CRÒNIQUES VULCANIANES (II). ELS GOSSOS NO PARLEN SOLS.

Segons l'especialista en estudis terrícoles, Surak de Vulcano , sembla que allò que distingeix els humans dels altres animals terrícoles és el llenguatge. Cal dir que els animals tenen també un llenguatge, donat que tenim evidències que es comuniquen entre ells per mitjà d'una mena de codi més o menys complex segons l'animal. Però allò que distingeix el llenguatge humà és que és el mitjà a través del qual es dóna el seu pensament, que és la característica principal d'aquests éssers vius, i que els fa tan semblants a nosaltres. Així com les ones del so viatgen per l'aire, el pensament humà discorre a través del llenguatge. La prova més evident que tenim que això és així, és que hem observat i registrat humans parlant sols. La nostra hipòtesi és que expressen en veu alta el seu pensament, no pas per comunicar-lo a ningú, sinó per facilitar la tasca de pensar. Per altra banda, cap animal dels que hem observat s'ha comportat de tal manera. Sembla, doncs, que cal concloure que la intel·ligència dels humans no els permet pensar en allò a què no donen o no poden donar noms. Una segona conclusió seria que poden crear o transformar coses donant-les un nom o una definició, és a dir, que amb el llenguatge construeixen la seva realitat.

Els humans tenen el costum de posar per escrit allò que les paraules signifiquen per a ells en uns compendis anomenats “diccionaris”, instruments que ens resulten molt útils per estudiar millor el seu pensament i, per tant, la seva realitat. Hem detectat l'existència d'un diccionari especialment curiós, elaborat per la Real Acadèmia Española, que defineix la paraula “padre” com “varón o macho que ha engendrado./Autor de una obra de ingenio. /Jefe de una familia, aunque no tenga hijos. / La primera persona de la santísima trinidad.”. En canvi defineix “madre” com “hembra que ha parido. /Matriz en que se desarrolla el feto.” I encara un altre exemple. “Canciller” es defineix com “presidente del Gobierno en algunos países.” i en canvi una “cancillera” és una “cuneta o canal de desagüe en las lindes de las tierras labrantías.” Una “cocinilla” és una cuineta petita, però un “cocinilla” és un “hombre que se entromete en cosas, especialmente domésticas, que no son de su incumbencia.” El diccionari és especialment hàbil quan defineix la paraula “género” com “conjunto de seres que tienen uno o varios caracteres comunes. /Gramaticalmente en nombres y pronombres, rasgo inherente de las voces que designan personas de sexo femenino, algunos animales hembra y, convencionalmente, seres inanimados.” Per tant, segons aquesta definició, l'expressió “violencia de género” no és correcta, i per tant, no existeix, i no es pot acusar els autors d'aquest diccionari d'exercir-la.

(Article publicat a la revista Londarí, el gener de 2014)

EL DUBTE I LA CERTESA SEGONS DESCARTES

Entre altres, Descartes és un dels filòsofs que més ha problematitzat el coneixement sensible, donat que sovint pot portar-nos a l'engany. De fet, segons l'autor, veig que els sentits m'han enganyat nombroses vegades, com passa amb aquestes imatges:

Per tant, qui em diu que no m'enganyen tota l'estona? Mentre estic essent enganyat, no tinc la consciència de ser enganyat, ni, per tant, la voluntat d'esmenar el meu error, i és justament en això que consisteix l'engany.
Ara bé, és cert que en aquestes imatges hi ha alguns enganys que poden ser fàcilment descoberts, però com esmenem aquests errors? Continuem fent comprovacions amb els sentits, o bé és la raó la que ens diu que les coses han de continuar essent comprovades pels sentits? Descartes es decanta clarament per la segona opció, ja que l'exercici del judici i del dubte només pot ser d'índole racional. El nivell purament sensitiu, per contra, no és crític per si mateix. És per això que podem triar si fer ús de la raó i ser crítics, o no fer-ne ús i deixar portar els nostres judicis per les aparences.
Descartes, a la sisena meditació,  arriba a la conclusió que els sentits no ens enganyen, sinó que som nosaltres mateixos qui treiem conclusions precipitades. Com deia Joan Fuster: "Les aparences no enganyen, són aparences."

MÉS HEDONISME I MENYS ESPERIT NADALENC

“Aristòtil deia que la finalitat de tot ésser és la seva pròpia realització. Els humans d'això en diem felicitat. Ens volem realitzar, que vol dir acabar de fer-nos, completar-nos, esdevenir plenament allò que som. Per Epicur, en aquesta recerca de la pròpia naturalesa ens guia l'indicador del plaer. De fet, allò que busquem des que naixem és el plaer. Com s'entén, Epicur? Allò de què acusem la societat occidental és precisament la deriva dels seus valors cap al pur hedonisme, la persecució del plaer, l'anestèsia permanent per fugir del dolor com sigui. Cada Nadal assagem sense èxit una mena de felicitat, que acabem confonent amb llums de colors, cançons enganxoses, pel·lícules dolentes, fartaneres de parents amb incontinència verbal, i amb tot això, buscant amb tanta ànsia la felicitat, se'ns acaba escolant el temps amb la marxa dels reis, i amb ells el líquid tan preuat. Per què dius doncs, Epicur, que la felicitat és la recerca del plaer, si és justament aquest el que acaba encegant-nos, i fent que confonguem la vida amb amb un happy-end, l'aventura amb algun esport temerari, el viatge amb una col·lecció de fotografies, l'èxit amb el triomf, la plenitud amb l'acumulació, i fins i tot ens porta a creure que és alguna cosa democràtica a la qual tots no podem, sinó que hem d'accedir, com sigui! Si el veí pot, jo també! Per què, doncs, l'hedonisme?”

“Aquesta no és la manera correcta d'entendre el plaer ni la felicitat. Si se'ns escapa és justament perquè creiem que és difícil d'aconseguir. De fet, el primer pas per assolir-la és comprendre que en realitat no necessitem tantes coses per ser feliços, i que mirem en el lloc equivocat. Allò més valuós és senzill, només necessitem tres coses per ser feliços: bones amistats, llibertat, i reflexió. Una reflexió que ens hauria d'ajudar a valorar quins plaers valen la pena i quins no, quins són més duradors i quins s'esfumen amb la consumició del producte, quins ens fan créixer i quins ens infantilitzen o, pitjor, ens esclavitzen. Els diners i béns materials són necessaris, però, justament, més enllà del necessari ja no contribueixen a la felicitat, i encara sense la presència dels altres tres elements, tan sols serveixen per a la subsistència, però no per a la felicitat.

Reservar-se la recerca per al Nadal és, doncs, una quimera, perquè la felicitat és, per definició, el plaer més gran que ens puguem representar, per tant, si el veus representat en algun catàleg, ...doncs segur que no és aquell!”

(Article publicat a la revista Londarí, nº12, el gener de 2014)

SINIESTRO EXISTENCIAL, COPPINI TOTAL

¿Cuándo fué el gran estallido?
¿Dónde estamos antes de nacer?
¿Dónde está el eslabón perdido?
¿Qué son los agujeros negros?
¿Se expande el universo?, ¿Es cóncavo o convexo?
¿Quiénes somos?, ¿De dónde venimos?, ¿ A dónde vamos?
¿Estamos solos en la galaxia o acompañados?
¿Y si existe un más allá? ¿Y si hay reencarnación?
¿Quiénes somos?, ¿De dónde venimos?, ¿A dónde vamos?

¿Qué es el ser?
¿Qué es la esencia?
¿Qué es la nada?
¿Qué es la eternidad?
¿Somos alma? ¿Somos materia?
¿Somos sólo fruto del azar?
¿Es eficaz el carbono 14?
¿Es nuestro antepasado el hombre de Orce?

¿Quiénes somos?, ¿De dónde venimos? ¿A dónde vamos?

RÀDIO DIÒGENES

“Benvinguts un cop més al nostre espai radiofònic. En el programa d'avui rebrem un personatge ben curiós, Epimènides de Creta, que afirma el següent: “Tot el que dic és mentida”. On és el problema?, em preguntareu. Doncs, si penseu una mica, podeu esbrinar-ho i trucar al 00 00 00, i si encerteu el problema, guanyareu una dosi de satisfacció i un viatge enlloc. Mentre esperem trucades, uns quants anuncis i de seguida tornem!

“Vols viure en una fantàstica casa a la platja, amb garatge, piscina i jardí? Truca'ns, en tenim una per a tu i la teva família, amb un bon finançament! Avís important: La família i la felicitat no està inclosa en el preu.”

“Quantes cançons has sentit dedicades a la llibertat? I quantes a una bombeta? Si vols ser lliure, no facis cas del anuncis.”

“Seny. Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. Qui molt avarca i poc estreny, és home de poc seny. Seny: pensa, reflexiona, parla amb els teus amics, ... i desconfia del teu banc.”

“Pren-t'ho amb calma! Comencen les rebaixes al Tall Grec! Aquí hi trobaràs de tot al millor preu, des de coses per a la llar, fins a la moda més atrevida! Omple el teu buit existencial amb unes quantes bosses dels nostres productes. Si la compra no et satisfà, te la canviem per un bon mastegot! A veure si n'aprens!”

“Amb el nou raspall Happydent, et regalem un somriure estúpid permanent. I presumeix de dentadura!”

“Amb el nou Hunda CSV dièsel, fem possible l'impossible: vendre legalment armes mortíferes disfressant-les de llibertat.”

“Amor meu, he tingut un somni, que estàvem junts per tota la vida. I tu? - Jo? Doncs que érem capaços de viure l'un sense l'altre.”

- Atenció, em diuen que tenim una trucada. Bon dia? Quin és el seu nom? 

 - Bon dia, em dic Russell, Bertand Russell. 

- Bertrand, ja sap quin és el problema? 

- Sí, el problema és que quan algú afirma que diu mentides no sabem si està dient la veritat o no, perquè si el que diu és veritat, llavors ens diu una mentida, però si el que diu és una mentida, llavors està dient la veritat, cosa que ens porta a una contradicció. I tot allò que porta a una contradicció no podem considerar que tingui cap significat. 

- Magnífic! Felicitats! El premi és per a vostè. 

- Quina il·lusió! Enlloc és un lloc on sempre havia somniat anar!

- Estimats amics, fins aquí el nostre programa d'avui. Però no deixeu de sintonitzar-nos, perquè a continuació podreu escoltar un profund silenci fins al final de l'emissió!
Ah! I si voleu saber la solució al problema, esteu atents al proper post!
(Article publicat a la revista Londarí el desembre de 2013)

LA PARADOXA DEL MENTIDER

La paradoxa del mentider és un dels exemples més antics dels diferents intents de posar a prova els límits de la lògica i de la raó, i a dubtar d'allò que es diu que és veritat o fals. De la mateixa manera que el fet que Epimènides fos cretenc, ja feia contradictori el seu enunciat “Tots els cretencs diuen mentides”, el discurs mediàtic i publicitari té molt de contradictori, tot i que el que ens vol dir és “Jo sempre dic la veritat”, que vol dir, “La ficció, el relat, l'aparença, és veritat”. Justament el lloc des d'on s'emet el missatge anul·la el missatge mateix en realitat, tot i que aparentment és un enunciat amb significat. Els mitjans són plens d'aquest tipus d'enunciats aparentment vàlids que, raonant i reflexionant, podem desvelar com a contradictoris i in-significants.

Per tant, podríem afirmar amb Foucault que no podem dir que un discurs és fals o veritat, sinó que la seva veritat és el seu poder de ser veritat, la seva omnipresència com a discurs dominador, que no serà racionalment rebatut, sinó només enderrocat per un altre discurs més poderós que s'acabi imposant. Però llavors, si això és veritat, ens hem quedat sense criteris de veritat i falsedat, i això vol dir sense criteris de llibertat, justícia, bellesa, etc?

Bertrand Russell fou un filòsof anglès que va revolucionar la lògica solucionant la paradoxa del mentider. L'enunciat només és contradictori si es considera que és autoreferent, és a dir, que parla de sí mateix. Per tant, si jo dic que tots els articles del blog són mentida, com que ho dic des d'un dels articles del blog, serà mentida, i per tant serà veritat, però si és veritat el que dic serà mentida, i així podríem continuar fins a l'infinit. Però per Russell, la clau està en canviar de lloc i de temps: no implica que els articles sempre siguin mentida, ni que l'article en el qual parlo estigui inclòs en els articles de què parlo. Aquest canvi de lloc lingüístic s'anomena “metallenguatge” o “nivells de llenguatge”. Això és un llenguatge que parla sobre el llenguatge, i que per tant queda salvat dels judicis que s'emeten des del nivell de llenguatge inferior.

O sigui que, continuant pel nostre compte amb el raonament de Russell, quan des d'un mitjà critiquem els mitjans, no té per què suposar una contradicció, de la mateixa manera que Epimènides deia que era un mentider, mentre que en un altre nivell se'n reia i deia “tonto quien lo lea!”.

Enllaços:

- Russell, Bertand: Mathematical Logic as Based on the Theory of Types http://www.cfh.ufsc.br/~dkrause/pg/cursos/selecaoartigos/Russell(1905).pdf

- Foucault, Michel. El pensamiento del afuera. http://www.philosophia.cl/biblioteca/Foucault/Foucault%20-%20el%20pensamiento%20del%20afuera.pdf

- Imatge extreta de: Logic Bomb http://tvtropes.org/pmwiki/pmwiki.php/Main/LogicBomb

INSUBMISSIÓ

No hem votat els nostres governants en la mateixa proporció en la qual ells exerceixen el seu poder. El nostre sistema electoral permet que es formin majories absolutes sobre percentatges de vots mediocres. Això no ho hem votat.

Aquest poder no és només polític. No parlem només de la majoria absoluta al parlament, sinó que a aquesta encara hi hem de sumar els tentacles que hi arriben des de les grans empreses de sectors estratègics, com les infraestructures que haurien de sustentar el país, i que enlloc d'esquelet actuen com una sangonera. Això no ho hem votat.

Aquest poder sorgit d'un càlcul pervers fa impossible el diàleg, paralitza processos de consens i promou el conflicte social; alimenta la manipulació mediàtica, infla els prejudicis cap a la diferència, i fomenta el “si no estàs amb mi, estàs contra mi.” Això no ho hem votat.

L'absolutisme acaba donant pas a un escenari esperpèntic, en el qual la democràcia s'acaba negant a ella mateixa: aquest poder, en nom de la democràcia, permet fins i tot manifestar-se a les opcions més declaradament antidemocràtiques, violentes i feixistes, en nom de la llibertat d'expressió, mentre acusa d'autoritaris aquells que expressen la seva voluntat de ser lliures i decidir sobre el seu propi cos i la seva pròpia terra. I en canvi, això no ens ho han deixat votar.

Entre totes les coses que s'aproven en el parlament, hi ha qüestions que, si es sotmetessin a referèndum, segur que el poble les tombaria: la llei Wert (model nacionalcatolicista d'educació que fomenta el castellà i la religió enlloc del català o la filosofia), la llei antiavortament, la continuïtat de la monarquia, el model d'Estat, i fins i tot la mateixa Constitució. Aquestes lleis no les hem votat.

Sotmetre's a una llei és una tria que implica reconèixer-la com a justa i convenient. L'única arma que tenim davant de lleis que creiem injustes és la insubmissió, donat que les urnes no reflecteixen la veritable voluntat d'un poble. L'única arma que tenim davant de grans empreses, incloses les de comunicació, que fomentin el sexisme, el racisme, el feixisme, i l'explotació laboral i ambiental, és el boicot als seus productes.

Sotmetre's o no sotmetre's: heus aquí la qüestió.

ELS SIGNIFICATS DE LA LLIBERTAT

En aquests moments, el pensador del segle XIX John Stuart Mill està finalitzant la seua conferència sobre la llibertat, la qual està provocant ja algunes reaccions entre el públic de l'auditori del segle XXI. Mill ha volgut deixar molt clar que el seu és un liberalisme purament polític que no té res a veure amb el liberalisme econòmic que ha acabat soscavant la llibertat política de les persones. Com dèiem, els assistents estan ja impacients per formular les seues preguntes al filòsof. Escoltem-ho.

J.S. MILL: ...la felicitat té ingredients diferents per a cada persona, i no podem pretendre que tothom faci servir els mateixos, perquè això aniria contra el bé més preuat, que és la llibertat. Per això crec que tothom hauria de ser lliure per buscar el seu propi camí cap a la felicitat, això sí, torno a dir, sense interferir en la llibertat dels demés.

PRECS I PREGUNTES

Naixem lliures o ens fem lliures?

Es pot ser totalment lliure i decidir-ho tot (feina, família, lloc de naixement, cultura,...)? Qui pot presumir de ser totalment lliure?

És necessari sotmetre's a un estat per garantir la pròpia llibertat?

És lliure una persona que vol que decideixin per ella, que no vol decidir, en definitiva, que no vol ser lliure?

El masoquisme pot ser una elecció lliure?

És lliure una dona que decideix no denunciar el seu maltractador o el seu jefe assetjador?

Es pot ser lliure de seguir la moda o seguir els cànons estètics, encara que això signifiqui haver d'arrencar-se tots els pèls del cos, o fer dietes autodestructives?

És propi d'una societat que presumeix de defensar la llibertat de les dones tolerar anuncis amb dones preocupadíssimes per la blancor de la bugada, per les seues arrugues, per les seues concentracions de greix, en definitiva, per no ser perfectes?

És més lliure una dona que decideix assemblar-se a la Barbie, que una dona que decideix posar-se un mocador al cap?

Ens fa sentir millor creure'ns més lliures que els altres?

Té sentit condemnar algú per no voler ser lliure? O per no atrevir-s'hi?

La llibertat és un dret o un deure? Es pot obligar algú a ser lliure?

CONCLUSIÓ:

J.S. MILL: Senyores i senyors, qui sigui lliure, que tiri la primera pedra.

S'ha fet el silenci a la sala. Tal vegada es assistents estan reflexionant si la llibertat és simplement una paraula, un mite, una simple ficció, un instrument més de dominació política, o bé, contràriament, es tracta potser d'una realitat encara no present, d'una utopia, d'un lloc al qual potser no arribarem, però on val la pena dirigir-se. En qualsevol cas, no decidir és ja decidir alguna cosa. Simone de Beauvoir, Teleàgora, Filosoburg.

BLACK MIRROR, LA PANTALLA EN NEGRE, L'ANTIUTOPIA.

BLACK MIRROR

Sèrie de TV, 2 temporades, 6 episodis

Creació: Charlie Brooker, 2012

Producció: Zeppotron, Endemol

Drama

Nacionalitat: GB

No es tracta d'una sèrie agradable, sinó més aviat incòmoda, però per pensar cal una certa incomoditat de partida. Tampoc és una sèrie convencional, en el sentit que cada capítol constitueix de per sí una història tancada, amb la qual cosa no utilitza el típic truc del “to be continued” per enganxar l'espectador, que després de cada capítol pot triar si quedar-se amb el mal gust de boca d'una història futurista amb un “anti-happy end”, o bé interpretar la història com una antiutopia, una visió crítica del present a partir de la perspectiva centrada en el futur.

La sèrie posa de relleu els aspectes més problemàtics de les noves tecnologies, quant a allò que afecta la privacitat, la llibertat i la felicitat de les persones. Per exemple, a Be Right Back (Torna de seguida) una dona, enlloc d'encarar-se al dolor de la mort, acaba triant el camí fàcil de continuar parlant amb el seu difunt home a través d'una tecnologia que reprodueix comentaris, vídeos, i fins i tot la veu d'aquest, a partir del rastre digital que ha deixat durant la seva vida a les xarxes socials. Una bona reflexió sobre l'hedonisme malentès a què la nostra societat tendeix cada cop més, al·lèrgica al dolor, al sofriment o al sacrifici, que constitueixen l'altra cara d'una felicitat també malentesa com a pur plaer covard, com a simple acompliment dels desitjos.

La naturalesa dels records restaria completament capgirada en una situació com a The Entire History of You (Tota la història sobre tu), on les persones porten una petita memòria insertada rere l'orella, que va registrant tot allò que veuen i senten. Aquestes vivències poden ser rebobinades i revisades posteriorment, no només de manera introspectiva, sinó també en pantalles externes. D'aquesta manera, en el típic sopar d'amics, enlloc de l'àlbum de fotos, es pot acabar veient trossos de la vida d'algun dels convidats. Quan parlava de capgirament o de subversió, em refereixo a aquest fet de fer pública una cosa que de per si és de naturalesa privada i subjectiva: els continguts mentals. A més, significaria tornar fotogràfica una facultat que s'ha demostrat que no ho és, ja que la nostra ment, o el nostre cervell, gestiona la informació per tal recordar només allò útil, beneficiós o còmode per al subjecte. En quest sentit, el capítol posa de manifest la manca d'higiene mental que suposaria recordar-ho tot a la perfecció.

A The National Anthem (L'himne nacional), White Bear (L'ós blanc) i a Fifteen Million Merits (15 milions de punts), es posa de manifest el perill que comporta mantenir-se com a espectador passiu, ja que la figura de l'espectador és l'últim sentit de l'espectacle, i l'espectacle acaba essent la pròpia vida de les persones, fins i tot del seu dolor. Concretament, a 15 Million... fins i tot el discurs crític amb l'estructura de poder generada per la indústria de l'espectacle acaba sent absorbit per aquesta mateixa, de manera que sembla que no sigui possible sortir de “Màtrix” si no és a través d'un acte voluntariós, heroic, militant. En la societat de l'espectacle es fa patent l'estupidesa humana quan actua en grans grups o masses, encara que ara puguin ser espectadors solitaris mirant un dispositiu “intel·ligent”, amb una única fòbia: no la indignitat, no la baixesa, no la niciesa, sinó allò que ens torna la incòmoda imatge de la nostra solitud: la pantalla en negre (black mirror).

Pàgina web de la sèrie: http://www.channel4.com/microsites/B/black-mirror/index.html

Fitxa IMDB: http://www.imdb.com/title/tt2085059/

Enllaç: http://series-vosc.blogspot.com/search/label/black%20mirror

VICTÒRIA CAMPS I LA HISTÒRIA DE L'ÈTICA

Xavier Graset conversa sobre ètica amb Victòria Camps, catedràtica d'aquesta disciplina filosòfica.

Duration 51:24
Published 31/07/13 17:07:49
Episode Download Link (47 MB): http://scpodcast.catradio.cat/podcast.mp3?download=http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/6/6/1375281037466.mp3&programa=L**237**quids%2C+l%27estiu+de+%22L%27oracle%22&var10=Valors+i+**232**tica+-+31%2F07%2F13&var15=1343&var20=Podcast&var29=Audio&var3=747085&var19=31/07/13&var12=Programes&var18=36761

TOT LLEGINT POPPER (2): SPINOZA

Després d'haver rebatut (en sentit popperià) les dues postures tan extremes i contràries sobre la naturalesa de la ment com el conductisme i el sol·lipsisme (en primer lloc, per irrefutables i en segon lloc, per poc raonables – vegi's enllaç al post anterior), Popper, en l'última de les seves conferències “Interacció i consciència”, considera ara la concepció spinozista del paral·lelisme entre ment i matèria, havent-se declarat ja d'entrada molt proper a Descartes.

Per Spinoza, el dualisme de Descartes no era prou rigorós, ja que suposava que cos i ment eren dues substàncies diferents i independents entre sí, però que depenien d'igual manera de la substància infinita, aquella més enllà de la qual ja no hi ha cap altra causa, els límits de la realitat, altrament dita Déu. Quins problemes troba Spinoza a aquesta conceptualització?

Per una banda, la interacció entre aquestes dues substàncies és, com a mínim, problemàtica, donada la seva naturalesa diferent. La solució cartesiana d'una glàndula pineal situada al cerebel com a punt d'intersecció entre les dues substàncies no solventava el problema de com una substància material podia influir sobre una substància no-material i al revés, essent que la glàndula pineal és, al cap i a la fi, de naturalesa material.

Per altra banda, Spinoza s'agafa a la definició aristotèlica de substància: allò que només depén d'ella mateixa per existir. Per tant, parlant amb rigor, la ment i el cos no poden ser substàncies, ja que segons Descartes depenen de la substància infinita, i per tant ja no són autosuficients. Aquí és on Spinoza dibuixa una de les imatges més belles que per mi ha donat la història de la filosofia: només hi ha una única substància infinita, allò ja no causat, que podria concebre's (com deia el meu professor Francisco Bengoechea) com un gran poliedre d'infinites cares, i la ment i el cos com dues d'aquestes cares, dos aspectes o atributs d'aquest. De fet, les úniques cares que nosaltres coneixem d'aquest infinit ésser que és el tot. La relació existent entre ment i cos seria, doncs, la que hi ha entre dos cares de la mateixa moneda, o entre la part còncava i la part convexa d'una semiesfera. La consciència seria la realitat vista “per dins”, així com el cos seria la realitat vista “per fora”. 

géode duale / dual geodesic dome

Date 21 December 2004 (original upload date)

Source: own work. 

Transferred from fr.wikipedia; 

Transfer was stated to be made by Theon.

Author Original uploader was Theon at fr.wikipedia

Permission

(Reusing this file)

Released under the GNU Free Documentation License.

Popper no creu que aquesta sigui una explicació satisfactòria de la relació entre la ment i el cos, i recorre a la mecànica quàntica per rebatre Spinoza: si la tesi de l'holandès fos certa, els electrons tindrien consciència, i, per tant, serien diferents entre ells segons les seves respectives experiències. Però resulta que segons la mecànica quàntica, als electrons no els afecta la seva història, no tenen memòria i, per tant, res diferencia els uns dels altres.

Per la meva banda no veig clara la relació entre l'argument de Popper i la tesi de Spinoza. En primer lloc, tot i que em falta molt per llegir de Spinoza, no crec que aquest defensès la idea d'una ment, entesa com a flux continu de consciència, per a tots i cadascun dels organismes i cossos materials. De fet, el grau de complexitat “mental” seria un reflex del grau de complexitat material de què gaudeix cadascun dels cossos. (Potser algun lector m'ho podrà aclarir). Segons entenc de Spinoza, el cos és l'expressió material de la ment, i la ment és l'expressió immaterial del cos, i per tant redueix el problema a una qüestió gairebé semàntica: no deixen de ser la mateixa cosa expressada de dues maneres. La cara immaterial d'un electró pot no tenir memòria, no tenir història, i no poder ser definida com a consciència, però això no vol dir que no existeixi (ep!, tampoc vol dir el contrari!).

TOT LLEGINT POPPER (1): EL SOMNI DE DESCARTES

Karl R. POPPER. El cuerpo y la mente. Paidós. Barcelona 1997. (Pròleg de José Antonio Marina.) 

Tot llegint Popper em deixo endur pels deliciosos problemes (els meus preferits, mmm!) sobre la naturalesa del cos i la ment, i la possibilitat de la seva interacció. A El cuerpo y la mente, recull de 6 conferències de Popper dictades a la Universitat d'Emory l'any 1969 amb un interessant pròleg de José Marina, a través de la dialèctica del filòsof amb el seu auditori, es van desgranant els diferents aspectes que giren al voltant de la pregunta sobre la ment, i que limiten amb camps tan diversos com la teoria del coneixement, teoria de la ciència, la metafísica, la teoria de l'evolució, la distinció humà-animal, la física, la qüestió sobre la veritat, així com el debat entre l'objectivisme i el relativisme.

La pregunta sobre la naturalesa de la ment és tan vella com la filosofia, i ha rebut diferents respostes, algunes d'elles comentades en aquestes converses. De fet, és un tema que aborda a la conferència final, "Interacció i consciència", on repassa algunes teories de la ment, començant pel conductisme, teoria segons la qual no hi hauria res al darrera de la paraula "ment", fora de la nostra conducta. En aquest sentit, la "ment" és tan sols un so, un mot, amb el qual ens referim al conjunt de les nostres conductes observables. Per Popper, la teoria és si més no ambígua: no queda clar si el conductisme afirma que no existeix la ment (llavors coincidiria amb el que anomenem fisicalisme o materialisme), o bé si simplement no es preocupa dels estats mentals com a estratègia metodològica. Popper afirma amb rotunditat que aquesta postura és falsa: en primer lloc, perquè està molt clar que existeixen els estats mentals (els records, els pensaments, les imatges mentals,... són experimentables directament per un mateix), i en segon lloc, perquè es tracta d'una teoria irrefutable, i pel pare del falsacionisme, quan una teoria és irrefutable és falsa. Més endavant tornaré a parlar sobre la falsedat i la irrefutabilitat.

Però aquesta irrefutabilitat no només és característica del conducisme, sinó d'altres enfocs contraris a aquest, com el sol·lipsista, segons el qual no puc demostrar que existeixi res fora de la meva ment, ja que tot pot ser un producte d'ella, i allò que anomeno "realitat" podria tractar-se d'una mena de somni del qual no puc despertar, i si despertés, no podria comprovar mai que estic realment desperta. És justament això el que Popper addueix contra aquesta teoria: no puc concretar quin fet s'hauria de donar per afirmar que aquesta teoria és falsa, ni es podria donar mai cap circumstància que pogués constituir una prova contra la meva teoria, ja que aquesta circumstància sempre podria ser somniada per mi. Per tant no és falsable, i per tant no és una teoria vàlida (aquí Popper és més rotund i fa servir el terme falsa). Sent conscient de la irrefutabilitat de la teoria del sol·lispsime, Popper addueix com a argument en contra que seria molt pretensiós afirmar que tot és un producte de la meva ment, fins i tot les obres de Miquel Àngel, o la teoria de la relativitat. Amb això fa refrència al que ell anomena el Món 3, un àmbit de teories, obres artístiques, etc. que un cop creades per la ment humana (Món 2), adquireixen un caràcter autònom i passen de ser una invenció a constituir una vasta geografia plagada d'indrets per descobrir, com noves propietats de les figures geomètriques, o comportaments de les partícules. 

És aquest el món objectiu a què apel·la Descartes quan argumenta contra el seu propi supòsit que el jo podria estar produint tot allò que percep, que tot es podria tractar d'un somni? Descartes acaba objectant-se a si mateix que hi ha coses que no depenen de la pròpia voluntat, i que són tan perfectes que no puc haver-les produit jo mateixa, ja que sóc un ésser imperfecte. Coses com les veritats de la geometria, coses que són tan certes que tinc la intuïció que ja existien abans que jo, i que, encara que estigui somniant, han de preexistir al somni, al meu somni, almenys.

UN ESTAT: PER A QUÈ?

( Un cop més, els túnels espai-temporals que travessen l'univers ens permeten sintonitzar una conversa atemporal, emesa en exclusiva pel nostre canal antimediàtic. )

SÒCRATES: Benvinguts al nostre espai de reflexió maièutica. Avui volem il·luminar amb els nostres pensadors anti-tertul·lians i pre-mediàtics la qüestió: què és l'Estat?

PLATÓ: L'Estat és un instrument per materialitzar la Justícia en la mesura del possible. Per això no podria ser democràtic, perquè l'elecció del governant no pot estar en mans de qualsevol. En democràcia es podria votar qualsevol cosa, encara que no fos justa. No, el govern hauria d'estar en mans d'un equip de savis que, voluntàriament o no, i sobretot desposseïts de qualsevol interès particular, governarien en interès de tota la ciutat sencera, i no pel d'uns quants. Si, en canvi, governen aquells qui produeixen i comercien, l'estat serà per força injust. 

SÒCRATES: Us esteu referint a allò que l'Estat és, o a allò que hauria de ser?

PLATÓ: Sens dubte això segon, estimat Sòcrates. Però, sembla que l'anglès modern no hi està d'acord...

LOCKE: Efectivament, discrepo. L'Estat és el fruit d'un pacte entre persones lliures i iguals, que decideixen cedir part de la seva llibertat a l'Estat, per tal que aquest els protegeixi, i faci prevaldre les lleis i els drets que per naturalesa tenen els humans, de manera objectiva i imparcial. Per tant, si l'Estat no compleix la seva part del pacte, les parts contractants poden donar-lo per dissolt. 

SÒCRATES: Veig que també parleu d'allò que l'Estat hauria de ser, i no necessàriament del que és. 

LOCKE: Ssssí, …. es podria veure d'aquesta manera. 

MARX: Jo us diré allò que l'Estat és, i el que hauria de ser. És un mer instrument de dominació. És un pacte, sí, però entre els més poderosos per continuar mantenint el seu poder sobre les classes oprimides. Aquestes, doncs, faran el possible per destruir-lo. En conseqüència, l'Estat no hauria de ser res més que l'instrument de la seva pròpia destrucció.

SÒCRATES: En tot cas, estimats no-tertu·lians, tot i les vostres diferències, no esteu d'acord en alguna cosa? I això és: que hi ha vida política més enllà de l'Estat? Que l'Estat no és un fi en sí mateix, sinó que més enllà d'ell hi ha la Justícia, i uns principis universals? Que l'Estat, per tant, no té sentit si no és un instrument per assolir aquestes coses?

TOTS: Sens dubte, estimat Sòcrates.

(Montse Garcia Castelló. Article publicat a la revista Londarí el juny de 2013)

ELS MALS GOVERNANTS

Sòcrates deia que no existeixen els dolents, sinó només els ignorants. Aquests, per tant, no són culpables directament dels seus actes, sinó de la seva ignorància. El mal, doncs, pròpiament no existiria o, en tot cas, no necessàriament seria el producte d'una ment malvada, malintencionada o pertorbada, sinó d'una mancança, una incapacitat per captar allò que és millor i més just, per trobar el camí de la felicitat i la coherència. La bondat seria més una qüestió de saviesa i de coneixement, fins i tot de militància conscient, que no pas de la beatitud i la còmoda innocència pròpies de les bones intencions.

Autor: Miguel Brieva

Segles després, Hannah Arendt, alemanya d'origen jueu, assistia sorpresa al judici d'Eichman, càrrec del règim nazi que havia ordenat l'extermini de milers de persones. Esperava trobar una bèstia, un dimoni, però en el seu lloc hi va veure un ésser aparentment inofensiu i gregari, que afirmava tan sols haver obeït dòcilment les ordres dels seus superiors. Fou llavors quan va entendre allò que ja deien alguns teòlegs medievals poc escoltats, que el mal no té substància pròpia, és absència de bé, és quelcom banal. I de la banalitat del mal en féu el títol d'un llibre, no sense polèmica: els estava disculpant?

Milgram comprovà uns anys després la validesa de la tesi, mitjançant un experiment sociològic, que consistia a fer creure uns voluntaris que participaven en un experiment per provar un nou mètode d'aprenentatge mitjançant el càstig. Aquests voluntaris havien d'aplicar unes descàrregues elèctriques sobre altres voluntaris, cada vegada que aquests s'equivoquessin al respondre determinades preguntes. Per sort, els crits i laments dels suposats interrogats eren fingits, però el fet és que més del 60% dels voluntaris interrogadors van arribar a aplicar descàrregues que els podrien haver causat la mort, només perquè es van assegurar que els directors de l'experiment es feien responsables de les conseqüències de les descàrregues, alliberant-se així de tot el pes que suposava saber-se l'autèntic agent de l'acció. Així de banal resulta ser el mal: delegar tota responsabilitat, declarar-se un pur instrument, reconfortar-se amb l'excusa que no hi ha més opcions. I això és el que sentim dir cada dia als nostres ministres. 

Per saber-ne més, vegeu en aquest mateix blog: La banalitat del mal

(Montse Garcia Castelló. Article publicat a la revista Londarí, el maig de 2013)

LA CUINA DE LA RÀBIA

Si els dolents no existissin, ens els hauríem d'inventar. Són tan pràctics! És gràcies a ells que ens sentim bones persones, que alguns polítics se senten bons polítics, que els estudiants se senten bons estudiants, que els ciutadans es senten bons ciutadans, … Gràcies a ells podem dissimular els nostres vicis, les nostres mancances i les nostres baixeses. Al seu costat tot sembla disculpable. Quantes vegades no hem fet servir l'odiosa comparació amb aquell que ho fa “pitjor” que nosaltres, per treure'ns el sentiment de culpa de sobre i reconfortar-nos amb l'escalforeta de la llana de la mediocritat? Nietzsche en diria “instint de ramat”.

Posi un dolent en la seva vida! Només cal agafar una acció que considerem dolenta o contra determinades normes, afegir-li una mica de pebre i vinagre per destacar-ne la fortor, amassar-ho tot fins obtenir una massa fastigosa, flexible i enganxosa, i fer-la servir de segon terme de la comparació en qualsevol circumstància. En cas necessari, tirem la massa contra la superfície desitjada i... xas! Qualsevol altra cosa al seu costat es converteix en pura innocència!

L'antiguitat de la recepta és encara ignorada, però la seva pràctica s'ha anat transmetent al llarg de la història. Els westerns de Hollywood en són un bon compendi: la mateixa ferocitat malvada dels indis justificava plenament el seu extermini, donat que les pobres víctimes anglosaxones, portadores de la bondat i el seny de l'esperit europeu, tenien la Raó de la seva banda.

Igualment, qualsevol política, comparada amb la del nazisme, sembla un acte de benevolència: la dictadura dels banquers, la política dels desnonaments, fins i tot el règim de Franco (dictablanda, en deien!). Quan hom es vol purificar, només cal anomenar l'altre “pecador”, “terrorista”, “nazi-golpista”, o qualsevol dels altres noms de Llucifer, i empastifar-lo bé amb la massa que hem reservat per al cas.

La recepta fa furor: alguns estats, com Israel i els EUA, s'escuden rera el terrorisme musulmà per justificar la seva expansió. El dimoni del judaisme es converteix, a la vegada, en la justificació per a la implantació d'un estat talibà a Egipte, on es tolera la violació de les dones al mig de la plaça Tahrir.

Ai! Què faríem sense els dolents! I, …. ai! Quina por que em fan els bons! Espero que no els hagi agradat la recepta. Mal profit!

(Montse Garcia Castelló. Article publicat a la revista Londarí, l'abril de 2013)