Una lectura del present a través de la mirada de Hannah Arendt(Article publicat a: Revista del Cercle de Belles Arts. El crepuscle d'occident. Núm. 60, Octubre 2025)
Quan
diem que una persona és individualista, acostumem a entendre que és
egoista i indiferent als problemes dels altres. Igualment, una
societat individualista és el contrari d’una comunitat; una simple
suma d’individus que busquen la felicitat pel seu compte, on no hi
ha fites ni béns comuns, ni cap finalitat més enllà de protegir
els límits de l’esfera individual, per tal que els individus no es
destorbin mútuament en llur recerca del propi benestar.
Aquesta
definició d’individualisme és negativa en dos sentits: en el
sentit moral, perquè denota egoisme, i en el sentit formal, perquè
defineix l’individu en negatiu, és a dir, defineix allò que no
és; només en dibuixa els límits, més enllà dels quals es
troba una esfera privada teòricament buida de contingut. Aquesta
buidor és la llibertat individual. La consideració de l’individu
en negatiu posa l’accent en la suposada igualtat teòrica dels
individus entre ells, una idea que sorgeix de la modernitat
il·lustrada, la concepció de llibertat i d’igualtat en la qual es
basa la justificació teòrica dels nostres sistemes democràtics
actuals.
Però
l’individualisme té altres lectures que no són negatives. Per
exemple, l’individualisme nietzscheà posa èmfasi en l’afirmació
de l’individu com a ésser únic. En la seva genealogia,
retrocedeix en el temps, desconstruint la cultura occidental, fins a
topar amb cultures presocràtiques, per realitzar l’arqueologia
d’una perspectiva extingida fa segles, ofegada pels instints
decadents dels valors occidentals. Nietzsche es remunta a un món on
l’important no són els límits ni el profit, sinó tot allò que
enriqueixi i afirmi l’individu, que el faci més fort, més
creatiu, més vital. D’aquí extreu la seva idea vitalista segons
la qual el que té valor en l’individu no és allò que l’iguala
als altres, sinó justament allò que el fa diferent. L’individu
nietzscheà no necessita que l’altre sigui igual que ell per
estimar-lo. De la mateixa manera, Hannah Arendt, a La condició
humana, gira la mirada cap a la polis grega pre-platònica
per trobar l’espai polític on apareixen els individus, la
pluralitat. La filòsofa entén la pluralitat com un element
essencial i constitutiu de la naturalesa humana, perquè fa possible
la la diferència, la distinció i, per tant, només en aquest espai
públic plural d’interrelacions humanes pot sorgir la
individualitat de cadascú.
La
paradoxa que es dona, doncs, en l’individualisme és que els seus
dos sentits s’exclouen mútuament. En el context de la societat
moderna, com més individualista és, menys apareixen els individus,
perquè la insistència en els límits fa desaparèixer l’espai
polític entre aquests. La idea segons la qual «la societat no
existeix, és una suma d’individus», sembla haver enaltit
l’individu com a àtom del cos social, però, paradoxalment,
centrant-se en l’individu-àtom, ha descuidat les interrelacions
que el fan possible com a tal individu. Aquest serà un factor clau
en l’aparició del totalitarisme.
Segons
Hannah Arendt el totalitarisme ha operat bàsicament a través de
l’aïllament de l’individu i la destrucció del medi polític on
aquest pot arrelar. Aquesta destrucció es gestà en la modernitat,
sobretot per mitjà de la invenció de la privacitat. La privacitat,
pels grecs, és la vida dedicada a un mateix, pràctica que es
designava amb el mot idiota. Seguint aquesta idea, Arendt
afirma que allà on l’individu es realitza com a ésser pensant no
és pas en la vida contemplativa - en aïllament -, sinó que
es realitza en la vita activa, en l’acció
indissociable del discurs que es desenvolupa necessàriament en
l’espai públic, perquè només aquest és l’espai on l’individu
pot aparèixer. En aquest sentit, només és lliure aquell que
actua i, per tant, la llibertat no és prèvia a l’acció: no sóc
lliure de fer el que vulgui, sinó que em faig lliure actuant. I
encara més; només puc dir que sóc en absolut en la mesura
que actuo-parlo i, per tant, penso. Així doncs la llibertat
individual, estrictament, no existeix, perquè aquesta només es pot
donar en l’espai públic. Segons aquesta concepció, l’individu
mai pot exercir el seu poder d’esquena als altres. Cal dir que
Arendt distingeix entre força i poder: mentre que la
força és la qualitat d’un individu aïllat, el poder sorgeix quan
els homes actuen o, millor dit, interactuen. Per això els
actes no serveixen per violar i destruir, sinó per establir
relacions i crear noves realitats. 1
Ara
bé, un altre aspecte essencial de l’acció i, per tant, de la
llibertat, és la seva impredictibilitat: l’acció no està
determinada, com tampoc ho estan les seves conseqüències. L’acció
no és, en paraules d’Arendt, com el procés productiu propi de
l’homo faber, una sèrie lògica de mitjans per a
l’assoliment d’un producte. La motivació de suprimir aquest
caràcter impredictible de l’acció – i, de retruc, la llibertat-
impulsà una de les creacions de la modernitat: l’individu aïllat
que des d’una llibertat buida accedeix al món públic només a
través de la mediació de les categories de l’homo faber,-
mitjans i fins-
i desenvolupa les relacions socials com a processos de
producció.
Què
hi té a veure això, amb l’aparició del totalitarisme? Certament,
sembla una paradoxa afirmar que a la base del totalitarisme hi ha
l’individualisme, ja que sota el mot totalitarisme entenem alguna
cosa semblant a la tirania, un règim il·legal on s’exerceix una
violència arbitrària i es governa en interès del governant en
contra de la voluntat individual dels governats. Però els líders
totalitaris no responen a aquest patró. Per això Arendt afirma que
el totalitarisme és un fenomen nou, propi del segle XX i sense
precedents. El totalitarisme no aspira a dominar una massa
d’individus passius, sinó a convertir-los en executors d’una
llei que és fins i tot superior al mateix governant, sigui una llei
de la Natura, de la Història, o de l’Economia. D’aquí la
des-responsabilització de l’individu respecte les seves decisions
i conductes – com Arendt analitza en el famós cas d’Eichmann –
i la necessitat d’adoctrinament de tot règim totalitari.
Però
l’adoctrinament ideològic no és, lluny del que podríem pensar,
una mena de fantasia que s’inculca als individus, sinó al
contrari: és l’intent de tenyir la realitat d’un caràcter
fictici. La pretensió de l’adoctrinament és la creació
d’individus per als quals no existeixi la distinció entre realitat
i ficció, entre verdader i fals. «El propòsit de l’educació
totalitària mai ha sigut inculcar conviccions, sinó destruir la
capacitat de formar-se’n alguna». 2
En una societat totalitària, o ets executor o ets executat. La nova
forma del mal, doncs, no és ja mirar egoistament pel propi interès,
sinó en la supressió de la responsabilitat individual.
És
per això que l’afany del totalitarisme és crear un sistema on els
individus siguin superflus i substituïbles, com en la lògica de la
fàbrica; un sistema mecànic i determinista que no deixi escletxes a
la responsabilitat i la llibertat. Aquesta dominació absoluta només
és possible si s’exerceix, precisament, sobre individus aïllats.
La seva condició d’existència és la destrucció de l’espai
públic, de la impredictibilitat, de l’acció, de l’autonomia, de
la creativitat intrínseca a l’home; en una paraula, de l’individu
en sentit afirmatiu.
La
pretensió d’Arendt va més enllà de comprendre històricament els
totalitarismes. Vol ser una eina per comprendre la realitat del
present. Agafant el seu relleu, podem pensar el nostre present des
dels seus termes, i trobarem els elements que poden cristal·litzar
en una societat totalitària: l’aïllament de l’individu, ja no
en el partit o en la fàbrica, sinó en el panòptic configurat per
la «màquina pensant», un espai virtual de comunicació a través
de xarxes socials i plataformes de continguts. Els mecanismes
d’aquesta màquina són programats segons les lleis inexorables del
mercat, de les quals els individus són els seus executors,
precisament perquè prèviament s’han convençut de la seva
i-responsabilitat. La màquina aïlla i controla creant sensacions de
comunicació, d’autoafirmació i de coneixement, que desactiven,
justament, l’impuls de comunicació, d’autoafirmació i de
coneixement dels individus.
Aquesta
màquina crea sensació de comunicació al mateix temps que executa
un progressiu aïllament entre individus, perquè els «facilita» el
contacte virtual sense necessitat d’actuar-parlar realment. El
propi mitjà de comunicació entre ells, doncs, els distancia. Per
altra banda, la màquina crea sensació d’autoafirmació, perquè
ja no uniformitza explícitament, sinó que personalitza continguts.
Però, paradoxalment, personalitzant, iguala i controla. Finalment,
la màquina no adoctrina, sinó que diversifica continguts, facilita
milions de bits d’informació; tants, que és impossible distingir
el ver del fals. En aquesta situació de post-veritat, l’opinió
individual es perd en la immensitat del ciberespai.
El
repte davant del qual ens posa la lectura de Hannah Arendt és el de
diagnosticar el nostre present, no pas amb les categories del passat,
ja que els esdeveniments històrics són concrecions pròpies de cada
època. Arendt ens proporciona una mirada preparada per llegir un
mateix fenomen amb aparicions diferents en funció dels elements que
cristal·litzin en cada moment en la destrucció de la política com
a espai intersubjectiu de llibertat i, en definitiva, en un nou
totalitarisme del segle XXI.
1ARENDT,
Hannah. La condició humana. Barcelona: Edicions62, 2023
(pàg. 222)
2BIRULÉS,
Fina. Una herencia sin testamento: Hannah Arendt. Barcelona:
Editorial Herder, 2024. (pàg. 55)
