són mentiders; determinen el color de la veritat i l’adapten a la tonalitat del seu propi discurs per camuflar les seves mentides, i reanomenar els forts com a dèbils i els dèbils com a malvats.

No són els forts; són els dèbils, i per tant necessiten el suport i recolzament de la comunitat internacional, que no vol desentonar amb el color del discurs camuflat.

No són els malvats; són aquells que volen salvaguardar els valors de la pau, la civilització, el progrés, i tot això que s’inclou dins el conjunt dels valors occidentals en nom dels quals s’ha colonitzat, conquerit, violat, espoliat, bombardejat i aniquilat.

No són els radicals; són aquells que han escanyat i ofegat l’altre fins a la seva radicalització, fins a rebaixar la seva vida a un nivell en què ja no val la pena ser viscuda, fins al punt que li resulta més desitjable la venjança que no pas evitar la pròpia mort.

No són integristes fanàtics; són els que fanatitzen tot aquell que no és com ells; els que fan de la diferència una ofensa, i del greuge històric patit al ghetto n’infereixen el dret a ghettitzar, oprimir, i aniquilar els diferents.

Són les víctimes d’aquells nazis genocides

que els comparaven amb rates per deshumanitzar-los; són aquells que ara animalitzen l’altre per humanitzar la seva pròpia acció genocida.

Són amor; aquell amor que neix de forma oportunista a partir de l’odi que, com a reacció humana espontània, emergeix en contemplar les matances d’innocents. Les matances perpetrades per aquells que, per altra banda, diuen actuar en nom del poble oprimit i després l’abandonen a les mans dels justiciers.

Són els justos; declaren la guerra en nom del poble, el mateix poble que després en patirà les conseqüències irreparables, però de qui xuclaran així més odi per alimentar la seva pròpia màquina de guerra.

Els senyors de la guerra no tenen déus, ni nacions, ni identitat; només adoren el déu de la neutralitat, de l’eficiència, la rendibilitat, i el benefici. Després, de tot plegat, en faran una pel·lícula de «indios y vaqueros» on, per suposat, guanyaran els «vaqueros», i nosaltres, àvids consumidors de mentides, farem cues per pagar l’entrada al món civilitzat.

FALSOS LLOPS

És una estratègia molt antiga, però que va prenent formes diferents: la de defensar-se atacant i negant per, després, acabar capgirant el significat de les coses. No és nou que els llops es disfressin d’ovelles per sembrar el pànic i viralitzar així la idea que que les ovelles són llops. Naturalment, primer s’ha d’haver sembrat la creença que hi ha bons i dolents, i que els llops compten com a molt dolents, com a malvats.

En els últims temps les actituds més reaccionàries es disfressen d’ovella i s’atorguen la potestat de donar lliçons sobre què vol dir ser revolucionari, llibertari, feminista o progressista, donant a entendre que posseeixen un verdader coneixement sobre què és la llibertat, la igualtat, el feminisme, l’ecologisme, i altres -ismes que tradicionalment havien estat consignes pronunciades des de posicions no predominants, marginals i esquerranoses.

Això pot tenir una lectura positiva, perquè vol dir que aquests discursos estan guanyant la batalla cultural. El discurs feminista està quallant en molts nivells de la societat, i ha aconseguit que moltes agressions que abans estaven normalitzades ara no ho estiguin. No només això, sinó que ha provocat canvis legals i institucionals. El mateix passa amb l’ecologisme, que ha deixat de ser un discurs de quatre il·luminats i defensats per cèl·lules quasi-terroristes, i en canvi és ja un relat plenament institucionalitzat i amb poder legislatiu.

Tot i que malauradament hi continuarà havent agressions sexistes, homòfobes, racistes o contra el medi ambient, aquestes agressions ja no estan normalitzades socialment, i en molts casos són legalment punibles. És veritat que hi ha una cultura de la violació, que hi ha actituds negacionistes del masclisme o del canvi climàtic. Però si hi ha negacionisme és perquè hi ha un esforç que abans no calia per negar un discurs contrari que abans estava completament silenciat. La negació, el NO!, que ha estat sempre una crida de crítica i de dissidència, és ara, en la seva forma capgirada, una reacció dels privilegiats a un discurs afirmatiu que ha pres molta rellevància.

Però el fet que aquest discurs passi a ser preponderant també té els seus inconvenients, ja que passa de ser un discurs dissident i revolucionari a ser un discurs convenient per al poder – evidentment, en la seva versió adaptada a les necessitats del poder i del capital. I passa que els poderosos s’omplen la boca de feminisme, ecologisme, llibertat i igualitarisme, moltes vegades com una arma per lluitar contra altres poderosos. Com el senyor Rubiales, president de la RFEF, un masclista de manual que afirma saber quin és el verdader feminisme. El «verdader feminisme» és aquell que no molesta, no denuncia, que només s’accepta com a decoratiu, que procura mantenir intactes les estructures de poder, però amb unes quantes dones posades en llocs visibles. El «fals feminisme» és injust perquè limita la voluntat dels homes (en realitat, la seva pròpia), els oprimeix, els sotmet a escarni públic, els posa davant del mirall. Un intent més de girar la realitat: el poderós és la víctima, el privilegiat és l’oprimit, el verdader és el fals.

Però aquesta trampa del llop i les ovelles, la de la inversió del discurs, ja la coneixem. Ja sabem quin és el fals feminisme. I no només és el de Rubiales. També és el d’aquells qui abans l’aplaudien i ara el denuncien per salvar la cadira, o dels qui aprofiten l’embat per fer fora un oponent. També és el de tots aquells Rubalies que diuen que estimen l’esport femení quan guanya mundials de futbol, però que menystenen les reivindicacions de les esportistes, començant per les unions esportives locals i l’esport de base. I amb tot això hem de tenir en compte que estem parlant d’un petó que es va donar en el món del futbol, un esport tradicionalment masculí i, per tant, visible. Algú sap què passa en l’altre món, el dels esports tradicionalment femenins o no masculinitzats? I en el submón de la realitat laboral?

UNA METAMORFOSI BESTIAL

La sala on em trobo és plena i buida a la vegada. Plena de focus, d’imatges, de flaixos, símbols i lones. Banderes, gestos, declaracions i likes. Buida de sentit, de coherència, d’autenticitat. Hi ha llum, sí, molta llum, però també molt de fum.

Em sento estranya, remoguda. És com si dins meu comencés a créixer alguna cosa que no puc controlar. És una sensació antiga, però a la vegada inèdita, que creix amb tanta urgència que no tinc prou temps de reacció per donar-li espai en la meva consciència. Tinc la impressió que estic gestant una onada que em passarà per sobre d’un moment a un altre.

Alguna cosa em cou al dors de les mans. Me les miro i veig que m’està sortint pèl i més pèl. Un pèl gruixut i raspós. Les ungles creixen, i les dels peus ja em foraden les sabates. El coll m’estreny, i l’esclat dels músculs de l’esquena m’allibera del vestit.

Aquella sensació inicial d’inquietud es converteix en un sentiment de seguretat, per l’acció una força desconeguda, fresca, pura, alliberadora.

La mandíbula demana espai per als ullals, el nas estira la cara cap endavant, afanyant-se per olorar la matèria de què estan fetes totes les coses. Les urpes s’arrapen amb força al terra i els músculs de les cuixes s’impacienten per saltar cap al cel.

La vista se m’altera, les imatges són confuses i els símbols, ininterpretables. Ara és l’olfacte la meva brúixola. Ara és una altra cosa la que busco, una altra pressa la que em mou.

L’agilitat m’acompanya en la meva curiositat ràpida més enllà de la finestra, i d’un salt em planto sobre la terra fosca i fresca. Algun motiu m’impulsa a córrer amb un objectiu molt clar i al mateix temps desconegut.

Corro i corro, no paro de córrer, mentre sento com l’aire agita els pèls de la meva esquena. M’apresso rabent, saltant sobre els focus, les mentides, les convencions, els discursos, les pors inventades, els desitjos vans, les necessitats creades, les últimes dades, els fets purs, els flaixos, els likes, els fakes,... No puc parar de córrer. Fujo del futur i del passat. Corro urgentment cap al present.

M’aturo dalt del turó, i mentre miro la lluna, de dins meu surt un udol. Busco els meus semblants. Udolo, i no paro d’udolar. Finalment sento com altres udols s’uneixen al meu, en una misteriosa forma de comunió, i entonant una estranya espècie de manifest:  

«Que no ens sentiu? No sentiu els udols com us interpel·len? Escolteu! L’home és un llop... per a l’home? Mentre és home sí, però quan és llop, és un home per al llop. Què us heu pensat que és l’«Home»? Qui diu que natura i cultura són dues coses contraposades? Viure en comunitat és negar el nostre costat salvatge? És l'ésser civilitzat la nostra autèntica versió? Ser civilitzat és ser massificat! L’origen dels Estats és el contracte, o més aviat la conquesta? La convivència és exclusivament el respecte a les convencions? Què passa quan les convencions són malignes? Què passa quan els símbols són trampes? Licàntrops del món, uniu-vos!»

 

 

  Escena de L'home llop (2010) ’remake’ del clàssic homònim de 1941 de George Waggner.

CRÒNIQUES VULCANIANES (VI): SEXE? GÈNERE? COM? QUÈ?

Fotograma de la pel·lícula Orlando (Sally Potter, 1992) 

 - Sexe? Gènere? El llenguatge humà és tan imprecís!. D’on ha sortit aquesta confusió?

- El gènere és un concepte que s'inventà en els anys 70 per sortir de la polaritat asfixiant que comportava parlar de dos sexes: sexe femení/sexe masculí, perquè quan parlem de sexe masculí no només fem referència al sexe biològic, sinó també a unes característiques afegides, construïdes socialment al llarg de la història i per contraposició justament amb les del sexe femení. El gènere és el sistema de configuració d’aquestes característiques afegides, construïdes o «inventades».

- Però no creus que la invenció és ja el mateix concepte “sexe femení” o “sexe masculí”, o en definitiva, el mateix concepte de «dona» o «home»? Fixa’t en les persones intersexuals, nascudes amb un sexe ambigu. Aquests cossos, pel fet de no ser normatius, han estat intervinguts quirúrgicament per tal de poder fer-los encaixar dins un sistema social-jurídic-mèdic binari. D’una manera semblant, les persones humanes van modelant els seus cossos per tal d’amotllar-los als arquetips d’aquest sistema binari. La filosofia queer aspira a superar aquest binarisme, i a crear les condicions de possibilitat per construir identitats no binàries.

- Però això no passa per la simple voluntat individual d’autodefinir-se, sinó per canviar un sistema binari que és, per definició, heteropatriarcal. Aquest és i ha estat, en essència, l’objectiu de la lluita feminista. Però com es realitzen aquests canvis sistèmics? És la simple «autodeterminació de gènere» la clau d’aquests canvis? No creus que aquesta visió respon més aviat a una versió liberal del transfeminisme que, igual que passa amb l’ecologisme, desactiva qualsevol intent de canviar el sistema proposant solucions individuals?

- Vist així... Així doncs, aquesta confusió (orquestrada o no) ha produït la divisió dins el feminisme! S’han polaritzat les reivindicacions de les «dones» com a subjecte històric, (cossos marcats per experiències, referents culturals i familiars, mites,...), i les reivindicacions de les dones trans pel seu reconeixement (que passen per desvincular la denominació «dona» del sexe biològic). D’aquí les acusacions de transfòbia a les feministes que reclamen drets per als cossos de les «dones biològiques»!

- Sí, però aquestes acusacions estan del tot fora de lloc, perquè les reivindicacions feministes es fan des de la posició de qui ha sofert un greuge històric i endèmic que encara persisteix. És un fet que el cos de la dona ha estat i encara és un objecte d’abusos de tota classe: tant de tipus sexual, com reproductiu, com laboral, així com també ha patit un menyspreu a nivell d’estatus social, de referència cultural i de tractament mèdic. I tot això només pel fet d’haver nascut amb vulva, vagina, úter, ovaris, i trompes de Fal·lopi.

- Llavors, ens hem de preguntar: Són les reivindicacions de les dones incompatibles amb la lluita de les dones trans? No és la primera vegada que els humans es troben davant d’aquesta situació. És incompatible la lluita dels obrers blancs amb la del feminisme o amb la lluita pels dels drets de les persones negres? És incompatible la lluita obrera o pagesa amb la lluita ecologista?

-I la resposta és: aquestes lluites només són incompatibles des d’una òptica liberal, que redueix la lluita a solucions individuals i parcials. Però des d’una òptica transformadora radical, no és que siguin compatibles, sinó que en realitat responen a la mateixa lluita.

SKOLDOR

L’estat de Nomia garantia el benestar de tots els nomiesos. Els serveis públics, l’educació i la sanitat estaven assegurats per tothom, i l’estat vetllava pel compliment de les lleis de protecció de treballadors: salari mínim, condicions de treball, jornada laboral,... Com més alts eren els sous, més impostos es podien recaptar i així reforçar l’estat del benestar i les lleis de protecció dels treballadors nomiesos. D’aquesta manera, tots els nomiesos podien aspirar a uns estudis superiors i a un lloc de treball qualificat, i gairebé tothom tenia feina, perquè la prosperitat econòmica havia propiciat la creació d’empreses demandants de cervells que fossin capaços de dissenyar productes d’alt nivell. La nostra aposta va ser del tot exitosa: ens vam convertir en el principal país exportador de tecnologia i de coneixement del món.

L’únic problema era que ningú volia dedicar-se als béns de primera necessitat, com la producció d’aliments o teixits, la neteja o la cura de les persones dependents, ja que eren feines pesades i manuals, poc atractives per qui ja tenia altres opcions de feina. Així que vam haver d’obrir les nostres fronteres a treballadors externs que estiguessin disposats a treballar sota unes condicions diferents de les dels nomiesos. Però sabíem que, si els incloíem dins el nostre sistema de benestar, tornaria a passar una vegada i una altra el mateix: podrien estudiar i formar-se, buscarien feines qualificades, i crearien empreses que requeririen treballadors qualificats, donant peu així de nou al dèficit de mà d’obra barata.

Per això vam decidir que les nostres lleis i drets només valien per als nomiesos. Així és com els nomiesos ens vam convertir en una elit que tan sols s’havia de dedicar a pensar com organitzar la feina dels nostres treballadors externs per tal de treure’n beneficis i pagar els impostos que sustentaven el nostre estat del benestar.

Per la seva banda, els treballadors externs no es sublevaven, perquè no tenien un lloc millor on anar. El nostre país era el millor que se’ls podia oferir, en comparació amb aquelles terres seves, saquejades per poders estrangers o autòctons. Així que donàvem gràcies per la desgràcia aliena, font del nostre benestar, i pregàvem a Skoldor perquè no permetés que cessessin les guerres i les desgràcies al món, i tothom es disputés un bitllet per venir a treballar a Nomia.

El temple de Skoldor s’anava fent més i més gran, però els nomiesos, ja convertits en individus atòmics i autosuficients, van deixar rovellar els llaços que els unien i que ara ja eren del tot innecessaris, fins a desaparèixer com a comunitat i convertir-se en bots hedonistes dins el temple espai-temporal de Skoldor. Mentrestant, els treballadors externs van crear una cultura paral·lela, on es parlaven les barreges de llengües més inversemblants, es creaven els comerços i les formes d’intercanvi més imaginatives, i es teixien les xarxes més irregulars i orgàniques que s’haguessin vist mai. Com si es tractés d’un gran rizoma impulsat tan sols per les ganes de viure. 

Avui ningú se’n recorda que sota aquest terra que trepitgem hi ha les runes del temple de Skoldor. Els nous habitants d’aquest país ni tan sols van haver de decidir enderrocar-lo, i és per això que ha caigut en el més absolut dels oblits.

 

Laberinto para la zona infantil del Parque Amarillo, en Guadalajara, Jalisco.
Proyecto de Fernando González Gortázar (1969).