BLACK MIRROR, LA PANTALLA EN NEGRE, L'ANTIUTOPIA.

BLACK MIRROR

Sèrie de TV, 2 temporades, 6 episodis

Creació: Charlie Brooker, 2012

Producció: Zeppotron, Endemol

Drama

Nacionalitat: GB

No es tracta d'una sèrie agradable, sinó més aviat incòmoda, però per pensar cal una certa incomoditat de partida. Tampoc és una sèrie convencional, en el sentit que cada capítol constitueix de per sí una història tancada, amb la qual cosa no utilitza el típic truc del “to be continued” per enganxar l'espectador, que després de cada capítol pot triar si quedar-se amb el mal gust de boca d'una història futurista amb un “anti-happy end”, o bé interpretar la història com una antiutopia, una visió crítica del present a partir de la perspectiva centrada en el futur.

La sèrie posa de relleu els aspectes més problemàtics de les noves tecnologies, quant a allò que afecta la privacitat, la llibertat i la felicitat de les persones. Per exemple, a Be Right Back (Torna de seguida) una dona, enlloc d'encarar-se al dolor de la mort, acaba triant el camí fàcil de continuar parlant amb el seu difunt home a través d'una tecnologia que reprodueix comentaris, vídeos, i fins i tot la veu d'aquest, a partir del rastre digital que ha deixat durant la seva vida a les xarxes socials. Una bona reflexió sobre l'hedonisme malentès a què la nostra societat tendeix cada cop més, al·lèrgica al dolor, al sofriment o al sacrifici, que constitueixen l'altra cara d'una felicitat també malentesa com a pur plaer covard, com a simple acompliment dels desitjos.

La naturalesa dels records restaria completament capgirada en una situació com a The Entire History of You (Tota la història sobre tu), on les persones porten una petita memòria insertada rere l'orella, que va registrant tot allò que veuen i senten. Aquestes vivències poden ser rebobinades i revisades posteriorment, no només de manera introspectiva, sinó també en pantalles externes. D'aquesta manera, en el típic sopar d'amics, enlloc de l'àlbum de fotos, es pot acabar veient trossos de la vida d'algun dels convidats. Quan parlava de capgirament o de subversió, em refereixo a aquest fet de fer pública una cosa que de per si és de naturalesa privada i subjectiva: els continguts mentals. A més, significaria tornar fotogràfica una facultat que s'ha demostrat que no ho és, ja que la nostra ment, o el nostre cervell, gestiona la informació per tal recordar només allò útil, beneficiós o còmode per al subjecte. En quest sentit, el capítol posa de manifest la manca d'higiene mental que suposaria recordar-ho tot a la perfecció.

A The National Anthem (L'himne nacional), White Bear (L'ós blanc) i a Fifteen Million Merits (15 milions de punts), es posa de manifest el perill que comporta mantenir-se com a espectador passiu, ja que la figura de l'espectador és l'últim sentit de l'espectacle, i l'espectacle acaba essent la pròpia vida de les persones, fins i tot del seu dolor. Concretament, a 15 Million... fins i tot el discurs crític amb l'estructura de poder generada per la indústria de l'espectacle acaba sent absorbit per aquesta mateixa, de manera que sembla que no sigui possible sortir de “Màtrix” si no és a través d'un acte voluntariós, heroic, militant. En la societat de l'espectacle es fa patent l'estupidesa humana quan actua en grans grups o masses, encara que ara puguin ser espectadors solitaris mirant un dispositiu “intel·ligent”, amb una única fòbia: no la indignitat, no la baixesa, no la niciesa, sinó allò que ens torna la incòmoda imatge de la nostra solitud: la pantalla en negre (black mirror).

Pàgina web de la sèrie: http://www.channel4.com/microsites/B/black-mirror/index.html

Fitxa IMDB: http://www.imdb.com/title/tt2085059/

Enllaç: http://series-vosc.blogspot.com/search/label/black%20mirror

VICTÒRIA CAMPS I LA HISTÒRIA DE L'ÈTICA

Xavier Graset conversa sobre ètica amb Victòria Camps, catedràtica d'aquesta disciplina filosòfica.

Duration 51:24
Published 31/07/13 17:07:49
Episode Download Link (47 MB): http://scpodcast.catradio.cat/podcast.mp3?download=http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/6/6/1375281037466.mp3&programa=L**237**quids%2C+l%27estiu+de+%22L%27oracle%22&var10=Valors+i+**232**tica+-+31%2F07%2F13&var15=1343&var20=Podcast&var29=Audio&var3=747085&var19=31/07/13&var12=Programes&var18=36761

TOT LLEGINT POPPER (2): SPINOZA

Després d'haver rebatut (en sentit popperià) les dues postures tan extremes i contràries sobre la naturalesa de la ment com el conductisme i el sol·lipsisme (en primer lloc, per irrefutables i en segon lloc, per poc raonables – vegi's enllaç al post anterior), Popper, en l'última de les seves conferències “Interacció i consciència”, considera ara la concepció spinozista del paral·lelisme entre ment i matèria, havent-se declarat ja d'entrada molt proper a Descartes.

Per Spinoza, el dualisme de Descartes no era prou rigorós, ja que suposava que cos i ment eren dues substàncies diferents i independents entre sí, però que depenien d'igual manera de la substància infinita, aquella més enllà de la qual ja no hi ha cap altra causa, els límits de la realitat, altrament dita Déu. Quins problemes troba Spinoza a aquesta conceptualització?

Per una banda, la interacció entre aquestes dues substàncies és, com a mínim, problemàtica, donada la seva naturalesa diferent. La solució cartesiana d'una glàndula pineal situada al cerebel com a punt d'intersecció entre les dues substàncies no solventava el problema de com una substància material podia influir sobre una substància no-material i al revés, essent que la glàndula pineal és, al cap i a la fi, de naturalesa material.

Per altra banda, Spinoza s'agafa a la definició aristotèlica de substància: allò que només depén d'ella mateixa per existir. Per tant, parlant amb rigor, la ment i el cos no poden ser substàncies, ja que segons Descartes depenen de la substància infinita, i per tant ja no són autosuficients. Aquí és on Spinoza dibuixa una de les imatges més belles que per mi ha donat la història de la filosofia: només hi ha una única substància infinita, allò ja no causat, que podria concebre's (com deia el meu professor Francisco Bengoechea) com un gran poliedre d'infinites cares, i la ment i el cos com dues d'aquestes cares, dos aspectes o atributs d'aquest. De fet, les úniques cares que nosaltres coneixem d'aquest infinit ésser que és el tot. La relació existent entre ment i cos seria, doncs, la que hi ha entre dos cares de la mateixa moneda, o entre la part còncava i la part convexa d'una semiesfera. La consciència seria la realitat vista “per dins”, així com el cos seria la realitat vista “per fora”. 

géode duale / dual geodesic dome

Date 21 December 2004 (original upload date)

Source: own work. 

Transferred from fr.wikipedia; 

Transfer was stated to be made by Theon.

Author Original uploader was Theon at fr.wikipedia

Permission

(Reusing this file)

Released under the GNU Free Documentation License.

Popper no creu que aquesta sigui una explicació satisfactòria de la relació entre la ment i el cos, i recorre a la mecànica quàntica per rebatre Spinoza: si la tesi de l'holandès fos certa, els electrons tindrien consciència, i, per tant, serien diferents entre ells segons les seves respectives experiències. Però resulta que segons la mecànica quàntica, als electrons no els afecta la seva història, no tenen memòria i, per tant, res diferencia els uns dels altres.

Per la meva banda no veig clara la relació entre l'argument de Popper i la tesi de Spinoza. En primer lloc, tot i que em falta molt per llegir de Spinoza, no crec que aquest defensès la idea d'una ment, entesa com a flux continu de consciència, per a tots i cadascun dels organismes i cossos materials. De fet, el grau de complexitat “mental” seria un reflex del grau de complexitat material de què gaudeix cadascun dels cossos. (Potser algun lector m'ho podrà aclarir). Segons entenc de Spinoza, el cos és l'expressió material de la ment, i la ment és l'expressió immaterial del cos, i per tant redueix el problema a una qüestió gairebé semàntica: no deixen de ser la mateixa cosa expressada de dues maneres. La cara immaterial d'un electró pot no tenir memòria, no tenir història, i no poder ser definida com a consciència, però això no vol dir que no existeixi (ep!, tampoc vol dir el contrari!).

TOT LLEGINT POPPER (1): EL SOMNI DE DESCARTES

Karl R. POPPER. El cuerpo y la mente. Paidós. Barcelona 1997. (Pròleg de José Antonio Marina.) 

Tot llegint Popper em deixo endur pels deliciosos problemes (els meus preferits, mmm!) sobre la naturalesa del cos i la ment, i la possibilitat de la seva interacció. A El cuerpo y la mente, recull de 6 conferències de Popper dictades a la Universitat d'Emory l'any 1969 amb un interessant pròleg de José Marina, a través de la dialèctica del filòsof amb el seu auditori, es van desgranant els diferents aspectes que giren al voltant de la pregunta sobre la ment, i que limiten amb camps tan diversos com la teoria del coneixement, teoria de la ciència, la metafísica, la teoria de l'evolució, la distinció humà-animal, la física, la qüestió sobre la veritat, així com el debat entre l'objectivisme i el relativisme.

La pregunta sobre la naturalesa de la ment és tan vella com la filosofia, i ha rebut diferents respostes, algunes d'elles comentades en aquestes converses. De fet, és un tema que aborda a la conferència final, "Interacció i consciència", on repassa algunes teories de la ment, començant pel conductisme, teoria segons la qual no hi hauria res al darrera de la paraula "ment", fora de la nostra conducta. En aquest sentit, la "ment" és tan sols un so, un mot, amb el qual ens referim al conjunt de les nostres conductes observables. Per Popper, la teoria és si més no ambígua: no queda clar si el conductisme afirma que no existeix la ment (llavors coincidiria amb el que anomenem fisicalisme o materialisme), o bé si simplement no es preocupa dels estats mentals com a estratègia metodològica. Popper afirma amb rotunditat que aquesta postura és falsa: en primer lloc, perquè està molt clar que existeixen els estats mentals (els records, els pensaments, les imatges mentals,... són experimentables directament per un mateix), i en segon lloc, perquè es tracta d'una teoria irrefutable, i pel pare del falsacionisme, quan una teoria és irrefutable és falsa. Més endavant tornaré a parlar sobre la falsedat i la irrefutabilitat.

Però aquesta irrefutabilitat no només és característica del conducisme, sinó d'altres enfocs contraris a aquest, com el sol·lipsista, segons el qual no puc demostrar que existeixi res fora de la meva ment, ja que tot pot ser un producte d'ella, i allò que anomeno "realitat" podria tractar-se d'una mena de somni del qual no puc despertar, i si despertés, no podria comprovar mai que estic realment desperta. És justament això el que Popper addueix contra aquesta teoria: no puc concretar quin fet s'hauria de donar per afirmar que aquesta teoria és falsa, ni es podria donar mai cap circumstància que pogués constituir una prova contra la meva teoria, ja que aquesta circumstància sempre podria ser somniada per mi. Per tant no és falsable, i per tant no és una teoria vàlida (aquí Popper és més rotund i fa servir el terme falsa). Sent conscient de la irrefutabilitat de la teoria del sol·lispsime, Popper addueix com a argument en contra que seria molt pretensiós afirmar que tot és un producte de la meva ment, fins i tot les obres de Miquel Àngel, o la teoria de la relativitat. Amb això fa refrència al que ell anomena el Món 3, un àmbit de teories, obres artístiques, etc. que un cop creades per la ment humana (Món 2), adquireixen un caràcter autònom i passen de ser una invenció a constituir una vasta geografia plagada d'indrets per descobrir, com noves propietats de les figures geomètriques, o comportaments de les partícules. 

És aquest el món objectiu a què apel·la Descartes quan argumenta contra el seu propi supòsit que el jo podria estar produint tot allò que percep, que tot es podria tractar d'un somni? Descartes acaba objectant-se a si mateix que hi ha coses que no depenen de la pròpia voluntat, i que són tan perfectes que no puc haver-les produit jo mateixa, ja que sóc un ésser imperfecte. Coses com les veritats de la geometria, coses que són tan certes que tinc la intuïció que ja existien abans que jo, i que, encara que estigui somniant, han de preexistir al somni, al meu somni, almenys.

UN ESTAT: PER A QUÈ?

( Un cop més, els túnels espai-temporals que travessen l'univers ens permeten sintonitzar una conversa atemporal, emesa en exclusiva pel nostre canal antimediàtic. )

SÒCRATES: Benvinguts al nostre espai de reflexió maièutica. Avui volem il·luminar amb els nostres pensadors anti-tertul·lians i pre-mediàtics la qüestió: què és l'Estat?

PLATÓ: L'Estat és un instrument per materialitzar la Justícia en la mesura del possible. Per això no podria ser democràtic, perquè l'elecció del governant no pot estar en mans de qualsevol. En democràcia es podria votar qualsevol cosa, encara que no fos justa. No, el govern hauria d'estar en mans d'un equip de savis que, voluntàriament o no, i sobretot desposseïts de qualsevol interès particular, governarien en interès de tota la ciutat sencera, i no pel d'uns quants. Si, en canvi, governen aquells qui produeixen i comercien, l'estat serà per força injust. 

SÒCRATES: Us esteu referint a allò que l'Estat és, o a allò que hauria de ser?

PLATÓ: Sens dubte això segon, estimat Sòcrates. Però, sembla que l'anglès modern no hi està d'acord...

LOCKE: Efectivament, discrepo. L'Estat és el fruit d'un pacte entre persones lliures i iguals, que decideixen cedir part de la seva llibertat a l'Estat, per tal que aquest els protegeixi, i faci prevaldre les lleis i els drets que per naturalesa tenen els humans, de manera objectiva i imparcial. Per tant, si l'Estat no compleix la seva part del pacte, les parts contractants poden donar-lo per dissolt. 

SÒCRATES: Veig que també parleu d'allò que l'Estat hauria de ser, i no necessàriament del que és. 

LOCKE: Ssssí, …. es podria veure d'aquesta manera. 

MARX: Jo us diré allò que l'Estat és, i el que hauria de ser. És un mer instrument de dominació. És un pacte, sí, però entre els més poderosos per continuar mantenint el seu poder sobre les classes oprimides. Aquestes, doncs, faran el possible per destruir-lo. En conseqüència, l'Estat no hauria de ser res més que l'instrument de la seva pròpia destrucció.

SÒCRATES: En tot cas, estimats no-tertu·lians, tot i les vostres diferències, no esteu d'acord en alguna cosa? I això és: que hi ha vida política més enllà de l'Estat? Que l'Estat no és un fi en sí mateix, sinó que més enllà d'ell hi ha la Justícia, i uns principis universals? Que l'Estat, per tant, no té sentit si no és un instrument per assolir aquestes coses?

TOTS: Sens dubte, estimat Sòcrates.

(Montse Garcia Castelló. Article publicat a la revista Londarí el juny de 2013)

ELS MALS GOVERNANTS

Sòcrates deia que no existeixen els dolents, sinó només els ignorants. Aquests, per tant, no són culpables directament dels seus actes, sinó de la seva ignorància. El mal, doncs, pròpiament no existiria o, en tot cas, no necessàriament seria el producte d'una ment malvada, malintencionada o pertorbada, sinó d'una mancança, una incapacitat per captar allò que és millor i més just, per trobar el camí de la felicitat i la coherència. La bondat seria més una qüestió de saviesa i de coneixement, fins i tot de militància conscient, que no pas de la beatitud i la còmoda innocència pròpies de les bones intencions.

Autor: Miguel Brieva

Segles després, Hannah Arendt, alemanya d'origen jueu, assistia sorpresa al judici d'Eichman, càrrec del règim nazi que havia ordenat l'extermini de milers de persones. Esperava trobar una bèstia, un dimoni, però en el seu lloc hi va veure un ésser aparentment inofensiu i gregari, que afirmava tan sols haver obeït dòcilment les ordres dels seus superiors. Fou llavors quan va entendre allò que ja deien alguns teòlegs medievals poc escoltats, que el mal no té substància pròpia, és absència de bé, és quelcom banal. I de la banalitat del mal en féu el títol d'un llibre, no sense polèmica: els estava disculpant?

Milgram comprovà uns anys després la validesa de la tesi, mitjançant un experiment sociològic, que consistia a fer creure uns voluntaris que participaven en un experiment per provar un nou mètode d'aprenentatge mitjançant el càstig. Aquests voluntaris havien d'aplicar unes descàrregues elèctriques sobre altres voluntaris, cada vegada que aquests s'equivoquessin al respondre determinades preguntes. Per sort, els crits i laments dels suposats interrogats eren fingits, però el fet és que més del 60% dels voluntaris interrogadors van arribar a aplicar descàrregues que els podrien haver causat la mort, només perquè es van assegurar que els directors de l'experiment es feien responsables de les conseqüències de les descàrregues, alliberant-se així de tot el pes que suposava saber-se l'autèntic agent de l'acció. Així de banal resulta ser el mal: delegar tota responsabilitat, declarar-se un pur instrument, reconfortar-se amb l'excusa que no hi ha més opcions. I això és el que sentim dir cada dia als nostres ministres. 

Per saber-ne més, vegeu en aquest mateix blog: La banalitat del mal

(Montse Garcia Castelló. Article publicat a la revista Londarí, el maig de 2013)

LA CUINA DE LA RÀBIA

Si els dolents no existissin, ens els hauríem d'inventar. Són tan pràctics! És gràcies a ells que ens sentim bones persones, que alguns polítics se senten bons polítics, que els estudiants se senten bons estudiants, que els ciutadans es senten bons ciutadans, … Gràcies a ells podem dissimular els nostres vicis, les nostres mancances i les nostres baixeses. Al seu costat tot sembla disculpable. Quantes vegades no hem fet servir l'odiosa comparació amb aquell que ho fa “pitjor” que nosaltres, per treure'ns el sentiment de culpa de sobre i reconfortar-nos amb l'escalforeta de la llana de la mediocritat? Nietzsche en diria “instint de ramat”.

Posi un dolent en la seva vida! Només cal agafar una acció que considerem dolenta o contra determinades normes, afegir-li una mica de pebre i vinagre per destacar-ne la fortor, amassar-ho tot fins obtenir una massa fastigosa, flexible i enganxosa, i fer-la servir de segon terme de la comparació en qualsevol circumstància. En cas necessari, tirem la massa contra la superfície desitjada i... xas! Qualsevol altra cosa al seu costat es converteix en pura innocència!

L'antiguitat de la recepta és encara ignorada, però la seva pràctica s'ha anat transmetent al llarg de la història. Els westerns de Hollywood en són un bon compendi: la mateixa ferocitat malvada dels indis justificava plenament el seu extermini, donat que les pobres víctimes anglosaxones, portadores de la bondat i el seny de l'esperit europeu, tenien la Raó de la seva banda.

Igualment, qualsevol política, comparada amb la del nazisme, sembla un acte de benevolència: la dictadura dels banquers, la política dels desnonaments, fins i tot el règim de Franco (dictablanda, en deien!). Quan hom es vol purificar, només cal anomenar l'altre “pecador”, “terrorista”, “nazi-golpista”, o qualsevol dels altres noms de Llucifer, i empastifar-lo bé amb la massa que hem reservat per al cas.

La recepta fa furor: alguns estats, com Israel i els EUA, s'escuden rera el terrorisme musulmà per justificar la seva expansió. El dimoni del judaisme es converteix, a la vegada, en la justificació per a la implantació d'un estat talibà a Egipte, on es tolera la violació de les dones al mig de la plaça Tahrir.

Ai! Què faríem sense els dolents! I, …. ai! Quina por que em fan els bons! Espero que no els hagi agradat la recepta. Mal profit!

(Montse Garcia Castelló. Article publicat a la revista Londarí, l'abril de 2013)

CRÒNIQUES VULCANIANES

A principis del segle XXI, a conseqüència d'un nou col·lapse de l'economia capitalista terrícola, va sorgir un moviment mai vist fins llavors, el moviment de la indignació, altrament dit “dels indignats”. Els filòlegs de la Federació que estan analitzant aquell període històric, han intentat esbrinar el sentit de l'expressió “ser un indignat”, ja que segons els diccionaris de l'època, “indignat” era el participi del verb “indignar”, que volia dir “revoltar algú amb un acte, un capteniment, etc., indigne.” Per tant, una persona indignada es trobava en un estat provocat per l'acció d'indignar, i per tant, s'havia de dir que una persona “està” indignada, i no que “és” una indignada. Tanmateix, a les persones que es mobilitzaven perquè estaven indignades, se'ls tractava com si “fossin” indignats, com si formessin part d'un grup tancat, com el grup de les persones que “són” metges, culés, germanoparlants o cristianodemòcrates.

Curiosament aquest terme va passar fins tot a tenir una connotació despectiva, tot i tractar-se d'un mot que provenia de l'antiga paraula “dignitat”. Hi ha, doncs, una relació evident: només aquell qui té dignitat pot indignar-se. Se'ls criticava com si tinguessin alguna responsabilitat política, acusant-los d'estar mal organitzats, de no tenir líders, ni una línia ideològica clara. En definitiva, com si fossin alguna cosa més que persones indignades.

Molts estudiosos, com Surak de Vulcano, han coincidit que el tractament que van rebre des dels mitjans era incorrecte, no només des d'un punt de vista lingüístic, sinó també des d'un punt de vista polític, donat que es va confondre un símptoma amb la malaltia. Un sistema i uns governs malalts van generar un planeta malalt, i com a conseqüència, un poble indignat.

Amb la perspectiva que ens dóna el temps, avui podem afirmar que va ser molt beneficiós per a la humanitat i el planeta Terra que fossin colonitzats per l'espècie vulcaniana, molt més lògica i racional. A partir d'aquest fet, la Terra va entrar a formar part de la Federació Unida de Planetes, l'any 2161, instaurant-se un nou règim meritocràtic, abolint qualsevol sistema de castes, la manipulació genètica amb fins bèl·lics, el tracte cruel contra la població i la manca de drets civils dins de l'Estat.

Montse Garcia. Article publicat a la revista Londarí, el maig de 2013.

FILOSOFINA 550 mg EFG

Aquest medicament pertany al grup dels antidogmàtics no apàtics ni gregaris.

Aspecte del producte: Es presenta en forma de diàleg oral, o bé de text escrit.

Composició: Esperit crític, pensament lògic, creativitat, reflexió ètica, metafísica, reflexió política, llibertat d'expressió, empatia.

Indicacions: Usar en cas de pensament únic, moderat o intens, crisis agudes de demagògia, intolerància a la diferència, desafecció política, o simplement ignorància.

Posologia: Com a pauta general, la dosi diària oscil·la entre la conversa de cafè diària, i la lectura de tres llibres a la setmana.

Ús en nens: En cas de 3er i 4rt ESO, s'utilitza 1 hora a la setmana. Es recomana augmentar la dosi tan aviat com sigui possible.

Ús en adults: En cas de cursar 1er de Batxillerat, 2 hores setmanals, i en cas de 2n de Batxillerat, 3 hores. També es recomana augmentar la dosi abans no sigui massa tard, o en tot cas, mantenir-la.

Possibles efectes adversos: Inconformisme, dissidència, incredulitat general, alteracions en la percepció de la realitat, qüestionament dels prejudicis, lliure pensament, molèsties al poder.

Si oblidà usar aquest medicament: Prengui's tranquil·lament una dosi doble per compensar la dosi oblidada.

Si interromp el tractament: Hi ha un perill seriós de regressió a situacions de totalitarisme, plutocràcia, manipulació i uniformització de la societat. En qualsevol cas, surti al carrer a manifestar i compartir el seu problema.

Compatible amb: Ciència, art, literatura, música, història, llengües mortes i llenguatge computacional, entre altres.

Aquest medicament se li ha receptat a vostè, i ha de recomanar-lo a altres persones, encara que no tinguin els mateixos símptomes, ja que no pot perjudicar-los.

No mantenir fora de l'abast dels nens. No caduca.

ADVERTENCIA DEL MINISTERIO DE EDUCACIÓN: Según estudios de los Laboratorios Wert, este medicamento está considerado muy peligroso, ya que contribuye al desarrollo de la conciencia y la capacidad crítica. Por este motivo se recomienda reducir drásticamente su presencia en los centros de enseñanza públicos y privados, en beneficio de otras materias más convenientes para la formación del espíritu nacional y católico.

EL PODER DE LA FILOSOFIA

Em rebenta haver d'estar justificant la presència d'una assignatura (qualsevol que fos!) dins el curriculum de secundària. És evident que caldria que qualsevol estudiant hagués rebut, en la seva etapa d'ensenyament obligatori, unes nocions de llatí, de grec, d'art, de música, de filosofia. Però em disposo a parlar d'aquesta última, perquè si no la defensem els filòsofs, qui ho farà?
Segurament ja he escrit alguna vegada en aquest blog el meu convenciment que la filosofia és una assignatura que hauria de tenir el caràcter d'instrumental, ja que potencia unes habilitats de pensament que no es treballen en cap altra àrea, però que es poden aplicar després a totes les àrees. Em refereixo a la capacitat de raonament lògic i lingüístic, la capacitat d'anàlisi i rigor, l'habilitat creativa de cercar noves hipòtesis a problemes antics, i la capacitat de comprensió i empatia amb altres maneres de pensar. Es tracta d'una assignatura on l'estudiant no queda indiferent i es sent interpel·lat directament, veient-se obligat a pronunciar-se, a formar-se una opinió, a sentir-se ciutadà, no només del seu país, sinó del món.
Heus ací un estudi d'Educational Testing Service (organització que evalua l'eficàcia de diferents assignatures), que corrobora l'eficàcia de la filosofia per sobre d'altres assignaures en l'assoliment de les competències, sobretot la lingüística i l'analítica.

DIÀLEG IMPOSSIBLE SOBRE UNA INVESTIDURA ESCENIFICADA

 

(A la conversa entre Sòcrates i el seu deixeble Trasímac sobre la justícia, comencen a aparèixer interferències espaciotemporals dignes de reflexió metafísica, vibracions provinents del debat d'investidura del president de la Generalitat de 2012, on es posa en evidència la lucidesa dels nous diputats i la demagògia política d'uns altres, fet que provoca un forat en l'espai-temps de la reflexió filosòfica, fenomen per altra banda bastant corrent.)

TRASÍMAC: Desobeir la llei és sempre injust?

CIUTADÀ RIVERA: En un Estat de dret, l'acte de desobediència és un acte d'heroisme retro. Quin “atràs”! En una democràcia! En un estat de dret on les llibertats del ciutadans estan garantides per la llei! On cadascú pot parlar la llengua que vulgui, pensar el que vulgui, …

LOCKE: Ha! Que li ho expliquin a Sòcrates, que va ser condemnat a mort dins un règim democràtic!

TRASÍMAC: És això cert, oh Sòcrates?

SÒCRATES: Si la justícia es limités a allò que diu la llei, tot i tractar-se de lleis aprovades per un parlament, no hi podria haver lleis injustes. I està clar que n'hi ha! Lleis que permeten desnonaments de famílies senceres, cobrament de comissions astronòmiques, l'enriquiment dels buròcrates i banquers a costa dels impostos de la gent treballadora i consumidora, …

LOCKE: Fins i tot nosaltres, els primers liberals del s XVII, pares de l'Estat de dret, reconeixíem el dret a la insubmissió davant de lleis injustes!

CIUTADÀ RIVERA: Però una democràcia ja garanteix un estat on les lleis defensen els drets i les llibertats dels ciutadans!

SÒCRATES: La meitat dels diputats asseguts al parlament no sabeu què vol dir “Estat de dret”. Aquest implica que les lleis orientin i limitin l'acció del govern. Però qui dicta aquestes lleis? Qui vetlla perquè s'interpretin des de la bona fe? Qui vigila que no entrin en conflicte amb els Drets fonamentals? I el que és més important: en democràcia es poden aprovar lleis injustes, es pot aprovar la pena de mort, ...

DAVID FERNÀNDEZ: I encara més, en una dictadura, el dictador es pot atenir a unes normes prèviament establertes i, per tant, continuar cenyint-se als límits d'un Estat de dret! Actualment, les lleis no impedeixen que el poder econòmic exerceixi una dictadura de fet, i de forma legal. I no només això, la majoria dels drets de què gaudim ara han estat conquerits gràcies a la desobediència civil.

ROSA LEE PARKS: Tens tota la raó! Un petit gest d'una dona pot ser un gran pas per la humanitat!

Montse Garcia Castelló. (Article publicat a la revista Londarí el gener de 2013)

LA LLIBERTAT AJORNADA O EL FORMAT “.desig”

Fa por que alguns desitjos es facin realitat, perquè llavors deixen de ser-ho. Però el desig és així, la seva naturalesa és contradictòria: forma part de la seva essència la tendència a realitzar-se i, per tant, a autoaniquilar-se. És ben coneguda aquesta faceta que molts filòsofs han coincidit en anomenar “la llei del desig”, una espiral de ser i no-ser, de tenir i no-tenir, que s'estira fins a l'infinit, moguda per un petit ésser que té l'extranya propietat d'”encara no ésser”.

La llibertat és un d'aquests desitjos. Tothom vol ser lliure, ...però encara no. És que el format “.desig” és més emocionant, agradable, engrescador, que el format “.real”, perquè quan es desitja alguna cosa és justament perquè encara no es té, i aquest “encara-no-tenir” és tan excitant com un estat d'enamorament, com una promesa sostinguda.

“Amb aquest cotxe, no hi ha límits!”, “Compra't la casa dels teus somnis!”, “Connecta't amb el món a la velocitat de la llum!”, … en definitiva: “Sigues lliure!” Missatges prometedors que obvien el preu de la gasolina, les despeses de manteniment, les tasques de neteja, les factures, els impostos, l'esforç, i totes aquestes típiques molèsties que comporten les coses tingudes en format “.real”. És un gran avantatge: llibertat sense els inconvenients que comporta la reponsabilitat, el compromís, la constància, el sacrifici, el risc,...totalment independent! Una ganga! Compra la llibertat, ara en un format més lleuger i pràctic: el format”.desig”, i paga'l en còmodes plaços, cada quatre anys.

Aquesta és la llibertat com a producte de consum, com a objecte d'una campanya, com a encara-no ser-lliure. I la llibertat de ja-ésser-lliure, no pot ser una promesa, no pot ser ajornat a l'infinit, no pot ser una mercaderia. La llibertat, com la independència, és una habilitat , com caminar, nedar, escriure: o s'exerceix o no s'exerceix, i es té exercint-la, és una qüestió de pràctica. Però no es pot comprar ni amb vots, ni amb promeses, ni és res que un altre ens pugui donar, ni tampoc allò que un altre pot exercir per nosaltres. Potser caldria prendre's la llibertat ja.

(Article publicat a la revista targarina Londarí, núm.1, el gener de 2013. )

ATACS GREUS A L'EDUCACIÓ!

El català i la filosofia són dues de les matèries més amenaçades per la reforma de Wert, que podeu veure aquí. Deu ser perquè en aquests moments s'estan convertint en un símbol de llibertat lingüística i de lliure pensament, massa perillosos per als neofatxes als quals hem cedit el govern del país. De moment, la Red Española de Filosofia ha escrit una carta al Ministre argumentant la importància de la reflexió ètica i filosòfica a Secundària, ja que és l'únc moment en el qual els estudiants que no volen cursar Batxillerat exercitaran la reflexió filosòfica sobre temes tan importants i bàsics com la justícia, la democràcia, els valors, la llibertat, la responsabilitat, etc. Hi ha el perill que poguem formar ciutadans crítics i amb criteri propi. Aquest és l'enllaç on podeu firmar la carta al Ministerio: http://fs-morente.filos.ucm.es/manifiesto_ref/inicio.html

DECLARACIÓ DE LA FILOSOFIA ESPANYOLA

valencià)

FILOSOFIA DES DEL PRINCIPI (2)

Sembla que a TVE ha arrivat el rumor de la filosofia a l'escola a una oïda prou sensible com per fer-ne una notícia. 150 escoles catalanes on s'imparteix filosofia a primària són el focus d'aquest minireportatge d'un minut i mig, emès en l'edició del Telediario del vespre de la 1 de TVE de dissabte passat, 27 d'octubre  en castellà i el diumenge 28 en l'edició catalana del migdia.
Tot i tractar-se d'un projecte iniciat a Catalunya des de fa ja molts anys pel grup IREF, de moment la televisió catalana no se n'ha fet pràcticament gens de ressò.