Què vol dir ser dona? Segons Simone de
Beauvoir, una dona no neix, es fa. Segons Monique Wittig, no es pot
ser dona, sinó esdevenir una dona. I per esdevenir una dona, cal
absorbir tots els codis socials que es tradueixen en un seguit de
comportaments, actituds, inclinacions, sentiments, etc. És aquesta
codificació invisible introduïda dins el hardware del cos per una
mena de programador (o de xarxa de programadors), i no pas el sol fet
de tenir vulva, allò que fa que aquest cos s'anomeni “dona”. Per
això diu Wittig que “el sexe és fictici”. Per què no distingim
entre calbs i peluts, i construïm una identitat al voltant d'aquest
binomi, enlloc de basar aquesta distinció entre cossos amb penis i
cossos amb vulva? La distinció basada en els òrgans reproductius
s'ha escollit com a socialment significativa i constitutiva de la
nostra identitat. Si no ets un home, has de ser una dona. Si no ets
una dona, és que ets un home. Però, què vol dir ser una dona? Quin
és el codi de la feminitat? Qui determina qui és méso menys dona?
En funció de quins paràmetres?
Sensibilitat, comprensió, fragilitat,
seducció, por, cura, suavitat, ... són alguns dels factors
essencials d'aquesta codificació, producte o construcció del poder.
Però jo no vull ser fràgil, ni vull tenir por, ni vull ser obligada
a satisfer les necessitats dels altres per sobre de les meves.
Llavors, si la mateixa identitat és un
producte, l'alliberament passa per una liquidació de la identitat?
Com ens reivindiquem, llavors, com a dones? Com em sentir la nostra
veu? Com exigim que els nostres drets siguin els mateixos que els
dels homes? Ens definim com a dones, perquè si no, l'especificitat
de la nostra lluita queda diluïda, tal com passaria en tota lluita:
la identitat obrera (o consciència de classe), la identitat racial
(black panthers), la identitat sexual (gay pride), la identitat
nacional ... Si aquestes identitats són productes del poder,
constructes del mateix sistema de domini, però a la vegada són
instruments de lluita i reivindicació, llavors el que cal fer és
abandonar la lluita?
Segons Julia Kristeva hem d'usar el
terme “som dones” només com un anunci o eslògan per a les
nostres demandes. Brigitte Vasallo s'hi refereix quan parla de la
“identitat estratègica”. Una mena d'identitat provisional,
l'objectiu de la qual és autodestruir-se, perque sap que conté el
verí en sí mateix. Cal descodificar el cos, i fer-lo permeable a
múltiples combinacions de codificacions ja existents, fins a
engendrar noves identitats encara no expressables. Cal disseccionar
la por i la manera com ha estat construida. Cal perdre la por a no
ser una dona.
Ponència presentada a les XIV Jornades de Filosofia (IEI) que van tenir lloc el 8 i 9 de març de 2019, dedicades al tema: 'El poder i la por'
La reflexió sobre el misteri que hi ha al darrera de l'obediència política ve de molt antic. Però sobretot amb la modernitat, el naixement del subjecte, comencen els qüestionaments sobre l'origen i naturalesa del poder polític i, com a conseqüència, el qüestionament de la seva la seva legitimitat. Hi ha doncs en aquest plantejament una conclusió implícita: si no hi ha cap evidència positiva que, per naturalesa, uns individus estan determinats a manar i altres a obeir, llavors el poder és un castell de cartes que, igual com s'ha construit, es pot desconstruir. Però, per què costa tant?
Etienne de la Boëtie es preguntava ja al s. XVI “com pot ocórrer que tants homes, tants pobles, tantes ciutats, tantes nacions, pateixin sota un sol tirà, que no té més poder que aquell que es dóna a ell mateix. (...) És un fet extraordinari i, tanmateix, molt comú, veure un milió de milions d'homes servir miserablement, tenint el coll sota el jou, no constrenyits per una força molt gran, sinó en certa manera encantats i captivats pel sol nom de l'U.” i La Boëtie sospita que no tots els mecanismes de poder estan impulsats per la por, sinó que actuen més aviat per encantament, una mena d'alienació.
Tot i que reconeix que moltes vegades es dona el fet que cal obeïr per la força, La Boëtie constata que la qüestió de l'alliberament d'aquest tirà despòtic fóra ben simple: “si no se li entrega res, si no se l'obeeix, sense combatre ni ferir, queda despullat i derrotat, i no és res”ii. És a dir, que el seu poder no té cap més fonament que allò que semblava la seva conseqüència, que és la mateixa obediència. N'hi hauria prou amb desobeir pacíficament per fulminar el poder del tirà. Per què això no passa?
L'autor només s'ho pot explicar pel fet que “la llibertat sola no la desitgen els homes, per la senzilla raó que, si la desitgessin, la tindrien”iii, i dedica el seu Discurs de la servitud voluntària a intentar fer veure que el rei va despullat, a convèncer i despertar la consciència sobre el fet que el domini de l'U sobre tots és irracional i contra-natura, i que el poder que s'exerceix sobre els individus no és res més que aquell poder al qual aquests individus han renunciat. I que no hi ha cap altre mitjà per assolir la llibertat que el mateix fet d'exercir-la. Però, com plantejà Erich Fromm, hi ha por de la llibertativ.
És realment per falta de desig de llibertat? O bé és la inseguretat i la por, allò que manté l'estructura política? De què tenim por? Del poder, de la llibertat, de la mateixa por? Aquí em proposo tractar aquest seguit d'interrogants des de la perspectiva que el sentiment de por és polític. v
La teoria clàssica hobbesiana de la por política, aquella por que ens impulsa a fer el pacte social i a sotmetre'ns al Leviathan, concep la por com una passió primària, que forma part de la nostra naturalesavi. És el desig d'esvair aquesta por, el desig de seguretat, el fonament del poder polític.
Però els esdeveniments històrics que han marcat el segle XX han posat de manifest que el poder polític no esvaeix la por. El mite hobbesià que la garantia que obeir la llei ens salvaguarda de la incertesa ja fou esmicolat per Kafka. Joseph K. vii experimenta de manera existencial l'absurditat intrínseca a l'entramat del poder. És el mateix poder qui produeix la incertesa, l'absurd. Segons aquest punt de vista, podríem dir que: no és que la por sigui la causa i l'origen del poder segons el plantejament hobbesià, sinó que el poder mateix construeix la por, i ens diu de què hem de tenir por. Això és el que voldria plantejar avui aquí. Simplement, la por és un producte del mateix poder, o dels mateixos mecanismes que el poder exerceix com una mena de Gran Germàviii. Però sospitem, com La Boëtie, que aquests mecanismes requereixen, d'alguna manera, la col·laboració d'un gran nombre d'individus (encandilats, encantats). Com és això possible? Com actuen aquests mecanismes, si no és per la por?
Hannah Arendt va més enllà de la por política de Hobbes quan presenta un Eichmann desprovist de tota maldatix. El monstre que va ordenar l'extermini de milions de persones durant l'etapa del domini Nacionalsocialista a Alemanya, és retratat per Arendt com una mena de corderet, com un producte i una peça més de l'aparell legal-lògic-racional de la jerarquia. Aquesta no s'imposa per una por o una amenaça explícita, sinó que articula el seu poder a través de mecanismes de despersonalització i de desresponsabilització, de manera que la voluntat de l'individu queda diluïda entre la massa. Per Arendt, la por s'articula al voltant d'aquest l'home-massa, aquest individu anòmic i desarrelat, la individualitat del qual és sacrificada en favor d'un líder, o d'un fi últim supra-comunitari.
Aquí se'ns apareix una altra pregunta. Més enllà de la qüestió sobre l'origen del poder, se'ns planteja la qüestió sobre com s'exerceix aquest poder? Com actuen aquests mecanismes?
I aprofitant que ahir fou el dia 8 de març, el dia de la lluita feminista, em centraré en l'exemple del masclisme, l'opressió que s'exerceix sobre les dones, com un exemple que precisament no pot ser explicat simplement amb la por o l'amenaça explícita que es pugui exercir sobre elles per part dels homes.
Aquí vull fer un aclariment perquè no se'm malinterpreti. La violència contra les dones és un fet innegable, i les pallisses, els assassinats i les violacions són, efectivament actes explícits de violència contra les dones, pel sol fet de ser dones, no desitjats per les víctimes, sense la seva col·laboració ni consentiment, es resisteixin aquestes de manera efectiva, o bé no es resisteixin precisament perquè la por les paralitza.
És evident que aquesta violència tan explícita existeix i s'ha de combatre, però és només la punta de l'icebreg. Amb paraules de Judith Butler: “L'opressió no és un sistema que es conté a ell mateix; o bé s'enfronta als individus com a objectes teòrics, o bé els genera com els seus peons culturals. És una força dialèctica que requereix participació individual a gran escala per mantenir la seva maligna vida.” x Butler afirma, doncs, que l'exercici del poder requereix en certa manera de la participació dels oprimits.
Així doncs, la pregunta sobre com s'exerceix el poder, és la pregunta sobre quins són els mecanismes que té el poder per aconseguir la col·laboració de les seves pròpies oprimides. La proliferació de nenes fent-se selfies fent morrets és un indicatiu que la submissió a l’home no només es dóna a través de la por i la repressió, sinó que s’aconsegueix el mateix amb la seducció o, com diu Foucault, amb la creació de cossos dòcils.xi Com?
El poder, segons Foucault, no és estàtic, ni està localitzat, sinó que circula, generant el que anomena “cadenes de poder”xii, de manera que l'oprimit i l'opressor són rols que poden ser exercits alternativament per un mateix individu en moments diferents. I no només això, sinó que la persona és ja en sí mateixa una construcció del poder. En paraules de Luhman, els individus no es conformen enfront del poder, són simplement allò que resultaxiii. Els cossos dòcils són cossos sotmesos, moldejats pel poder disciplinari. Seguint la famosa cita de Beauvoir: no es neix sent dona, sinó que es faxiv. En un sentit, és una mena de cos dòcil moldejat pel poder.
I aquí topem amb una qüestió que pot ser secundària respecte al tema que ens ocupa, però que em sembla important per entendre els mecanismes de poder. No és que el gènere sigui un afegit cultural que es superposa com una càrrega afegida de significat al un cos de dona, sinó que la mateixa distinció de la dona com a diferent de l'home, és a dir, la mateixa diferència sexual, és ja una interpretació cultural. En la mateixa línia, Foucault (Història de la sexualitat) sosté que la categoria de sexe pertany a un model jurídic de poder que suposa una oposició binària, i que fa del sexe una part constitutiva de la identitat personal.
Com afirma Wittig (La dona no neix) la diferència sexual (binària) no és la causa de la discriminació, sinó que és el mateix establiment (o constatació) de la diferència que constitueix al mateix moment la discriminacióxv. El sexe és, doncs, fictici. Això no vol pas dir que no existeixin el penis i la vulva, sinó que aquests òrgans dedicats a la reproducció són els escollits per construir diferències socialment significatives de construcció de la identitat dels individus. Tot forma part d'un mateix acte interpretatiu que serveix a la jerarquia.
Llavors què hi pinta aquí la por? Des d'aquest punt de vista, en la interpretació de significats que s'encarna en el cos de les dones, la por en forma una part substancial, perquè és un element essencial que forma part de la configuració d'aquest cos dòcil. La por, com dèiem, no és causa, ni un element natural constitutiu del fet de tenir vulva, sinó que el fet de ser dona és un producte cultural que s'ha configurat en la por. La por no és prèvia i connatural, sinó que és el poder qui ens diu de què hem de tenir por.
Com sortim de la presó de la nostra identitat? Segons Beauvoir, la biologia no és destíxvi. Llavors, podem triar el nostre destí? Podem triar una altra identitat? Si ja estem generitzats d'entrada, com podem escollir allò que ja som?xvii És evident que la pregunta amaga una trampa, està mal formulada, perquè pressuposa una elecció de tipus cartesià, anterior a la vida cultural. I això és impossible. Precisament pel que dèiem: és impossible trobar aquell jo cartesià anterior a la cultura, perquè els discursos verdaders funcionen com a “règims de veritat” que són aquells que fan possible la mateixa consciència de sí. El “Discurs Verdader” fa impossible reconèixer el poder que el produeixxviii.
Per altra banda, no seria convenient entendre el fet d'“escollir allò que som” en termes de creació d'una nova identitat, si és que això fos possible. El subjecte és el producte dels aparells de poder/coneixementxix. La constitució de la subjectivitat constitueix simultàniament la constitució de la seva subjecció, ja que està subjecte a un altre pel control i la dependència, i també està subjecte a la seva identitat per la consciència de l'auto-coneixement. Celebrar una identitat individual no distorsionada en la societat no contesta, sinó que afirma el poder d'aquesta.
Però llavors, si la mateixa identitat és un producte, l'alliberament passa per una liquidació de la identitat? Com ens reivindiquem, llavors, com a dones? Ens definim com a dones, perquè si no, l'especificitat de la nostra lluita queda diluïda, tal com passaria en tota lluita: la identitat obrera (o consciència de classe), la identitat racial (black panthers), la identitat sexual (gay pride), la identitat nacional ... Si aquestes identitats són productes del poder, constructes del mateix sistema de domini, però a la vegada són instruments de lluita i reivindicació, llavors el que cal fer és abandonar la lluita?
Segons Julia Kristevaxx hem d'usar el terme “som dones” només com un anunci o eslògan per a les nostres demandes. Brigitte Vasalloxxi s'hi refereix quan parla de la “identitat estratègica”. Una mena d'identitat provisional, l'objectiu de la qual és autodestruir-se, perquè sap que conté el verí en sí mateix. Però en un nivell més profund (que cal no abandonar si perseguim l'alliberament) una dona no pot ser, perquè això suposa entendre-la com allò que ja està realitzat. En canvi, concebre-la en l'ordre metafísic de l'”arribar a ser” és concebre diferents possibilitats per la seva experiència, la possibilitat de l'elecció existencial.
L'elecció existencial de què parla Beauvoir és un acte volitiu que es troba en la interfície del cos i la consciència, no com dues coses diferents, sinó com dues cares del mateix (podríem fer referència a Spinozaxxii). La consciència és el cos en tant que ésser que va més enllà de sí mateix, o el cos és un lloc ja interpretat des d'on es replantegen aquestes interpretacions i se'n generen de noves, i encara se'n projecten d'altres. És el que anomena el “cos com a situació”.
Per tant, en aquest sentit és possible escollir allò que som, sense apostar per la creació d'una nova identitat. Expressat en llenguatge foucaultià: la tasca del geneàleg no és produir un altre discurs, sinó desemmascarar-lo, determinant les condicions de la seva existència, i els seus efectes polítics. Disseccionar la por i la manera com ha estat construïda.
Foucault (Història de la sexualitat) intenta subvertir la configuració binària del poder (model jurídic opressor-oprimit) mitjançant la multiplicació de formes de poder estratègiques. Foucault no es planteja el somni d'una sexualitat sense poder, sinó que li interessa dissipar els termes existents del poder jurídic. La subversió no és una “superació” ni una forma de transcendència, sinó una “proliferació” fins que les oposicions binàries deixin de tenir sentit.
En aquest mateix sentit, podem dir que la utopia, en tant és ara mateix expressable, ja deixa de ser-ho, perquè està expressada en termes de “discurs veritable”. La veritable subversió, el veritable alliberament, la veritable utopia, és tot allò que està per escriure, perquè és allò essencialment inimaginable ara mateix, inexpressable ara mateix, fins i tot allò que ara mateix és mentida.
La conclusió a la qual em porta el que he plantejat aquí sobre el tema d'aquestes jornades sobre la por i el poder, és que la relació entre l'un i l'altre no és ni necessària ni lineal, i que la qüestió potser no es dirimeix en el fet de tenir o no tenir por, sinó de no tenir por de tenir por, en tant que la por és un constructe, i, per tant, ens podem adonar que el rei va despullat. A partir d'aquí, i fent una excursió per la relació entre sexe/gènere, cos/consciència segons Beauvoir, intento formular altres formes de lluita contra el poder en la línia de Foucult i de Butler, més enllà de les oposicions binàries clàssiques. I ho he volgut exemplificar en la lluita feminista, però crec que el que he dit es pot extrapolar a qualsevol forma de lluita que estigui per la subversió de l'ordre establert.
Montse Garcia Castelló
Lleida, 9 de març de 2019
De dreta a esquerra: Ramon Camats; Lluís Montull; Pere Luís Font,Josep M. Forné, Montse Garcia, Mercè Rius, Francesca Mestre i Hug Bañeres
iDe la Boëtie, Etienne. Discurso de la servidumbre voluntaria o el Contra Uno, Ed. Tecnos, 1986, Madrid. (Pàg. 6 i 7)
ivFromm, Erich. El miedo a la libertad, Ed. Planeta 1993
vIdea esbossada en l'assaig: Óscar Useche Aldana, « Miedo, seguridad y resistencias: el miedo como articulación política de la negatividad », Polis [En línea], 19 | 2008, Publicat el 23 juliol 2012, consultat el 15 febrer 2019. URL : http://journals.openedition.org/polis/3893
xButler, Judith. “Variaciones sobre sexo y género: Beauvoir, Wittig y Foucault, a Teoría feminista y teoría crítica. Edicions Alfons el Magnànim, València, 1990. (pàg. 198)
xiFoucault, Michel. Vigilar y Castigar Siglo XXI editores. México 2003. Pág. 141
Inscripció a l'entrada del camp de concentració d'Auschwitz: Arbeit macht frei (El treball allibera)
(El
que podria haver estat un tros d'una de les reunions de l'assemblea
d'aturats de Jussieu, a París, pels volts de l'any 1998)
K:
Ei noi! Espera el teu torn! Ara tinc jo la paraula. El que dic és
que tants debats no ens porten a res, i que hauríem de deixar-nos de
filosofies, votar i aclarir d'una vegada la posició d'aquesta
assemblea. Proposo que votem si ens constituïm com a grup de
recolzament al sindicats que negocien amb el govern la creació de
llocs de treball per a joves.
R:
I si no què farem? “Vaga d'aturats”? Jajajaja!
T:
Jo crec que no és qüestió de votar. El vot només fa que impedir
el debat, polaritzar encara més les nostres posicions i
convertir-nos en “hooligans” de l'opció A i “hooligans de
l'opció B.
S:
És veritat que, com a aturats, tenim temps suficient per deliberar i
debatre, però tampoc no cal passar-se. En un moment o altre, haurem
de passar a l'acció.
W:
A veure, jo voldria respondre al company K, quan diu que hem de
negociar amb el govern la creació de llocs de treball. En primer
lloc, no hem de ser cap comitè de recolzament dels sindicats, som
independents. A més, aquí no votem, sinó que debatem, ens enriquim
i procurem arribar a un consens. I en segon lloc, res de negociar amb
el govern, com fan els sindicats, unes engrunes de treballs precaris,
alguns d'ells molt sovint inútils (fabricació de roba de moda
efímera, d'ànecs de plàstic, de tecnologia amb l'obsolescència
programada,...) i fins i tot perjudicials (vigilants, embargadors,
etc.), com ho són la majoria de les professions que existeixen avui:
banquers, publicistes, asseguradores, agents de borsa, agents
immobiliaris, empreses energètiques, i tots el que treballen per a
ells!
K:
Llavors no podríem treballar enlloc! L'atur encara augmentaria!
Z:
Crec que el que es desprèn de les paraules de W és que l'atur no és
el contrari del treball, sinó un moment del treball. És una eina
d'extorsió al servei del capitalisme, una amenaça que plana
permanentment sobre tots els treballadors. És per això que cap
govern estarà mai disposat a abolir l'atur, encara que digui el
contrari. La millor manera d'abolir l'atur és abolir el treball!
T:
Com?! Abolir el treball!?
Z:
Sí, abolir el treball i transformar-lo en una activitat útil. El
treball no ha de ser el contrari de la vida. Suprimir el treball i
reapropiar-se de la vida són la mateixa cosa. L'emancipació de la
classe treballadora no passa per l'activitat assalariada! Instaurem
un veritable repartiment de la riquesa i d'un treball que enriqueixi
la vida!
G:
Fem una pancarta on digui “Fora el treball!”
A:
Jo proposo que ens convidem a dinar a la cantina del “Le Monde”,
tinc un amic que hi treballa!
B:
Doncs jo crec que hauríem de fer un comitè de passeig, i començar
a fer horts a les places!
P:
I si fem un partit de futbol ... per tot París!?
Gènere:
Concepte institucionalitzat a la IV Conferència Mundial sobre la
Dona (Pekin 1995), com a eina d'anàlisi social dels problemes que
repercuteixen en les dones, els quals no poden ser tractats com a
aïllats, sinó com a estructurals, depenent de com estan
organitzades les societats, i de la forma en què aquestes determinen
les funcions d'homes i dones. Per tant, tot i que sorgeix de la
reflexió feminista, actua més enllà de les problemàtiques
centrades en les dones, i abraça tot el conjunt de construccions
socials entorn de la sexualitat que afecten a homes i dones.
Estudis
de gènere: perspectiva sociològica per abordar els problemes
socials des del punt de vista del gènere, fent ús de conceptes com
“expressió de gènere” o “identitat de gènere” per explicar
la diversitat que es dóna de fet en la societat més enllà de les
categories biològiques, sense considerar-ne cap com a “anormal”
o “desviada”, és a dir, buscant l'objectivitat.
Violència
de gènere: Aquella que s'exerceix contra qualsevol persona que
no compleixi els cànons de vida i comportament que estableix el
sistema binari i patriarcal per a cadascun dels dos sexes
(homosexualitat o transsexualitat, per exemple).
Violència
contra les dones: També anomenada violència masclista, és
només una part del que anomenem violència de gènere, i és aquella
violència que s'exerceix sobre les dones només pel fet de ser
dones. Igual com la violència racista s'ha exercit, per exemple,
contra persones negres pel sol fet de ser negres.
Violència
contra els homes: No existeix. No hi ha violència contra els
homes pel sol fet de ser-ho. Sí que s'exerceix contra homes per no
ser prou homes, ser homosexuals, o per ser negres, però no per ser
homes.
Ideologia:
Segons Marx, sistema de creences errònies que està al servei del
sistema, per tal que l'oprimit no percebi el seu estat, privant-lo,
així, de la seva llibertat. També des de posicions més
conservadores es considera un terme negatiu, i s'aboga per una “fi
de les ideologies” i el triomf del “pensament únic”.
Ideologia
de gènere: Forma despectiva amb la qual tan el Vaticà com els
sectors “progressistes” “igualitaristes” (VOX, UpyD, etc) es
refereixen a les aspiracions feministes. És una estratègia per
presentar la seva postura com a no-ideològica i, per tant, neutra i
més verdadera, que s'expressa sobretot reclamant una igualtat en la
victimització d'homes i dones (“Els homes també som víctimes de
les dones!”). De passada, serveix com a truc per confondre els
termes “igualtat” amb “identitat” (Uh! Volen anorrear les
diferències entre homes i dones!), la “maternitat lliure” amb
“aniquilació de la maternitat” (Uh! Assassines de nens!),
“gènere” amb “orientació sexual” (Uh! Ara volen imposar-nos
la homosexualitat!) i “drets de les dones” amb “guerra contra
els homes” (Uh! Ens denuncien falsament, van contra els homes, ens
volen prendre els fills!). Tanmateix, com hem vist, el gènere és
una categoria sociològica, i no una ideologia, com no ho és la
teoria de l'evolució, per exemple. No pretén alienar ni privar de
llibertat, sinó desemmascarar l'arrel d'una (aquesta sí!) ideologia: la
patriarcal.
La
periodista pren la ploma amb què es disposa a tacar la blancor del
paper per explicar un fet. Però
el paper continua blanc.
Explicar
un fet...sembla una contradicció. Com explicar un fet sense
manipular-lo? El periodisme m'exigeix explicar la veritat. La
Veritat! Quasi res! La veritat dels fets serà, com a mínim, un fet
vist des de la meva perspectiva. Impossible ser objectiu. Impossible
ser neutral. Impossible escriure. La blancor del full s'intensifica.
Inesperadament,
li cau un llibre al cap: 1984. Orwell! És clar! És
impossible ser objectiu, però sí que es pot ser honest: el
llenguatge de la veritat ha de ser sincer, senzill i directe, cal
fugir de l'ostentositat i procurar que l'excés de llenguatge no
tenyeixi massa els fets. I sobretot, cal desemmascarar i denunciar en
tot moment la manipulació.
La
idea era molt clara. Però ara veia que era una periodista fora de
lloc, en una època en què el periodisme ja no existia, o almenys
era un pur metallenguatge: parlava sobre el que es parlava a les
rodes de premsa o a les xarxes socials. La neollengua de 1984
li resulta ara una profecia de l'era de la postveritat, en la qual la
realitat es crea mitjançant el llenguatge: la guerra és la pau, la
llibertat és l'esclavitud, la ignorància és la força. Aquesta
circumstància comporta l'existència d'una policia del pensament,
que exerceix el control social de masses mitjançant les xarxes
socials. Pensar per un mateix és una modalitat de crim, el
crimental. El llenguatge dels mitjans ha de ser simplificat,
repetitiu, esloganitzat,... Potser ja no té sentit ser
periodista... Per què escric? El full emblanqueix encara més.
Però
un altre cop de llibre la fa reaccionar: Homenatge a Catalunya...
Orwell! És clar! Escric per decència! Escric per curiositat! Escric
per defensar les meves idees, però no faig propaganda! No sóc
neutral, però tampoc un manipulador. Sóc honest, no tinc perquè
amagar que sóc d'esquerres, que sóc llibertari. I precisament per
això escric: escric senzill per oposar-me al l'imperialisme i al
totalitarisme, al poder i a tota la manipulació i la violència
absurda que porta en sí mateix. Escric com a individu per a altres
individus, i no per a les masses, ni tan sols per a la classe obrera,
tot i que em declaro profundament socialista. Escric a favor de la
llibertat dels individus enfront de la màquina en què tot Estat
s'acaba convertint. En definitiva, escric perquè vull.
Agustí Centelles. George Orwell (al darrera) amb milicians del POUM davant la caserna Lenin de Barcelona
El camí de l'obrer. Gravat pubicat a la revista anarquista La Tramontana (1)
Va
arribar el dia D. El dia al qual s'havien degut tots els altres dies,
tots els seus esforços, tots els seus pensaments. La causa final. Va
obrir la porta fent un sospir. L'habitació era fosca, però un focus
de llum il·luminava una boca que començava a parlar:
- Per
fi has arribat. T'estava esperant. Però ja sé que tu esperaves una
altra cosa, i no pas trobar-me a mi. Esperaves que el món fos tal
com tu t'imaginaves. Has lluitat per un ideal que confiaves que es
fes realitat. Però jo et dic que tot era un somni. Has vingut fins
aquí per saber la veritat, i la veritat és aquesta. El teu desig,
el teu convenciment, els teus ideals, no en tenen prou amb sí
mateixos per fer-se realitat. Et sembla que tot allò de què tu
tens consciència existeix, però en realitat la consciència és
molt limitada. És un engany, no és més que la sensació
d'intervenir en la realitat. La veritat és que estava previst que
abracessis aquests ideals, que desitgessis el que desitges, i que
arribessis fins aquí. Tot estava preparat.
- Hi
ha un pla, doncs, que dirigeix la meva voluntat, i tots els meus
actes i eleccions no són lliures.
- No
exactament. Podríem dir que el teu pensament és lliure, però és
limitat. Et falta comprendre més enllà de les teves idees. Et cal
entendre que el teu pensament està condicionat, sí, però no és
que hi hagi exactament un pla.
- Així,
si no hi ha un pla, què és allò que em limita i em determina?
- Les
teves idees són el producte d'unes circumstàncies, que a la vegada
són les que has de canviar per poder fer possible l'assoliment del
que vols. Has d'entendre que allò que vols aconseguir és el fruit
d'unes condicions que a la vegada fan impossible la seva
realització. Les condicions són possibilitat, però també són
límit. Has de destruir allò que les ha produït. En certa manera,
has d'actuar contra una part de tu mateixa, d'allò que t'ha fet ser
tu.
- Vols
dir que no n'hi ha prou amb pensar, informar-se, amb debatre, amb
manifestar-se, amb expressar-se, sinó que cal actuar, destruir i
autodestruir-se per tornar a construir. Però, en quina direcció?
Pel que acabo de veure, no controlo les infinites possibilitats que
es deriven de cadascuna de les meves accions.
- T'hauràs
d'arriscar. El teu camí és impredictible. Les possibilitats són
infinites, però es multipliquen encara més quan s'entrecreuen amb
les infinites possibilitats que s'obren a partir dels infinits
moviments que es produeixen en l'univers dels esdeveniments.
- Potser
val més abandonar...
- Abandonar
ja és actuar. És triar no triar. I això també té unes
conseqüències. No et pensis que et pots lliurar d'intervenir en el
curs de la història. Comprens que tot és una aposta, que la vida
és un joc on cal arriscar-se?
- Arriscar-se...
Dóna'm almenys un criteri per actuar...
- Jo
no puc. Ets tu que has de saber què vols. Vols fer la revolució?
Doncs fes-la. No pensis que la fas i fes-la.
(1) La Tramontana fou una revista de caire anarquista publicada a Reus des de l'any 1881 fins el 1896, fundada per Josep
Llunas i Pujals. Enllaç als números de la revista:
Imatge: La resistència holandesa durant l'ocupació nazi. Font: Wikimedia Commons
- Ostras noi,
mira que quedar als lavabos d'homes! No és gaire discret que una
dona hi entri... Vinga, ràpid! Tens els pasquins?
- Xxxt! Sí!
Té! Però no sé si servirà de res tot això. Crec que ens
arrisquem molt per repartir uns paperets amb molta lletra, que potser
algú es llegirà, però que no canviaran res. A més, amb aquest
títol... “Jakobs i el dret penal de l'enemic”, què carai és
això?
- Cal que la
gent ho conegui! És un aspecte clau de la filosofia del dret! I la
influència de les tesis de Jakobs s'està estenent pels sistemes
jurídics a nivell mundial, i també aquí. Per Jakobs, les lleis no
són una eina per fomentar la convivència, ni parteixen del poble,
ni són per a protegir els drets individuals, sinó per a protegir
l'Estat. Les normes jurídiques no són per a evitar la guerra, sinó
que la guerra és precisament el nucli de la seva definició.
- Què vol dir
això? El dret provoca la guerra?
- Més o
menys. La teoria del dret de l'enemic separa la població en dues
espècies de gent: les persones i els enemics, que són considerats
com a no-persones.
- Però com es
pot ser una no-persona?
- Filosòfica
i jurídicament es considera que una persona és un subjecte amb uns
drets inalienables, que a la no-persona no se li reconeixen. Segons
aquesta doctrina, aquell qui es posicioni en desacord amb el poder
constituït, amb les lleis vigents o amb l'ordre jurídic, s'està
autoexcloent del pacte social, i renuncia “voluntàriament” a la
seva protecció legal.
- Així tu i
jo no som persones? Però si només fem resistència pacífica!
- És igual.
Per Jakobs, qualsevol que vulgui canviar l'ordre establert, s'està
posicionant com a enemic de la societat, i ha de ser tractat, no
segons les normes del dret, sinó segons les normes de la guerra.
- Així, si
ens enxampen, perdem els nostres drets?
- Sí, i el
més greu és que no cal que ens enxampin! Només cal una sospita, ja
que el dret penal de l'enemic es caracteritza per la seva obsessiva
voluntat de prevenció. Per Jakobs són tan importants les intencions
com els fets provats, per això les mesures repressives i de control,
així com la presó preventiva, són les seves eines fonamentals.
- Ni que
fóssim terroristes!
- Precisament
és l'Estat qui diu què i qui és terrorista. A partir d'aquí, per
defensar la societat del terrorisme, l’Estat té dret a exercir un
terrorisme penal.
- Caram amb el
tal Jakobs! Però d'on ha tret aquestes idees?
- Les tesis
que Günter Jakobs va formular el 1985 beuen directament del jurista
nazi Karl Schmitt, president dels col·legis d’advocats del Reich!
Aquest tal Schmitt es va refugiar després a l'Espanya de Franco, i
el ministre Fraga Iribarne el va nomenar membre d’honor de
l’Instituto de Estudios Políticos franquista l’any 1962. A
partir d'aquí, ja pots imaginar la influència que va tenir en els
estudis de dret a les universitats espanyoles, i en els mètodes de
la “lluita contra el terrorisme” amb el terrorisme d'Estat, com
en el cas dels GAL, fins als nostres dies, amb la llei Mordassa.
- Hòstia!
Tens raó, tot això s'ha de saber! Hem de repartir això perquè la
gent vegi lo fatxes que arriben a ser!
- Bé, salvant
les distàncies, perquè en la teoria de Jakobs no és el Führer qui
determina el dret, sinó que aquest neix d'una cambra legislativa
escollida democràticament, però que pot usar el seu poder contra
una minoria.
- Rehòstia!
Així la democràcia es pot convertir en un règim totalitari, si la
teoria d'aquest tal Jakobs s'imposa. Porta els pasquins, que t'ajudo
a repartir-los!
Lo Martí de
ca l'Escèptic: Ara tothom parla de República, però no acabo de tenir clar què
és i què té a veure amb la independència.
La Cèlia del
Cicerone: És un terme que sorgeix de les teories liberals que s'oposaven a
l'absolutisme com a forma no legítima de dominació. Segons la teoria liberal,
l'Estat com a forma legítima de poder és el producte d'un pacte social. Alguns
d'aquests liberals suposen que, des d'un hipotètic estat de natura, individus
lliures i iguals decideixen donar-se unes normes a partir de les quals es
constitueix la comunitat política que denominem estat. Altres creuen que aquest
estat de natura no ha existit mai, i que un individu no pot decidir si viure en
societat o no, ni tampoc sota quines normes haurà de viure, però allò que sí
que sap és que vol ser feliç, que vol un espai de llibertat per poder decidir
la seva manera de ser feliç. En resum, tots aquests liberals entenen l'estat
com una eina per satisfer els individus: protegir la seva llibertat individual,
la seva propietat, el seu dret a la vida i a la salut, a l'educació, a la
felicitat. Com més individus siguin feliços, millor serà la societat. Com menys
hagi d'intervenir l'estat, més lliures seran, i més probable la seva felicitat.
Segons els teòrics liberals, l'estat només ha de garantir, doncs, que tothom
tingui els mateixos drets. Liberté, egalité, fraternité. En aquest ordre.
K.: Però jo
no tinc propietats. Tinc dret a tenir-ne, però no en tinc. El meu dret a la
llibertat està intacte, però no sóc lliure, perquè no tinc res amb què
realitzar la meva llibertat.
W.: Jo no
tinc salut. Tinc dret a tenir-ne, però no en tinc. La feina que em veig obligat
a fer la deteriora, tan física com mentalment. El meu dret a la felicitat està
intacte, però la balança entre el dolor i el plaer sempre cau del costat del
primer.
Z.: Jo tinc
educació. M'he esforçat per formar-me al màxim, per poder superar els meus
competidors en el món laboral. Però no puc retornar els meus coneixements a la
societat, perquè no interessen a cap empresari.
L'Emma de
cal Goldman: La teoria liberal cau en aquestes contradiccions, perquè parteix
del fet que els individus són anteriors a la societat, i que la societat és una
suma d'individus. I encara més: consideren la societat com un mal menor, perquè
consitueix un límit a la llibertat dels individus. Per això creuen que el paper
de l'estat ha de ser protegir els límits de la llibertat i la propietat
individual, però amb això només estan protegint aquells que ja són lliures,
perquè ja tenen propietats. No impedeixen la concentració de la riquesa, ni
l'explotació de l'home per l'home, perquè hi ha persones que es veuen obligats
a “fer-se” esclaves, i fins i tot són culpables de ser-ho perquè, com que en
teoria són lliures, resulta que podrien haver triat una altra vida. Així és com
l'Estat es converteix en una navalla de doble fil: perpetuació de les
estructures de poder, i a la vegada legitimador de les mateixes.
Lo Miquel de
cal Bacunin: Per això diem els anarquistes que no és cert que l'individu sigui
més lliure fora de la societat. Aquesta és una llibertat teòrica. Al contrari:
només en societat l'individu pot arribar a fer real i efectiva la seva
llibertat. Però no en qualsevol societat, sinó només en aquella on es doni la
igualtat real (en termes de condicions materials) i solidaritat. Només a partir
d'aquí poden crèixer individus lliures, perquè la comunitat té cura de la seva
salut i els proporciona educació i
instrucció, i podran disfrutar del desenvolupament de les seves capacitats. La
llibertat no és, doncs, un punt de partida, sinó el resultat, la fita:
igualtat, solidaritat, llibertat. En aquest ordre. Aquesta és la república real
i efectiva, on el poble és independent de qualsevol imposició.
Foto: Dones integrants de l'organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font- Diario Público
Llavors, si la mateixa identitat és un
producte, l'alliberament passa per una liquidació de la identitat?
Com ens reivindiquem, llavors, com a dones? Com em sentir la nostra
veu? Com exigim que els nostres drets siguin els mateixos que els
dels homes? Ens definim com a dones, perquè si no, l'especificitat
de la nostra lluita queda diluïda, tal com passaria en tota lluita:
la identitat obrera (o consciència de classe), la identitat racial
(black panthers), la identitat sexual (gay pride), la identitat
nacional ... Si aquestes identitats són productes del poder,
constructes del mateix sistema de domini, però a la vegada són
instruments de lluita i reivindicació, llavors el que cal fer és
abandonar la lluita? 
