Gregaris com els ciclistes del Tour que ho donen tot per tal de fer vencedor el cap de l'equip i la marca que l'esponsoritza. L'actual mercat és salvatge i al final, tan científics com intel·lectuals han de menjar. I o bé són funcionaris o bé treballen per grans empreses. I qui és posa la medalla és sempre la corporació, la marca. Us remeto a l'article d'un filòsof iranià publicat dissatbe passat 29/08/2009 a El Pais, sobre l'epidèmia del conformisme. Alguna relació hi veureu.
Quina llàstima que quan parlem d'objectivitat ja no ens referim mai a la realitat. Com si el coneixement i la ciència ja no pretengués compredre les coses. Pobra ciència i pobre Popper! Mira que voler recloure la intel·ligència humana dins els límits dels seus propis discursos mentals, la major part de vegades massa pretenciosos i massa poc curosos. Al final haurem de donar la raó a Nietzche!
Entenent la ciencia com a comunitat de recerca Crec que llibertat no és garantia d'objectivitat, entre d'altres coses per què el fet de gaudir de llibertat d'acció o de pensament no implica necessàriament la voluntad de ser objectiu ni de buscar la veritat.
La recerca de la veritat de la manera més objectiva possible no té perquè estar subordinada a l'assoliment de la llibertat, sinó més bé amb la voluntad d'arribar-hi. Així pot semblar indiscutible i lò més normal del món que l'aspiració suprema de l'home que l'ha acompanyat durant tota la seva història hagi estat el descobriment de la veritat.
El cas de la societat occidental actual, per exemple, viu en el conformisme del sistema democràtic, el millor sistema possible. El fet de poder escollir a persones que ni coneixes i amb les que no has creuat mai un mot s'associa a la idea de llibertat. Les idees de la ciència en relació a la recerca, la indagació, la pregunta i la resposta, la contrastació de la informació, no es consideren necessàries i aplicables en l’àmbit social? O és que no hi ha la voluntat de contrastar la informació que ens arriba per què pertany a una realitat que no és la nostra i que ens interessa ben poc? No serà una excusa l’adaptació a un sistema que ens ven il•lusions a canvi de renunciar al coneixement?
No es tracta del fet de que faci llàstima que quan parlem d’objectivitat ja no es referim a la realitat sinó de que problablement la realitat no és única ni absoluta i que allò que considerem real no només és allò físic on els “científics” apliquen els seus mètodes sinó que pot ser alguna cosa diferent.
En aquests temps ja no trobem l'individualització d'un sol científic.Estem treballant amb científics molt experiementats i també amb mètodes molt cars per tant el més possible es que un sol científic no pugui fer-se carrec de totes les responsabilitats que avui en dia tenim.
Pequè cal mirar al pasat, si un grup de científics brillant poden ser millor que un de brillant?
4 comentaris:
Gregaris com els ciclistes del Tour que ho donen tot per tal de fer vencedor el cap de l'equip i la marca que l'esponsoritza.
L'actual mercat és salvatge i al final, tan científics com intel·lectuals han de menjar. I o bé són funcionaris o bé treballen per grans empreses. I qui és posa la medalla és sempre la corporació, la marca.
Us remeto a l'article d'un filòsof iranià publicat dissatbe passat 29/08/2009 a El Pais, sobre l'epidèmia del conformisme.
Alguna relació hi veureu.
http://www.elpais.com/articulo/opinion/temor/intelectuales/politica/elpepiopi/20090829elpepiopi_11/Tes
En parlem,
Natàlia
Quina llàstima que quan parlem d'objectivitat ja no ens referim mai a la realitat. Com si el coneixement i la ciència ja no pretengués compredre les coses. Pobra ciència i pobre Popper! Mira que voler recloure la intel·ligència humana dins els límits dels seus propis discursos mentals, la major part de vegades massa pretenciosos i massa poc curosos. Al final haurem de donar la raó a Nietzche!
Entenent la ciencia com a comunitat de recerca Crec que llibertat no és garantia d'objectivitat, entre d'altres coses per què el fet de gaudir de llibertat d'acció o de pensament no implica necessàriament la voluntad de ser objectiu ni de buscar la veritat.
La recerca de la veritat de la manera més objectiva possible no té perquè estar subordinada a l'assoliment de la llibertat, sinó més bé amb la voluntad d'arribar-hi.
Així pot semblar indiscutible i lò més normal del món que l'aspiració suprema de l'home que l'ha acompanyat durant tota la seva història hagi estat el descobriment de la veritat.
El cas de la societat occidental actual, per exemple, viu en el conformisme del sistema democràtic, el millor sistema possible. El fet de poder escollir a persones que ni coneixes i amb les que no has creuat mai un mot s'associa a la idea de llibertat. Les idees de la ciència en relació a la recerca, la indagació, la pregunta i la resposta, la contrastació de la informació, no es consideren necessàries i aplicables en l’àmbit social? O és que no hi ha la voluntat de contrastar la informació que ens arriba per què pertany a una realitat que no és la nostra i que ens interessa ben poc?
No serà una excusa l’adaptació a un sistema que ens ven il•lusions a canvi de renunciar al coneixement?
No es tracta del fet de que faci llàstima que quan parlem d’objectivitat ja no es referim a la realitat sinó de que problablement la realitat no és única ni absoluta i que allò que considerem real no només és allò físic on els “científics” apliquen els seus mètodes sinó que pot ser alguna cosa diferent.
En aquests temps ja no trobem l'individualització d'un sol científic.Estem treballant amb científics molt experiementats i també amb mètodes molt cars per tant el més possible es que un sol científic no pugui fer-se carrec de totes les responsabilitats que avui en dia tenim.
Pequè cal mirar al pasat, si un grup de científics brillant poden ser millor que un de brillant?
Publica un comentari a l'entrada