LA LLIBERTAT DE SER IGNORANTS

Probablement, a occident ens trobem en el lloc del món i en el moment de la història on les persones ens sentim més lliures: es fomenta la lliure elecció entre infinits productes, formes de vida, religions, modes, música, viatges, possibilitats de comunicació digital,... Agafem el mòbil, obrim la xarxa i naveguem per tot arreu, ens comuniquem amb qui volem, i fem el que volem. Però, paradoxalment, cada vegada estem més determinats per processos econòmics i militars dels quals no som conscients. No tenim agència, en part perquè no sabem qui hi ha a la cuina de les aparences, i per altra part, perquè tampoc ho volem saber.

Ho volem saber tot sobre les vacances de la veïna, sobre el clima de Tanzània, o sobre la cuina vietnamita, però no volem saber res sobre per què i com realment aquesta informació està al nostre abast en qualsevol moment.

No volem saber res sobre els vincles entre l’economia, les grans corporacions i els aparells estatals.

No volem saber que X, Watsapp, Instagram, Google,... són la Stasi del món occidental, com diu el filòsof Slavoj Zizek.

No ho volem saber perquè ens agrada sentir-nos lliures, encara que sigui mentida. Generar aquesta la sensació de llibertat és, precisament, l’arma més potent que posseeixen les grans potències mundials per comprar la nostra ceguera mental. És clar que tota manca de llibertat és nefasta, però la forma més perillosa de la manca de llibertat és aquella de la qual ni tan sols en som conscients. Com els presoners de la caverna de Plató: allò que els impossibilita treure’s les cadenes i els fa veritablement presoners és el fet que no saben que ho són.

No ho volem saber per no trencar l’encanteri, i perquè ens fa por saber què hi ha més enllà de la caverna, o simplement perquè ens fa por el no-res, el buit. Si tot és a internet, més enllà no hi ha res. Davant la lucidesa del no res, preferim la llibertat de ser ignorants, reclamem el dret de poder dir qualsevol cosa dins el teatre de la llibertat d’expressió, el dret de parlar per parlar, el dret de ser estúpids. El dret de qualsevol cosa, mentre no sigui assumir la responsabilitat de fer del no-res alguna cosa nova, fèrtil, autèntica.

No ho volem saber perquè saber-ho ens faria veure com som de petits, impotents i vulnerables. Preferim la barrera que creiem que ens salva de la vulnerabilitat i des d’on mirem el món i diem: «Mira, com està el món! Pobra gent! Quin desastre!» Segurs, parapetats rere el nostre dispositiu d’última generació.

No volem saber que no sabem, perquè si ho sabéssim, hauríem de tornar a formular-nos les preguntes que hem oblidat que ens vam fer quan vam pensar que la tecnologia era una bona opció per emancipar-nos de la manipulació mediàtica (i ho era!) Quan vam pensar que era una bona manera de compartir idees i coneixement (i ho era!), i que era una eina útil per articular de manera global la resistència al neoliberalisme i buscar forats de cuc entre els plecs del poder (i ho era!).

Hem oblidat la pregunta, just ara, en el moment en què és més difícil recordar-la; en el moment en què nosaltres hem esdevingut l’autèntica mercaderia d’aquest sistema. Mercaderia privilegiada, però al cap i a la fi, mercaderia.