dissabte, 29 d’agost del 2009

LA XARXA DE LA CIÈNCIA

Recordeu l'anunci? Estèticament és fantàstic, i representa molt bé la metodologia actual en ciència. Queda molt lluny la mítica imatge del científic tancat als baixos de casa seva, on investiga pel seu compte aïllat de la resta del món, fins que un bon dia els veïns senten "Eureka!". El científic genial ja no existeix, si és que realment ha existit mai en estat pur.
Quan parlem d'allò que diu "la ciència", ens referim a un seguit de teories acceptades per una comunitat científica. Els experiments realitzats en un laboratori concret han de ser coherents amb la resta de les teories acceptades, que són les que donen sentit a la investigació. És més, per tal que una teoria sigui acceptada, ha de poder encaixar amb l'engranatge teòric vigent. És per tot això que ja no podem parlar del científic com a individu, amb noms i cognoms, com parlem dels genis de Marie Curie, Albert Einstein, Galileu o Isaac Newton, entre molts d'altres. Ja no podem parlar, crec, de la llibertat i la creativitat del científic tal i com en parlem fins a principis del segle XX. Per Popper això és justament el que garanteix l'objectivitat de la ciència, entenent objectivitat com a acord dins la comunitat científica. Per Adorno, aquest concepte d'objectivitat comporta el perill de convertir el científic en un ésser gregari.

4 comentaris:

admin. ha dit...

Gregaris com els ciclistes del Tour que ho donen tot per tal de fer vencedor el cap de l'equip i la marca que l'esponsoritza.
L'actual mercat és salvatge i al final, tan científics com intel·lectuals han de menjar. I o bé són funcionaris o bé treballen per grans empreses. I qui és posa la medalla és sempre la corporació, la marca.
Us remeto a l'article d'un filòsof iranià publicat dissatbe passat 29/08/2009 a El Pais, sobre l'epidèmia del conformisme.
Alguna relació hi veureu.

http://www.elpais.com/articulo/opinion/temor/intelectuales/politica/elpepiopi/20090829elpepiopi_11/Tes

En parlem,
Natàlia

Anònim ha dit...

Quina llàstima que quan parlem d'objectivitat ja no ens referim mai a la realitat. Com si el coneixement i la ciència ja no pretengués compredre les coses. Pobra ciència i pobre Popper! Mira que voler recloure la intel·ligència humana dins els límits dels seus propis discursos mentals, la major part de vegades massa pretenciosos i massa poc curosos. Al final haurem de donar la raó a Nietzche!

julio ha dit...

Entenent la ciencia com a comunitat de recerca Crec que llibertat no és garantia d'objectivitat, entre d'altres coses per què el fet de gaudir de llibertat d'acció o de pensament no implica necessàriament la voluntad de ser objectiu ni de buscar la veritat.

La recerca de la veritat de la manera més objectiva possible no té perquè estar subordinada a l'assoliment de la llibertat, sinó més bé amb la voluntad d'arribar-hi.
Així pot semblar indiscutible i lò més normal del món que l'aspiració suprema de l'home que l'ha acompanyat durant tota la seva història hagi estat el descobriment de la veritat.

El cas de la societat occidental actual, per exemple, viu en el conformisme del sistema democràtic, el millor sistema possible. El fet de poder escollir a persones que ni coneixes i amb les que no has creuat mai un mot s'associa a la idea de llibertat. Les idees de la ciència en relació a la recerca, la indagació, la pregunta i la resposta, la contrastació de la informació, no es consideren necessàries i aplicables en l’àmbit social? O és que no hi ha la voluntat de contrastar la informació que ens arriba per què pertany a una realitat que no és la nostra i que ens interessa ben poc?
No serà una excusa l’adaptació a un sistema que ens ven il•lusions a canvi de renunciar al coneixement?

No es tracta del fet de que faci llàstima que quan parlem d’objectivitat ja no es referim a la realitat sinó de que problablement la realitat no és única ni absoluta i que allò que considerem real no només és allò físic on els “científics” apliquen els seus mètodes sinó que pot ser alguna cosa diferent.

Judith Calzada ha dit...

En aquests temps ja no trobem l'individualització d'un sol científic.Estem treballant amb científics molt experiementats i també amb mètodes molt cars per tant el més possible es que un sol científic no pugui fer-se carrec de totes les responsabilitats que avui en dia tenim.

Pequè cal mirar al pasat, si un grup de científics brillant poden ser millor que un de brillant?