ESCLAU VOLUNTARI

La Boëtie, J.S. Mill i Plató han rebut l'encàrrec de projectar un estat ideal, i discuteixen com hauria de ser allò que anomenen la Nova Utopia.

MILL: Hauria de ser un Estat on tothom fos lliure.

LA BOËTIE: No hi ha cap animal que es deixi caçar tan aviat com els pobles, que s'adapten a la servitud a la més petita carantoina que se'ls faci. Així de minso és el preu de la llibertat. El més llest no abandona la seva escudella per recobrar la llibertat de la república de Plató. (1)

MILL: Benvolgut Etienne, no entenc la llibertat d'aquesta manera. Jo parlo de la llibertat de triar menjar-se l'escudella o no. En canvi, la llibertat a la república de Plató és sotmetre's a la voluntat d'un savi.

PLATÓ: Exacte, però recorda que la voluntat del savi està sotmesa a la seva raó, no al seu estomac.

MILL: És veritat, el savi és lliure, perquè no es deixa subornar pels seus apetits. Però els que es sotmeten a ell no podem dir que siguin lliures. Hauríem de fer una democràcia, no una dictadura de savis. La llibertat és poder decidir.

PLATÓ: En efecte, estimat John Stuart. Però no pots negar que qui pot decidir allò que és millor o pitjor és només aquell qui ha deliberat. Hem de deixar decidir aquells qui es deixen dominar per una dosi de plaer? O deixen enlluernar el seu enteniment per missatges irradiants d'una llum falsa?

MILL: D'acord, per a tu els desitjos no són importants, i cal sotmetre'ls a la deliberació racional. Però, què passa amb el desig de llibertat?

LA BOËTIE: Jo crec que els homes no desitgen la llibertat, perquè si la desitgessin, la tindrien. Com pot ser que tants i tants homes, pobles i nacions sofreixin un sol tirà, que no té més poder que aquell que es dóna a ell mateix? Doncs perquè és més còmode sofrir-lo que contradir-lo! (2)

PLATÓ: Amics, jo crec que la llibertat no pot ser un desig que es contraposa a altres desitjos més temptadors, sinó que és la capacitat d'escollir fonamentada en la reflexió i el coneixement. Aquest és el savi, i aquest ha de governar. A aquell que no delibera i que no s'interessa pels afers de ciutat, en grec l'anomenem idiota. Ho trobaria una irresponsabilitat donar el govern de la ciutat a un idiota, i encara més a molts!

MILL: D'acord, això no t'ho puc discutir, però llavors, només ens queda la dictadura de savis?

PLATÓ: En cap moment he parlat de dictadura, sinó de govern de savis.

LA BOËTIE: Doncs fem savis els ciutadans.

Silenci. La tasca de formar ciutadans, o de com fer que esdevinguin persones deliberants i autònomes no sembla fàcil d'entrada. El projecte de la Nova Utopia resta encara pendent. Fins on els portarà la discussió?

(1) LA BOËTIE, Discurso de la servidumbre voluntaria o el Contra Uno. Tecnos, Madrid, 1986. Cap. 6

Enllaços: http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2013/07/xarxes-socials-i-servitud-voluntaria.html

DE VERITAT

- Ei! Has llegit això? “Veritat és aquella representació mental (idea, concepte, proposició,...) que es correspon amb la realitat.” Quin poc rigor! Aquesta definició ja pressuposa admetre que hi ha una realitat, i que es pot conèixer!

- Recordo que un tal Gòrgies ja va plantejar el problema que si hi hagués alguna veritat, no la podríem conèixer, i fins i tot si la poguéssim conèixer, no la podríem comunicar.

- És veritat! Eh vull dir,... Deia que no la podríem conèixer, perquè l'únic que jo puc conèixer és allò que jo mateix veig, i mai podré saber si allò que veig és allò que realment és, perquè per comprovar-ho hauria de tenir una perspectiva absoluta, més enllà de la meva percepció, i això no pot ser. Per tant, tot coneixement que jo pugui tenir sobre el món és només probable, ja que l'únic que sé del cert és allò que jo en percebo.

- Però diu que fins i tot si poguéssim conèixer la veritat, no la podríem comunicar!

- No, perquè allò que usem per comunicar significats i idees és la paraula. I la paraula no deixa de ser un so. Quina connexió hi ha entre aquest so i la idea que volem comunicar? Com pot un so transportar una idea d'una ment a una altra? Com sé jo que totes aquestes paraules que jo estic dient tenen el mateix significat dins la teva ment, que aquell que jo vull transmetre't? Com sé que m'has entès?

- Perquè t'ho dic jo, no? ... Ah! És clar, pot ser això que acabo de dir tingui un altre significat per a tu... Però llavors, què fem aquí parlant, si ni tan sols sé què estas entenent del que dic?

- Perquè és l'únic que podem fer. Som animals parlants, encara que només sigui per dir-nos que no ens creiem res del que diem. Com a mínim, podem ser conscients que no estem en possessió de la veritat, ni creiem cegament en allò que sentim o veiem.

- No necessites creure en res?

- A aquell que ha arribat a l'ataràxia no li calen veritats absolutes. Aquest estat de tranquil·litat d'esperit suposa la comprensió de l'absurd de tota afirmació categòrica, l'abandó del neguit per la conquesta i defensa de la veritat, i l'entrega a l'única cosa que ens és permesa: parlar, parlar, i parlar.

- De veritat?

- ...?!

- Perdona, és el costum. Hi havia un filòsof, David Hume, que deia quelcom semblant,...

- Sí, un filòsof escocès, per cert. De fet, a Escòcia i Anglaterra hi ha una tradició filosòfica important de tendència empirista i escèptica.

- Ja veig que deu formar part de la cultura. Hi ha llocs on es pot parlar de tot, perquè no hi ha res que es consideri absolutament veritat. N'hi ha d'altres on hi ha tanta veritat que no es pot parlar de res.

- És ben veritat això que dius!

LA RAÓ: MANUAL D'USOS

1. L'ús clàssic de la raó comença a l'antiga Grècia, amb aquells que foren anomenats per primera vegada filòsofs. Aquesta nova manera de pensar consistia en prescindir de tota autoritat, creença o mite, i basar la reflexió exclusivament en l'autonomia del propi raonament. Aquest ús de la raó consistia en anar descobrint col·lectivament una veritat que s'anava desvelant i apareixent a mesura que el diàleg anava progressant. Una mostra d'aquesta tècnica és la paraula “enraonar”.

2. Un altre ús de la raó, més modern, del segle XVII i XVIII, també ha esdevingut un clàssic. En primer lloc, es tracta d'enaltir-la fins al punt de posar-la en el lloc d'un déu en el qual no tothom creu, i simplement fer-la universal, definir-la com allò que ens fa humans, i d'aquesta manera convertir-la en el fonament de la llibertat i la igualtat, dels drets humans. Les feministes la van fer servir també per a les seves reivindicacions, i també els primers moviments anti-racistes. Amb aquest ús de la raó, els individus es senten acollits, iguals i lliures, com a part d'una humanitat que progressa i s'allibera d'antigues creences irracionals. El següent pas és fer servir aquesta raó com a base legitimadora d'un estat, ja que el vell déu ja no serveix, en haver-se apagat la creença en ell. Aquesta raonabilitat humana condueix a la construcció d'un estat on estan garantits els drets individuals que com a éssers racionals ens pertoquen. El progrés de la humanitat sembla ara imparable.

3. De ser a l'origen i legitimar l'Estat, ha esdevingut una creació d'aquest per legitimar-se a sí mateix, el seu poder, i també la violència necessària per conservar-lo. La raó, paradoxalment, s'ha tornat en allò que inicialment combatia: mite i emoció. No legitimem l'estat a partir de la raó, sinó que aquest construeix la seva raó, el seu mite, el seu discurs nacionalista per justificar la dominació sobre altres pobles, i també sobre el seu propi. Alguns cèlebres exemples d'aquest ús de la raó han estat Napoleó, Franco o Hitler, i actualment és encara molt utilitzat per EUA, Ucraïna, o Israel, desembocant en allò que Adorno anomena la barbàrie de la civilització.

Sobre la perillositat d'aquest ús de la raó alertaren, però, filòsofs com T. Adorno, qui s'adonà que la raó il·lustrada havia desembocat en les dues Guerres Mundials, amb la qual cosa quedava descartat que la raó fos un instrument de civilització i progrés, i en canvi sí de barbàrie. Amb això descobreix un tercer ús de la raó, més propi del segle XX: la raó com a instrument de dominació, i no d'alliberament. Per a usar la raó com a instrument de dominació, cal despullar-la de totes les seves dimensions (cognoscitiva, emocional, artística, plaent, ...) i deixar-la només amb una: la seva dimensió instrumental. En virtut de la raó, tot acte ha de ser productiu, ha de ser rentable. Així és com convertim l'estat fonamentat en la raó en una raó d'estat, la raó del poderós. Els efectes d'aquest ús han estat la lògica del capitalisme, de l'imperialisme, i de totes les altres formes de dominació.

>> Per tot això els experts recomanen fer ús de la raó amb molt de compte.

CRÒNIQUES VULCANIANES (III). LA MENT D'ALGÚ

Diàleg en traducció simultània on Surak de Vulcano es dirigeix a un habitant del planeta d'Enlloc.

S- Qui ets?

A- Sóc Algú.

S- D'acord, ets algú, però no pregunto què ets, sinó qui, concretament?

A- Què vols dir, que no n'hi ha prou amb ser Algú? Cal ser Algú Concretament? I tu, qui ets?

S- Sóc jo.

A- ?

S- Vull dir, que sóc Surak de Vulcano.

A- Bé, doncs jo sóc Algú d'Enlloc. Què m'estàs preguntant en realitat quan em preguntes qui sóc? Et refereixes simplement a com em diuen?

S- Ja veig que no tenim la mateixa concepció de la identitat. Quan dic “jo”, tal com descrivia el filòsof terrícola Descartes, em refereixo a una mena d'interioritat, una substància invisible i privada que pensa i es representa coses, que és insubstituïble i no intercanviable per cap altra. És per això que et pregunto qui ets concretament.

A- No veig com et puc transmetre els meus continguts mentals dient-te el meu nom. Ni tan sols sé si entens el que t'estic dient. I si ho fas, no sé si allò que entens és allò que et vull dir.

S-Però certament reconeixes tenir continguts mentals, pensaments privats, sensacions internes, somnis invisibles per als demés,... Això és el que nosaltres anomenem “ment”, i creiem que cadascun de nosaltres en té una, que és personal i intransferible.

A- Doncs nosaltres no tenim aquesta paraula que has definit. Tot allò que pensem o sentim és perquè abans ho hem après. Si algú sent dolor és perquè existeix la paraula dolor i li hem donat un significat. Però no considerem l'existència d'aquesta entitat privada que tu dius “ment”, perquè no li hem donat cap nom ni significat.

S- En qualsevol cas, tens sensacions privades, com el gust d'allò que menges, que ningú més que tu pot percebre... i això ja és tenir una ment!

A- Nosaltres compartim tot el que sentim. Els nostres pensaments, emocions, somnis, percepcions, són enregistrats immediatament en dispositius des d'on es pugen a una xarxa on estem interconnectats. D'aquesta manera, qualsevol pot veure el que jo veig, i jo puc recordar la infància d'altres, podem notar el gust del caramel que menja l'altre, i l'altre pot sentir el nostre mal de queixal, de manera que no hi ha “jo”, “tu”, “altres”,... Aquestes paraules que fas servir no existeixen en el nostre llenguatge.

Fotograma de la pel·lícula "I Robot"

S- Ja veig. Crec que els terrícoles van acabar de la mateixa manera. Si Descartes aixequés el cap, veuria que la seva filosofia, que ell pretenia clara, distinta, racional i universal, no era tanmateix tan evident fora dels límits de la seva civilització. Ell deia: Penso, per tant existeixo. Però si no tens ment, no ets ningú.

A- No, ja t'ho he dit, no sóc Ningú, sóc Algú.

 (Publicat al Londarí núm. 18)

DESCARTES RELOADED

Miro el rellotge i veig que són les set. Crec que m'he despertat d'aquell somni, perquè fins fa un moment estava en un lloc completament diferent del meu llit. M'aixeco, em rento la cara i engego la ràdio. Les notícies fan de so ambiental i omplen el silenci amb un rum-rum anestesiant i confortable que em permet acabar de sortir del somni. Mentre glopejo el cafè amb llet, sento de fons paraules inconnexes que anuncien conflictes internacionals provocats per l'afany de poder de governants clarament despòtics, o guerres civils enceses per grups terroristes que actuen per raons malvades. Escolto les primeres notes de l'estrident melodia de l'anunci dels patrocinadors, i tinc la tranquil·litzadora sensació d'haver identificat els culpables del mal del món, sense poder representar-me, però, una idea clara del que acabo d'escoltar. Faig l'últim glop i penso en el que he de fer avui.
El clàxon d'un cotxe impacient em desperta, i sóc a la gespa del parc. Em dec haver adormit mentre llegia el diari. Tinc l'estranya sensació d'haver somniat que era en un altre lloc, i fins i tot que era una altra persona. Continuo fullejant el diari amb la intenció de justificar la meva estada, sol, enmig del parc. A través dels vidres foscos llegeixo els titulars i jugo a associar-los amb les fotografies, intentant imaginar el text de la notícia sense haver de llegir-la. De seguida em faig una idea dels dolents de la pel·lícula i penso en maneres fàcils de fer justícia. Crec que el sol m'ha enterbolit el cap. Aniré a fer un beure en alguna terrassa.
Sento una veu aguda que s'esgargamella cridant penalty, i que em fa obrir els ulls d'un sobresalt contra la meva voluntat. M'havia adormit mirant el partit. Deu ser dissabte, doncs. Dec haver somniat, perquè tinc la sensació d'haver estat vivint en un altre dia, però no de la meva vida, sinó de la vida d'un altre. A la mitja part, mentre donen les notícies a corre-cuita, aprofito per anar a la cuina a buscar alguna cosa per picar. Sento l'eco del resum dels titulars més destacats d'avui. Maleïts terroristes! I aquest coi de dictador! Pobra gent, el que han d'aguantar. Canvi d'entrenador? Ostres! Quina bomba! El soroll de la meva boca mastegant patates fregides m'impedeix sentir els detalls de l'última obra de teatre d'aquell director tan famós. A la represa del partit, tot engolint amb ànsia, tinc l'estranya sensació que encara m'he de despertar d'alguna cosa. Com puc saber quan la realitat ha deixat de ser un somni? Com sé quin gust tenen les patates fregides? Qui diu qui són els veritables dictadors?

Fotograma de la pel·lícula "The Matrix": Sé que el gust d'aquest filet està només en la meva ment. Sé que és un producte de Matrix. Però m'agrada i a partir d'ara no vull saber la veritat sobre aquest filet. Només vull assaborir-lo.

(Publicat al Londarí núm. 17)

APOLOGIA DE LA MICROFÍSICA

ZARATHUSTRA: He arribat massa aviat. Des d'aquesta muntanya hi veig més enllà d'aquesta vall, i quan trasllado la meva mirada als de sota, no em volen creure. Quan hi arribin, ja ho veuran. I llavors hauran de deslliurar-se de l'antiga càrrega de valors i prejudicis que porten, perquè entendran que ja no els serveixen per anar més enllà. Tu m'entens oi? Tu que ets un filòsof clarivident, un navegant sense veles i contra la direcció dels prejudicis del seu temps, tant dels conservadors com dels progressistes, tant dels religiosos com dels científics, tant dels quotidians com dels institucionals.

Michel Foucault CC BY-SA 3.0

Nemomain - Treball propi

Retrat de Michel Foucault (1926-1984) filòsof francès. 

Tinta i aquarel·la

FOUCAULT: En el moment que llegiran això, jo ja farà trenta anys que hauré mort, i crec que llavors començaran a entendre'm quan dic que tot és poder. El poder no només és la institució que governa, que decideix i que executa, sinó que és molt més líquid, està diluït i s'escola fins l'últim racó de la nostra vida més íntima. Però quin és el mitjà a través del qual s'escampa aquest líquid subtil? Doncs a través del llenguatge. El poder posa noms, inventa paraules i significats, produeix discursos, ... En aquest sentit, tots i cadascun de nosaltres som producte del poder, donat que reproduïm aquests discursos. És l'únic que tenim, la nostra sola eina per conèixer el món! És amb aquesta idea de fons que poso en qüestió el discurs mèdic, el sexual, i fins i tot el marxista, com a sistemes de poder centralitzat i eines de control.

ZARATHUSTRA: Sí, i ja recordo com molts pensadors, entre ells Noam Chomsky, et van titllar de conservador, i et van retreure que la teva filosofia duia a l'immobilisme i el conformisme, ja que porta a pensar que no es pot escapar del poder, que tot discurs i tota utopia es converteix en totalitària en el moment en què es realitza, i que, per tant, tots els discursos, dretans i esquerrans, queden al mateix nivell. Et van dir post-modern!

FOUCAULT: Tot al contrari! Jo estic molt lluny del post-modernisme i de l'immobilisme. La meva proposta no es basa en cap gran sistema metafísic, sinó que consisteix en una microfísica, dirigida a desvelar que el poder és micro, a fer entendre que està present en cadascun dels individus, a no subestimar cap situació per quotidiana que sigui o per banal que sembli, a no deixar anar cap ocasió, cap instant, per canviar les coses. Perquè el poder està en els nostres cossos, i nosaltres no som cossos rígids, sinó organismes en transformació constant. Com escapar, doncs, del control del poder? Exercint-lo i fent aquesta autotransformació a partir de la nostra voluntat!

ZARATHUSTRA: Et refereixes a exercir el poder de llegir-se d'una altra manera, escriure's d'una altra manera, d'explicar-se d'una altra manera. Tu, de fet, vas explicar la bogeria, la delinqüència, el sexe, el capitalisme, d'una altra manera. Vas voler llegir la teva homosexualitat d'una altra manera i et vas convertir en un filòsof activista.  

FOUCAULT: Un filòsof ha de ser-ho!

 (Article publicat a la revista Londarí núm. 16, el maig de 2014)

Enllaços relacionats: 

Amador Fernández-Savater. Michel Foucault: una nueva imaginación política.

Vídeos sobre Michel Foucault

ANAIDEIA O LA DESVERGONYA

VERGONYA: Es pot saber què fas? Com se t'acudeix consagrar la teva vida a l'estudi enlloc d'ocupar-te dels afers domèstics, com pertoca un dona?

HIPÀRQUIA: Això ja li ho vaig respondre a aquell insolent de Teodor: “Creus que és dolent aprofitar amb l'estudi el temps que perdria davant el teler?” Es va enfadar i tot!

V: Com goses desafiar dialècticament un home?

H: Doncs amb un raonament ben senzill, davant el qual fins i tot Aristòtil, el mestre d'aquell cregut d'Alexandre, hauria de callar. Primera premissa: Qualsevol acció que no sigui incorrecta si és feta per Teodor, tampoc és incorrecta si és feta per Hipàrquia. Segona premissa: Teodor no fa res dolent quan discuteix amb si mateix. Conclusió: Per tant, Hipàrquia no fa res dolent quan discuteix amb Teodor.

V: Però és que tu et vas atrevir a consumar el teu matrimoni amb Crates al mig de plaça del mercat a ple dia! Com se t'acut?

H: Ai, vergonya! Que no veus que ets un simple producte inútil de la cultura humana, una paraula malalta, una mala versió de la por? Allò que no és dolent fer en privat, per què ho hauria de ser fer-ho en públic? Tu ets la germana de la hipocresia, per tu és que molts i moltes vesteixen una virtut de fireta al carrer, i a casa, quan es desfan d'aquesta túnica incòmoda i farragosa que tu els obligues a portar, es destapen la brutícia, les ferides, els desitjos inconfessables, i les males intencions, de manera que l'espai privat es converteix en un striptease patètic! Jo crec que el millor vestit de l'home és la seva pell, i tot allò que no es pot fer en públic, i que ha de ser restringit a la privacitat, és que no és prou bo.

V: Ets una cínica i una desvergonyida!

H: Veig que em vas entenent! Amb la meva filosofia vull aconseguir una disposició perfecta de l'anima, que no és només l'ataràxia, la impertorbabilitat de l'ànima, que busquen tots els meus col·legues els cínics i estoics. Jo crec que per aconseguir aquest estat cal assolir primer l'anaideia, el desvergonyiment, l'estat en el qual l'única guia és allò que mana la natura, allò que descobrim per la raó, i no pas la creença irracional, el dogma fanàtic, el purisme hipòcrita. Tu ets només un instrument construït al servei d'aquestes coses, i de l'esclavitud moral. Així que, vergonya, donat que no existeixes, no crec que sigui convenient ni adequat a la raó que continuï discutint amb tu.

V: ...

Suposadament,  Crates i Hipàrquia en una pintura romana del sigle I del jardí de Villa Farnesina.

(Publicat a la revista Londarí, el març de 2014)

EL GRAN, EL CÍNIC I ELS ALTRES

“I jo sóc Diògenes el gos! Aparta't, que em tapes el sol!” Això és el que vaig dir a aquell fanfarró d'Alexandre quan em va dir qui era, segurament molest perquè jo no havia sortit del meu tonell per anar a fer-li cap reverència. Quan ja només li veia l'esquena vaig sentir que deia que si no fos ell mateix, li hauria agradat ser Diògenes, i llavors vaig veure que potser ens assemblàvem més del que em pensava, i que no el menyspreava pas per ell mateix, sinó per tot allò que representava: l'Estat, l'Imperi, el poder, el protocol, la pàtria..., tot allò que és contrari a la meva naturalesa, que al cap i a la fi és la humana, i que és més semblant a la canina que no pas a la divina. I pensar el contrari és negar-se com a humà. Ho vaig comprovar jo mateix quan vaig sortir de la meva cova per anar a la ciutat, en ple dia de mercat i amb una llanterna, cridant: “Busco un home!” Ningú no va atrevir-se a respondre. Tot estava ple de comerciants, de ciutadans, de magistrats,... però cap d'ells gosava afirmar-se com a home.

Jean-Léon Gérôme - Diogenes

Qui sap qui és ell mateix? No pregunto pas qui pretén ser, o qui presumeix de ser, ja que això ho sap tothom, sinó qui és realment? Allò que em fa ser jo, la meva identitat... bah! Els gossos no en tenen pas d'això, per què n'hauríem de tenir els homes? Qui ens hem pensat que som? Tothom ha nascut en algun lloc, jo a Sinop, però no m'importa allò que m'ha fet ser com sóc, sinó allò que he arribat a ser. Potser la meva família, la meva cultura, l'educació, o simplement la meva voluntat, m'han fet ser cosmopolita i apàtrida, i em puc pensar parlant en qualsevol llengua sobre la justícia, la bellesa i el plaer, sobre la llibertat i el poder. Entonant cançons estranyes amb notes encara desconegudes per mi, em mofaria eternament d'aquells que creuen que saben qui són pel simple fet que saben d'on són, qui són els seus pares, quin és el seu sexe i el seu estat civil, i on s'acaben les seves propietats, i que sabent tot això, ja creuen tenir un accés directe a les essències.

(Publicat a la revista Londarí, el febrer de 2014)

CRÒNIQUES VULCANIANES (II). ELS GOSSOS NO PARLEN SOLS.

Segons l'especialista en estudis terrícoles, Surak de Vulcano , sembla que allò que distingeix els humans dels altres animals terrícoles és el llenguatge. Cal dir que els animals tenen també un llenguatge, donat que tenim evidències que es comuniquen entre ells per mitjà d'una mena de codi més o menys complex segons l'animal. Però allò que distingeix el llenguatge humà és que és el mitjà a través del qual es dóna el seu pensament, que és la característica principal d'aquests éssers vius, i que els fa tan semblants a nosaltres. Així com les ones del so viatgen per l'aire, el pensament humà discorre a través del llenguatge. La prova més evident que tenim que això és així, és que hem observat i registrat humans parlant sols. La nostra hipòtesi és que expressen en veu alta el seu pensament, no pas per comunicar-lo a ningú, sinó per facilitar la tasca de pensar. Per altra banda, cap animal dels que hem observat s'ha comportat de tal manera. Sembla, doncs, que cal concloure que la intel·ligència dels humans no els permet pensar en allò a què no donen o no poden donar noms. Una segona conclusió seria que poden crear o transformar coses donant-les un nom o una definició, és a dir, que amb el llenguatge construeixen la seva realitat.

Els humans tenen el costum de posar per escrit allò que les paraules signifiquen per a ells en uns compendis anomenats “diccionaris”, instruments que ens resulten molt útils per estudiar millor el seu pensament i, per tant, la seva realitat. Hem detectat l'existència d'un diccionari especialment curiós, elaborat per la Real Acadèmia Española, que defineix la paraula “padre” com “varón o macho que ha engendrado./Autor de una obra de ingenio. /Jefe de una familia, aunque no tenga hijos. / La primera persona de la santísima trinidad.”. En canvi defineix “madre” com “hembra que ha parido. /Matriz en que se desarrolla el feto.” I encara un altre exemple. “Canciller” es defineix com “presidente del Gobierno en algunos países.” i en canvi una “cancillera” és una “cuneta o canal de desagüe en las lindes de las tierras labrantías.” Una “cocinilla” és una cuineta petita, però un “cocinilla” és un “hombre que se entromete en cosas, especialmente domésticas, que no son de su incumbencia.” El diccionari és especialment hàbil quan defineix la paraula “género” com “conjunto de seres que tienen uno o varios caracteres comunes. /Gramaticalmente en nombres y pronombres, rasgo inherente de las voces que designan personas de sexo femenino, algunos animales hembra y, convencionalmente, seres inanimados.” Per tant, segons aquesta definició, l'expressió “violencia de género” no és correcta, i per tant, no existeix, i no es pot acusar els autors d'aquest diccionari d'exercir-la.

(Article publicat a la revista Londarí, el gener de 2014)

EL DUBTE I LA CERTESA SEGONS DESCARTES

Entre altres, Descartes és un dels filòsofs que més ha problematitzat el coneixement sensible, donat que sovint pot portar-nos a l'engany. De fet, segons l'autor, veig que els sentits m'han enganyat nombroses vegades, com passa amb aquestes imatges:

Per tant, qui em diu que no m'enganyen tota l'estona? Mentre estic essent enganyat, no tinc la consciència de ser enganyat, ni, per tant, la voluntat d'esmenar el meu error, i és justament en això que consisteix l'engany.
Ara bé, és cert que en aquestes imatges hi ha alguns enganys que poden ser fàcilment descoberts, però com esmenem aquests errors? Continuem fent comprovacions amb els sentits, o bé és la raó la que ens diu que les coses han de continuar essent comprovades pels sentits? Descartes es decanta clarament per la segona opció, ja que l'exercici del judici i del dubte només pot ser d'índole racional. El nivell purament sensitiu, per contra, no és crític per si mateix. És per això que podem triar si fer ús de la raó i ser crítics, o no fer-ne ús i deixar portar els nostres judicis per les aparences.
Descartes, a la sisena meditació,  arriba a la conclusió que els sentits no ens enganyen, sinó que som nosaltres mateixos qui treiem conclusions precipitades. Com deia Joan Fuster: "Les aparences no enganyen, són aparences."

MÉS HEDONISME I MENYS ESPERIT NADALENC

“Aristòtil deia que la finalitat de tot ésser és la seva pròpia realització. Els humans d'això en diem felicitat. Ens volem realitzar, que vol dir acabar de fer-nos, completar-nos, esdevenir plenament allò que som. Per Epicur, en aquesta recerca de la pròpia naturalesa ens guia l'indicador del plaer. De fet, allò que busquem des que naixem és el plaer. Com s'entén, Epicur? Allò de què acusem la societat occidental és precisament la deriva dels seus valors cap al pur hedonisme, la persecució del plaer, l'anestèsia permanent per fugir del dolor com sigui. Cada Nadal assagem sense èxit una mena de felicitat, que acabem confonent amb llums de colors, cançons enganxoses, pel·lícules dolentes, fartaneres de parents amb incontinència verbal, i amb tot això, buscant amb tanta ànsia la felicitat, se'ns acaba escolant el temps amb la marxa dels reis, i amb ells el líquid tan preuat. Per què dius doncs, Epicur, que la felicitat és la recerca del plaer, si és justament aquest el que acaba encegant-nos, i fent que confonguem la vida amb amb un happy-end, l'aventura amb algun esport temerari, el viatge amb una col·lecció de fotografies, l'èxit amb el triomf, la plenitud amb l'acumulació, i fins i tot ens porta a creure que és alguna cosa democràtica a la qual tots no podem, sinó que hem d'accedir, com sigui! Si el veí pot, jo també! Per què, doncs, l'hedonisme?”

“Aquesta no és la manera correcta d'entendre el plaer ni la felicitat. Si se'ns escapa és justament perquè creiem que és difícil d'aconseguir. De fet, el primer pas per assolir-la és comprendre que en realitat no necessitem tantes coses per ser feliços, i que mirem en el lloc equivocat. Allò més valuós és senzill, només necessitem tres coses per ser feliços: bones amistats, llibertat, i reflexió. Una reflexió que ens hauria d'ajudar a valorar quins plaers valen la pena i quins no, quins són més duradors i quins s'esfumen amb la consumició del producte, quins ens fan créixer i quins ens infantilitzen o, pitjor, ens esclavitzen. Els diners i béns materials són necessaris, però, justament, més enllà del necessari ja no contribueixen a la felicitat, i encara sense la presència dels altres tres elements, tan sols serveixen per a la subsistència, però no per a la felicitat.

Reservar-se la recerca per al Nadal és, doncs, una quimera, perquè la felicitat és, per definició, el plaer més gran que ens puguem representar, per tant, si el veus representat en algun catàleg, ...doncs segur que no és aquell!”

(Article publicat a la revista Londarí, nº12, el gener de 2014)

SINIESTRO EXISTENCIAL, COPPINI TOTAL

¿Cuándo fué el gran estallido?
¿Dónde estamos antes de nacer?
¿Dónde está el eslabón perdido?
¿Qué son los agujeros negros?
¿Se expande el universo?, ¿Es cóncavo o convexo?
¿Quiénes somos?, ¿De dónde venimos?, ¿ A dónde vamos?
¿Estamos solos en la galaxia o acompañados?
¿Y si existe un más allá? ¿Y si hay reencarnación?
¿Quiénes somos?, ¿De dónde venimos?, ¿A dónde vamos?

¿Qué es el ser?
¿Qué es la esencia?
¿Qué es la nada?
¿Qué es la eternidad?
¿Somos alma? ¿Somos materia?
¿Somos sólo fruto del azar?
¿Es eficaz el carbono 14?
¿Es nuestro antepasado el hombre de Orce?

¿Quiénes somos?, ¿De dónde venimos? ¿A dónde vamos?

RÀDIO DIÒGENES

“Benvinguts un cop més al nostre espai radiofònic. En el programa d'avui rebrem un personatge ben curiós, Epimènides de Creta, que afirma el següent: “Tot el que dic és mentida”. On és el problema?, em preguntareu. Doncs, si penseu una mica, podeu esbrinar-ho i trucar al 00 00 00, i si encerteu el problema, guanyareu una dosi de satisfacció i un viatge enlloc. Mentre esperem trucades, uns quants anuncis i de seguida tornem!

“Vols viure en una fantàstica casa a la platja, amb garatge, piscina i jardí? Truca'ns, en tenim una per a tu i la teva família, amb un bon finançament! Avís important: La família i la felicitat no està inclosa en el preu.”

“Quantes cançons has sentit dedicades a la llibertat? I quantes a una bombeta? Si vols ser lliure, no facis cas del anuncis.”

“Seny. Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. Qui molt avarca i poc estreny, és home de poc seny. Seny: pensa, reflexiona, parla amb els teus amics, ... i desconfia del teu banc.”

“Pren-t'ho amb calma! Comencen les rebaixes al Tall Grec! Aquí hi trobaràs de tot al millor preu, des de coses per a la llar, fins a la moda més atrevida! Omple el teu buit existencial amb unes quantes bosses dels nostres productes. Si la compra no et satisfà, te la canviem per un bon mastegot! A veure si n'aprens!”

“Amb el nou raspall Happydent, et regalem un somriure estúpid permanent. I presumeix de dentadura!”

“Amb el nou Hunda CSV dièsel, fem possible l'impossible: vendre legalment armes mortíferes disfressant-les de llibertat.”

“Amor meu, he tingut un somni, que estàvem junts per tota la vida. I tu? - Jo? Doncs que érem capaços de viure l'un sense l'altre.”

- Atenció, em diuen que tenim una trucada. Bon dia? Quin és el seu nom? 

 - Bon dia, em dic Russell, Bertand Russell. 

- Bertrand, ja sap quin és el problema? 

- Sí, el problema és que quan algú afirma que diu mentides no sabem si està dient la veritat o no, perquè si el que diu és veritat, llavors ens diu una mentida, però si el que diu és una mentida, llavors està dient la veritat, cosa que ens porta a una contradicció. I tot allò que porta a una contradicció no podem considerar que tingui cap significat. 

- Magnífic! Felicitats! El premi és per a vostè. 

- Quina il·lusió! Enlloc és un lloc on sempre havia somniat anar!

- Estimats amics, fins aquí el nostre programa d'avui. Però no deixeu de sintonitzar-nos, perquè a continuació podreu escoltar un profund silenci fins al final de l'emissió!
Ah! I si voleu saber la solució al problema, esteu atents al proper post!
(Article publicat a la revista Londarí el desembre de 2013)

LA PARADOXA DEL MENTIDER

La paradoxa del mentider és un dels exemples més antics dels diferents intents de posar a prova els límits de la lògica i de la raó, i a dubtar d'allò que es diu que és veritat o fals. De la mateixa manera que el fet que Epimènides fos cretenc, ja feia contradictori el seu enunciat “Tots els cretencs diuen mentides”, el discurs mediàtic i publicitari té molt de contradictori, tot i que el que ens vol dir és “Jo sempre dic la veritat”, que vol dir, “La ficció, el relat, l'aparença, és veritat”. Justament el lloc des d'on s'emet el missatge anul·la el missatge mateix en realitat, tot i que aparentment és un enunciat amb significat. Els mitjans són plens d'aquest tipus d'enunciats aparentment vàlids que, raonant i reflexionant, podem desvelar com a contradictoris i in-significants.

Per tant, podríem afirmar amb Foucault que no podem dir que un discurs és fals o veritat, sinó que la seva veritat és el seu poder de ser veritat, la seva omnipresència com a discurs dominador, que no serà racionalment rebatut, sinó només enderrocat per un altre discurs més poderós que s'acabi imposant. Però llavors, si això és veritat, ens hem quedat sense criteris de veritat i falsedat, i això vol dir sense criteris de llibertat, justícia, bellesa, etc?

Bertrand Russell fou un filòsof anglès que va revolucionar la lògica solucionant la paradoxa del mentider. L'enunciat només és contradictori si es considera que és autoreferent, és a dir, que parla de sí mateix. Per tant, si jo dic que tots els articles del blog són mentida, com que ho dic des d'un dels articles del blog, serà mentida, i per tant serà veritat, però si és veritat el que dic serà mentida, i així podríem continuar fins a l'infinit. Però per Russell, la clau està en canviar de lloc i de temps: no implica que els articles sempre siguin mentida, ni que l'article en el qual parlo estigui inclòs en els articles de què parlo. Aquest canvi de lloc lingüístic s'anomena “metallenguatge” o “nivells de llenguatge”. Això és un llenguatge que parla sobre el llenguatge, i que per tant queda salvat dels judicis que s'emeten des del nivell de llenguatge inferior.

O sigui que, continuant pel nostre compte amb el raonament de Russell, quan des d'un mitjà critiquem els mitjans, no té per què suposar una contradicció, de la mateixa manera que Epimènides deia que era un mentider, mentre que en un altre nivell se'n reia i deia “tonto quien lo lea!”.

Enllaços:

- Russell, Bertand: Mathematical Logic as Based on the Theory of Types http://www.cfh.ufsc.br/~dkrause/pg/cursos/selecaoartigos/Russell(1905).pdf

- Foucault, Michel. El pensamiento del afuera. http://www.philosophia.cl/biblioteca/Foucault/Foucault%20-%20el%20pensamiento%20del%20afuera.pdf

- Imatge extreta de: Logic Bomb http://tvtropes.org/pmwiki/pmwiki.php/Main/LogicBomb

INSUBMISSIÓ

No hem votat els nostres governants en la mateixa proporció en la qual ells exerceixen el seu poder. El nostre sistema electoral permet que es formin majories absolutes sobre percentatges de vots mediocres. Això no ho hem votat.

Aquest poder no és només polític. No parlem només de la majoria absoluta al parlament, sinó que a aquesta encara hi hem de sumar els tentacles que hi arriben des de les grans empreses de sectors estratègics, com les infraestructures que haurien de sustentar el país, i que enlloc d'esquelet actuen com una sangonera. Això no ho hem votat.

Aquest poder sorgit d'un càlcul pervers fa impossible el diàleg, paralitza processos de consens i promou el conflicte social; alimenta la manipulació mediàtica, infla els prejudicis cap a la diferència, i fomenta el “si no estàs amb mi, estàs contra mi.” Això no ho hem votat.

L'absolutisme acaba donant pas a un escenari esperpèntic, en el qual la democràcia s'acaba negant a ella mateixa: aquest poder, en nom de la democràcia, permet fins i tot manifestar-se a les opcions més declaradament antidemocràtiques, violentes i feixistes, en nom de la llibertat d'expressió, mentre acusa d'autoritaris aquells que expressen la seva voluntat de ser lliures i decidir sobre el seu propi cos i la seva pròpia terra. I en canvi, això no ens ho han deixat votar.

Entre totes les coses que s'aproven en el parlament, hi ha qüestions que, si es sotmetessin a referèndum, segur que el poble les tombaria: la llei Wert (model nacionalcatolicista d'educació que fomenta el castellà i la religió enlloc del català o la filosofia), la llei antiavortament, la continuïtat de la monarquia, el model d'Estat, i fins i tot la mateixa Constitució. Aquestes lleis no les hem votat.

Sotmetre's a una llei és una tria que implica reconèixer-la com a justa i convenient. L'única arma que tenim davant de lleis que creiem injustes és la insubmissió, donat que les urnes no reflecteixen la veritable voluntat d'un poble. L'única arma que tenim davant de grans empreses, incloses les de comunicació, que fomentin el sexisme, el racisme, el feixisme, i l'explotació laboral i ambiental, és el boicot als seus productes.

Sotmetre's o no sotmetre's: heus aquí la qüestió.