Friedrich
Nietzsche passeja tranquil·lament pel seu estimat Parc de la
Voluntat, amb la voluntat de respirar aire fresc i observar el curiós
vol dels coloms. De lluny saluda Diògenes, qui pren el sol a la
gespa, mentre procura dissimular per no creuar-se amb Tomàs
d'Aquino, qui cada vegada que el veu li retreu haver anunciat la mort
de Déu, i li recorda tossudament les seves cinc demostracions de la
Seva existència. De fons, se senten cridar els insistents venedors
ambulants del segle XXI: «Llibertat, llibertat! Venc llibertat,
bonica i barata! De totes mides i formes! Mòbil lliure, mans
lliures, mercat lliure, barra lliure, dia lliure, el món lliure,
lliure d'impostos, llibertat d'expressió, temps lliure, ... sou
lliures de triar!!»
Friedrich
s'atansa al venedor, encuriosit. I li etziba: «És curiós com fas
servir aquesta paraula! Tot allò que anomenes «lliure» és per
indicar que li manca alguna cosa. Segons això que dius, llibertat
és, bàsicament, «no tenir», per exemple, l'obligació de
pertànyer a una companyia, de pagar taxes aranzelàries, de
treballar, de callar allò que penses, de fer allò que et diuen...).
La llibertat neix com a concepte positiu, afirmatiu, creatiu, però
vosaltres l'heu descarregat de significat, fins al punt que, si us
pregunto què vol dir ser lliure, veureu com us queda ben poca cosa
per dir: «fer el que vull». I el problema és que la voluntat és
malauradament tan buida de significat com la llibertat, ja que s'ha
anat conformant com a contraposició a la voluntat d'algú altre que
no sigui jo, i no pas com a afirmació del jo, dels meus propis
principis. Abans de voler alguna cosa, cal saber què és! I cal
saber qui ets!»
El
venedor continua cridant: «Amb la llibertat pots escoltar el canal
que vulguis, pots triar el banc que vulguis, la companyia que
vulguis! Compra llibertat!»
Friedrich
arrufa les celles, revivint la sensació que li produeix conversar
amb Tomàs. «Creus que es pot comprar? O embolicar com si fos un
regal? Esteu venent una falsificació! Però si la llibertat és
precisament allò de què no ens podem lliurar! És el pes de la
nostra existència! Estem sempre obligats a decidir, i qui no ho faci
ja està decidint no decidir! De vegades és una càrrega lleugera,
fins i tot plaent, com la joguina d'un nen, però quan és més ella
mateixa és quan és pesada i feixuga. Amb aquesta s'hi atreveixen
molt poques persones.»
El
venedor continua amb la seva cantarella estrident, com si sentís
ploure. «Lliure! Lliure! Sigues lliure!»
Friedrich
opta per seguir el seu camí, acostumat a fer de
predicador-no-escoltat, continuant la seva observació del vol dels
coloms. I un pèl dolorosament, reconeix que el seu no-apreciat
col·lega Kant tenia raó quan deia allò del colom idiota, aquell
que es pensa que sense gravetat el seu vol seria més lliure, i no
sap que sense la resistència de l'aire, simplement no hi ha vol
possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada