QUAN VAM MARXAR DE LA TERRA

 

Quan vam decidir marxar de la Terra, encara no havia col·lapsat l’atmosfera, però les condicions de subsistència i l’organització de la societat eren ja de feia temps insostenibles.

Tota la terra cultivable estava en mans de monstres, grans corporacions per qui els antics pobladors i els seus fills havien de treballar si no volien emigrar a les ciutats. Allà la població s’anava amuntegant, i els habitatges anaven encarint-se per l’augment de la demanda, a la vegada que els petits empresaris i propietaris s’anaven desfent de les seves propietats i negocis per no poder-los mantenir ni fer front a la competència dels monstres, els quals s’alimentaven de les seves restes i esdevenien cada cop més grans.

Quan vam marxar de la Terra, la política era un mer espectacle, fins al punt que els parlamentaris encarregaven els seus discursos a monologuistes i humoristes, i ja no hi havia diferències substancials entre els posicionaments dels partits, sinó que les marcaven artificialment recorrent a la burla i a tot tipus de fal·làcies: ad hominem, ex populum, ad populum, ad hoc, post hoc, petitio principii,... Els termes del discurs, igual que la terra, els habitatges i els negocis, havien estat expropiats i fagocitats pels monstres.

Quan la Terra era una gran oligarquia i només quedaven tres classes socials (els monstres, els seus vassalls i els desposseïts), vam marxar de la Terra com a polissons en una nau Tesla, per començar a organitzar-nos de zero. Havíem constatat que la propietat i la retòrica eren succedanis de la guerra i la conquesta, i les vam prohibir. Són els únics tabús de la nostra societat. Els discursos es van acabar, i des de cada poble escollim els encarregats d’organitzar les tasques segons les seves capacitats: hem après a distingir auctoritas i potestas. També hem après a donar al treball la importància que té: ni més ni menys del necessari per la vida. Així com a l’oci: imprescindible.

Els habitants del planeta UrKaLe (el vam anomenar així en honor a la fundadora del nostre moviment, Ursula K. Le Guin) continuem tenint els nostres defectes; som envejosos, ambiciosos, de vegades fins i tot venjatius, però es queden en això: simples defectes humans i no mals endèmics del sistema.

Des d’aquí veiem la Terra, però fa temps que no en rebem cap senyal, i no sabem si encara hi ha vida. Tan se val, ara ja no hi podem tornar.