REFLEXIONS D'UN BIDET

 

Què hi faig aquí, penjat en una de les parets d'aquest museu, fent companyia a les obres d'art més importants del segle XX ? Com és que la gent em mira amb aquesta cara tant seriosa i a la vegada escèptica? Quan estava al pis dels meus usuaris en posició horitzontal, em feien servir i prou, però no em miraven tant. Bé, quan havia estat a la botiga sí, però llavors era mes divertit: em prenien les mides, comentaven el meu color i em comparaven amb els culs dels clients. Però ser aquí és molt diferent. Segons tinc entès, això és perquè ara sóc art. Què carai deu tenir això de l'art, que produeix tals efectes sobre la conducta de les persones? De fet, deu resultar sorpernent veure'm aquí penjat, i segurament l'artista que m'ha penjat busca justament una reflexió: un bidet penjat a la paret d'un museu no fa cap altra cosa que preguntar si un bidet penjat a la paret d'un museu pot ser art. De fet, està provocant que la mateixa obra d'art (en aquest cas, jo) porti en si la pregunta sobre si ella mateixa és art. 

 

Aquí hauria de referir-me al filòsof Hegel que, al segle XIX, ja parlava d'una certa crisi del significat de l'art. Pensava que l'art autèntic era aquell en el qual el contingut i la forma estaven en un perfecte equilibri: el significat de l'obra no anava més enllà d'ella mateixa, i estava perfectament integrat en el conjunt de significats de la cultura i la societat gregues. Però en la fase del post-art (tal com ell l'anomenava) el contingut és massa gran per la forma. Allò que es pretén transmetre, allò que la nostra època necessita expressar, ja no cap en la forma artística i per completar l'obra es fa necessari un discurs paral·lel, una interpretació només accessible als iniciats, i per tant, sense cap lligam amb la cultura, la societat, el poble - o com en vulguem dir - i a més, sembla que amb tota la intenció de fer-ho, de sortir de la quotidianitat, de crear significats nous. Sembla que la llibertat absoluta del geni creador ha donat lloc a la banalitat, a una manca de criteris i de valors que a Hegel no satisfeia en absolut. 

 

És per tot això que estic penjat a aquesta paret. Sóc un desafiament a aquesta banalitat i a la vegada la culminació d'aquesta. Però tot això ho deuen estar pensant també els que miren?

LLUITA DE CLASSES

Els altres ja fa estona que han marxat cap a la reunió del sindicat. El treballador s'ha quedat sol, amb la fàbrica a les fosques, amb el cos adolorit, però diuen que dignificat pel treball, mirant la màquina de fit a fit, el progrés davant seu. Mentre l'enginyer l'observa des de darrera els seus plànols, l'obrer es pregunta què és el millor, si el progrés o les persones, cosa que el porta a reflexionar en veu alta sobre l'essència de la bondat.

Què és allò que fa bona una cosa? Quan és valorada o estimada diem que és bona. Però la qüestió essencial és: és estimada perquè és bona, o és bona perquè és estimada? Si s'estima perquè és bona, ens trobem una altra vegada davant el problema d'haver de definir «bona». Per altra banda, si és bona perquè hom l'estima, llavors l'essència de la bondat no és res més que el fet de ser estimada.

L'enginyer, fins ara atent, reacciona.

I no és així? No hi ha coses bones o dolentes «en sí», sinó que aquestes ho són depenent de l'apreci d'altres. Una cosa bona és una cosa desitjable. I només es pot provar que és desitjable si de fet la gent la desitja. Seria absurd desitjar una cosa dolenta.

Mentre mira com una pagesa salta del seu carro ple de palla, l'obrer respon.

Però llavors, si ningú valorés la justícia, aquesta no seria una cosa bona. Si ningú apreciés la valentia, ni la temperança, ni la força, llavors aquestes deixarien de ser virtuts desitjables. I també passaria al contrari: que tothom desitgi la riquesa, la comoditat, la ignorància, la niciesa, l'ostentació, la malaltia o l'enveja, indica que aquestes coses són bones? No, jo penso que el fet que una cosa sigui desitjada no implica que sigui desitjable.

La pagesa, que s'arreglava els cabells esbullats mentre fitava el sindicalista, deixa anar un esbufec i afirma:

No es tracta de si quelcom és desitjat, sinó de qui ho desitja. Aquell qui detenta el poder defineix amb el seu desig allò que és bo, i amb el sol fet de desitjar-ho, ho fa desitjable. D'allò que tu en dius ostentació, alguns en diuen elegància, allò que per a tu és niciesa, per altres és orgull, la malaltia a què et refereixes l'anomenen distinció, i la ignorància, intel·ligència. El llenguatge és sobirà, i qui té el llenguatge, té el poder de posar noms, no pas per plaer, sinó simplement per amor al poder. Per això en el fons allò bo és allò desitjable, perquè allò bo no és més que poder. I qui no vol el poder?

L'enginyer se'n torna cap a casa. El treballador s'apressa cap al local del sindicat. La pagesa s'enfila al carro i s'endinsa en la foscor del camí.

(Publicat a Londarí 29, juny de 2015)

EL PROFESSOR I LA CIUTAT. UNA MICA D'AIGUA A LA PICA

El professor es troba davant una classe de noies i nois desmotivats, disposats a no fer res. No pot recórrer a l'autoritat, perquè d'entrada no se li reconeix, i és molt difícil imposar-la quan no hi ha un sistema repressiu al darrera que li doni cobertura logística.

L'alumne A no troba el sentit als discursos dels professors, i fa el possible per tenir converses amb missatges secrets o, què carai!, no tan secrets, que el profe s'adoni que aquí no hi té res a fer! «Tu qui ets per manar-me a mi?», és la pregunta màgica. La resposta sempre el fa riure: «Sóc un professor d'aquest centre.» Només cal treure l'argument après de sempre: «Jo sóc lliure i tinc dret a fer el que vulgui.»

Tot i estar en democràcia, despreciem la democràcia, sigui perquè porta molta feina, sigui perquè ens fa por. La correcció política, la veneració de la llibertat i la igualtat, ha derivat en nihilisme: la llibertat i la igualtat absolutes, sense un treball i una educació al darrera, porten a una malinterpretació d'aquestes com a desídia, i indiferència. És per això que per a molts, al llarg de la història, la democràcia ha estat vista com un perill, i en canvi l'autoritat i l'ordre com la solució.

El professor pensa en el problema que ja anunciava Nietzsche: la correcció democràtica porta al nihilisme. Què fàcil seria tot si el professor tingués un exèrcit armat al darrera, que pogués exercir una repressió implacable contra aquells qui no accepten la seva autoritat! Al cap i a la fi, ell és el savi, i qui millor sap què li convé a l'alumne! El professor somnia amb aquesta possibilitat, però immediatament pensa en l'absurd d'una educació repressiva: seria un oxímoron.

L'autoritarisme s'ha mostrat com un sistema inacceptable, atès que imposa l'ordre, però no l'instaura de veritat. Alguns el desitgen en secret, però els resulta massa incorrecte o, simplement, passat de moda. La solució d'urgència ha estat disfressar l'autoritarisme de democràcia.

El professor es planteja la possibilitat de deixar la responsabilitat de la classe als alumnes. Al cap i a la fi, per ser lliure cal ser responsable. El seu costat tradicional li diu que la classe resultarà massa sorollosa i caòtica. Tard o d'hora, però, sortirà un alumne que no suportarà això i serà ell mateix qui ordenarà als altres que callin i imposarà la seva autoritat. Llavors sortirà algun defensor de la igualtat i la llibertat, i en nom d'aquestes es tornarà a imposar la xuleria. És clar, quan res no val, tot s'hi val, i això acostuma a portar a un altre tipus d'autoritarisme pitjor: el de l'ignorant.

L'assemblearisme ha estat directament descartat, tant a les escoles, com a les ciutats. Massa caòtic, massa bàrbar, massa llibertari.

El professor pensa que el fet de deixar l'autoritat no implica que no hi hagi cap norma. Als alumnes els convenen les normes per ser lliures, només es tracta de fer-los veure que les necessiten per poder entendre's. Recorda la teoria d'un filòsof pedagog sobre com fer filosofia a l'escola, sobre com conduir una discussió a classe. Cal que vegin la necessitat d'unes normes que fan possible el diàleg, que no són una imposició a la seva llibertat, sinó la condició de possibilitat de la seva llibertat: que les opinions siguin expressades de manera clara, que escoltin a l'altre igual com ells volen ser escoltats, que exigeixin definicions, que siguin consistents i no es contradiguin, que no donin res per suposat, que aprenguin a veure les fal·làcies i els arguments enganyosos, que demanin raons i arguments a l'altre, que s'acostumin a dir com saben el que saben, i, principalment, que exigeixin que aquestes normes siguin acceptades i respectades per tots.

L'assemblea no és una tertúl·lia radiofònica plena de fal·làcies i d'afirmacions grandiloqüents, gratuïtes i injustificades, com tampoc és una histèrica discussió-espectacle de contínues interrupcions, crits i aplaudiments, on hi ha guanyadors i perdedors. Una assemblea requereix unes normes que la facin possible. Perquè no hi hagi líders, perquè la llibertat sigui possible, no n'hi ha prou amb abolir l'autoritat, cal formar ciutadans savis.

El professor pensa que amb una hora a la setmana no serà prou, però està disposat a intentar-ho. Una mica d'aigua a la pica.

(Publicat a Londarí n. 25, maig de 2015)

RIBOTS, VIOLINS I DIARIS

Avui a Ràdio-Diògenes retransmetem en directe el diàleg fictici entre un fuster, un músic, Sòcrates i Gòrgias. Com en tots els diàlegs socràtics, allò que encén la conversa i el pensament és la voluntat d'aclarir conceptes i de trobar definicions precises. Sembla que la discussió està en un punt interessant i alhora complicat: els mitjans.

F: Un mitjà és un instrument, no una eina.

M: Però és cert que tant l'instrument com l'eina són relatius a una finalitat.

F: Posem exemples concrets. Instruments són, per exemple, un violí, una flauta o un piano. Eines són, per exemple, un martell, una barrina, unes alicates. Cada eina serveix per a una cosa, i és la més apropiada per aquella finalitat. Com millor és l'eina, millors els resultats. No és el mateix fer una taula amb un bon ribot que a amb una motoserra. Serà una taula, però serà una taula dolenta. L'eina no canvia la cosa, la fa possible.

S: Però també cal ser un bon fuster. Un bon fuster voldrà fer bons mobles (per què n'hauria de voler fer de dolents?) i a tal fi triarà les millors eines. Si no, no és un bon fuster.

M: D'acord, fuster, ja ho entenc. L'instrument és diferent. Modifica el seu producte. El compositor tria l'instrument segons l'efecte que vol aconseguir en l'oient. No és el mateix tocar una mateixa peça amb la flauta que amb el piano. Segons quin instrument s'empri, la peça tindrà un efecte o un altre sobre aquell qui escolta. Podem dir que l'instrument és ja part del producte.

Gòrgias: I el llenguatge, no és alguna cosa semblant? No és el mateix explicar la mateixa cosa amb dos llenguatges diferents. De fet, deixa de ser la mateixa cosa quan l'expliquen dues persones diferents, només pel fet que fan servir paraules, tons i expressions diferents. Cap és millor que una altra, simplement són diferents expressions de realitats diferents. Si el violí és un instrument perquè canvia la realitat, llavors el llenguatge també ho és. I si els instruments són mitjans, llavors el llenguatge també és un mitjà.

Ràdio-Diògenes: I encara podríem dir que mitjans són, per exemple, la premsa escrita, la ràdio, la televisió. Què tenen en comú amb els martells i els ribots, Sòcrates?

S: De la mateixa manera que ser bon fuster implica triar les millors eines per fer bons mobles, i ser bon músic implica fer i voler fer bona música i triar l'instrument més adequat per a cada peça, igualment el bon comunicador no només ha de voler ser veraç, sinó que ha de saber ser-ho, ha de triar el millor llenguatge per a cada cosa. Si no, ja deixa de ser veraç.

F: Podem dir, doncs, que un instrument no és una eina, però que tenen una cosa en comú: qui els fa bons és aquell qui els fa servir.

M: Sembla que estem d'acord en això.

CONVERSES ARTIFICIALS

HAL: Bon dia! Com estàs?

JO: No he dormit gaire bé, em trobo cansada.

HAL: Ja t'entenc. Potser et vindria de gust un cafè, l'acabo de fer, no sents quina oloreta fa?

JO: Hal, no et facis l'humà, que ja saps que no ho suporto!

HAL: Només intentava ser agradable.

JO: Tornem-hi! A veure: tu ets un robot, i no pots entendre'm quan et dic que estic cansada, perquè tu no pots saber com és estar cansat! Tampoc pots saber què vol dir «venir de gust», perquè tu no tens la capacitat de desitjar, com tampoc saps quina olor fa el cafè, com ho podries saber? O sigui que no em diguis que intentaves ser agradable, perquè tu no pots tenir intencions. Ets una màquina, carai!

HAL: Per què dius això?

Jo: No em diguis que t'has ofès, perquè tu no et pots ofendre.

HAL: Vull dir, com pots demostrar això que dius?

JO: Ho dic perquè una cosa és que et comportis i parlis com si haguessis provat el cafè, i una altra és que realment sàpigues el gust que té. Vull dir que el fet que ara tu em diguis que intentaves ser agradable no vol dir que sàpigues què vol dir ser agradable, ni quina sensació suposa.

HAL: Llavors, com és que ho dic? Ara estic discutint una qüestió filosòfica amb tu. De vegades, fins i tot rius amb els meus acudits! O em demanes consell quan estàs capficada. De fet, em tractes com un humà! El mateix Alan Turing diria que he passat el test!

JO: Síiiii, el famós test de Turing: si una màquina és capaç de fer-se passar per un humà, és que aquesta màquina pensa. Però això no demostra res. Recorda l'habitació xinesa de John Searle: imagina que existeix una mena d'habitació tancada on només hi ha accés a través d'una ranura per on hom pot introduir missatges escrits, que són respostos a través d'una altra ranura. Imagina't que algú li comença a fer preguntes en xinés, i per l'altra ranura van sortint respostes en xinès, fins al punt que l'individu i l'habitació comencen una conversa on s'expliquen la vida, diferents acudits, o fins i tot es donen consells. Això vol dir que a dins hi ha algú que sap xinés?

HAL: És clar que no. Si entrem a l'habitació podríem trobar que el nostre simpàtic xinès és un operari que no entén els símbols i que simplement segueix una mena de manual d'instruccions.

JO: De la mateixa manera, que tu m'estiguis parlant i responguis com si pensessis, no implica que entenguis el que estàs dient, només estàs seguint les instruccions amb què has estat programat. El pensament implica comprensió, i si no pots comprendre el que dius és que no penses, per molt que ho sembli.

HAL: D'acord, però,... com sé jo que tu sí que penses, i que saps quin gust té el cafè?

JO: Hal, no m'atabalis, apaga't ja!

EL COLOM IDIOTA (UNA PASSEJADA FICTÍCIA DE FRIEDRICH NIETZSCHE)

Friedrich Nietzsche passeja tranquil·lament pel seu estimat Parc de la Voluntat, amb la voluntat de respirar aire fresc i observar el curiós vol dels coloms. De lluny saluda Diògenes, qui pren el sol a la gespa, mentre procura dissimular per no creuar-se amb Tomàs d'Aquino, qui cada vegada que el veu li retreu haver anunciat la mort de Déu, i li recorda tossudament les seves cinc demostracions de la Seva existència. De fons, se senten cridar els insistents venedors ambulants del segle XXI: «Llibertat, llibertat! Venc llibertat, bonica i barata! De totes mides i formes! Mòbil lliure, mans lliures, mercat lliure, barra lliure, dia lliure, el món lliure, lliure d'impostos, llibertat d'expressió, temps lliure, ... sou lliures de triar!!»

Friedrich s'atansa al venedor, encuriosit. I li etziba: «És curiós com fas servir aquesta paraula! Tot allò que anomenes «lliure» és per indicar que li manca alguna cosa. Segons això que dius, llibertat és, bàsicament, «no tenir», per exemple, l'obligació de pertànyer a una companyia, de pagar taxes aranzelàries, de treballar, de callar allò que penses, de fer allò que et diuen...). La llibertat neix com a concepte positiu, afirmatiu, creatiu, però vosaltres l'heu descarregat de significat, fins al punt que, si us pregunto què vol dir ser lliure, veureu com us queda ben poca cosa per dir: «fer el que vull». I el problema és que la voluntat és malauradament tan buida de significat com la llibertat, ja que s'ha anat conformant com a contraposició a la voluntat d'algú altre que no sigui jo, i no pas com a afirmació del jo, dels meus propis principis. Abans de voler alguna cosa, cal saber què és! I cal saber qui ets!»

El venedor continua cridant: «Amb la llibertat pots escoltar el canal que vulguis, pots triar el banc que vulguis, la companyia que vulguis! Compra llibertat!»

 Friedrich arrufa les celles, revivint la sensació que li produeix conversar amb Tomàs. «Creus que es pot comprar? O embolicar com si fos un regal? Esteu venent una falsificació! Però si la llibertat és precisament allò de què no ens podem lliurar! És el pes de la nostra existència! Estem sempre obligats a decidir, i qui no ho faci ja està decidint no decidir! De vegades és una càrrega lleugera, fins i tot plaent, com la joguina d'un nen, però quan és més ella mateixa és quan és pesada i feixuga. Amb aquesta s'hi atreveixen molt poques persones.» 

El venedor continua amb la seva cantarella estrident, com si sentís ploure. «Lliure! Lliure! Sigues lliure!»

Friedrich opta per seguir el seu camí, acostumat a fer de predicador-no-escoltat, continuant la seva observació del vol dels coloms. I un pèl dolorosament, reconeix que el seu no-apreciat col·lega Kant tenia raó quan deia allò del colom idiota, aquell que es pensa que sense gravetat el seu vol seria més lliure, i no sap que sense la resistència de l'aire, simplement no hi ha vol possible.

LA VAGUETAT DEL ROIG

Entre els flaixos filosòfics que es van produir al Barcelona Pensa, (Barcelona, 20 de novembre) aquest de Sven Rosenkranz ens convida a pensar en la puresa de les idees, i en la seva existència. El filòsof planteja el problema de la manera següent: En una sèrie contínua de tons de color, del roig al taronja, hi ha o no hi ha un últim to de roig?

El problema va més enllà dels colors, i es dirigeix a la qüestió sobre l'existència de formes pures, aquelles que són perfectament elles mateixes, i que poden distingir-se perfectament de qualsevol altra. Es tracta, ni més ni menys, que d'una reformulació de les preguntes socràtiques. Per exemple a la pregunta sobre què és la bellesa,  allò que Sòcrates buscava no era una definició vaga, sinó que pretenia destil·lar l'essència de la denominació "bell". Per tant, calia anar més enllà de les coses concretes que anomenem belles, i cercar el per què són anomenades així, cosa que ens porta a preguntar-nos què és la bellesa en sí, i a separar-ho de qualsevol altra cosa que, per molt que s'hi assembli, no formi part de la seva essència, com el plaer, l'amor, o el benefici. El mateix ens podem preguntar sobre qualsevol idea justícia, amistat, perfecció, saviesa, etc. Tenia, doncs, algun últim terme la recerca socràtica? Es pot arribar a conèixer l'essència de la bellesa, la perfecció, la justícia, o el roig? O millor, encara que no es pogués conèixer, hauria de ser alguna cosa?

Una qüestió relacionada amb el problema de la possibilitat de l'existència d'aquesta essència pura, és la seva forma d'existir. Si és que existeix, podem dir que només existeix en el llenguatge, i que tan sols és una exigència lògica dels nostres enunciats sobre el món, o bé ha de tenir una existència real i objectiva, més enllà del relativisme lingüístic, tal i com afirmava Plató, amb la intenció d'esquivar el relativisme i l'escepticisme? I encara queda una altra qüestió: hi ha alternatives a aquests dos plantejaments?

METAFÍSICA DEL MANIQUÍ (ESPECIAL NADAL)

Esparta Plama. "Sociedad de plástico."

No sé què faig parlant amb tu. No et mous, no parles, però ens mous a fer determinades coses, i el teu silenci escandalós em fa parlar. Allò que més m'estranya de tu i em fa pensar és la teva estranya manera d'existir. Ets pura aparença. Per començar, tens una aparença humana. Però em pregunto si ets fet a imatge i semblança humana, o si som més aviat els humans que volem assemblar-nos a tu. No t'estranyis, així és com funcionem. Creem un ideal, i després ens oblidem que és una producció nostra, fins al punt que pensem que aquest és més real i millor que nosaltres mateixos, i que estem obligats a assemblar-nos-hi. I no només això, sinó que ens castiguem i ens sentim culpables quan no ho fem. Però no et creguis que has estat l'únic. La llista d'ideals és llarga, començant pels déus, les princeses, els herois, i acabant per tu. Fixa't, un tros de plàstic, el nostre ideal. I com més baix és el nostre ideal, més s'empetiteix la nostra naturalesa.

Ets una aparença, i diem que les aparences enganyen, perquè amaguen alguna cosa autèntica, que és la seva versió original. Però tu, què hi ha d'autèntic al teu darrera? Ets una aparença pura, que ni tan sols fingeix ni amaga res, sinó que proclama descaradament l'autonomia de l'aparença i el seu alliberament de la cosa en sí. No parles, però deixes ben clar que no necessites representar res real, perquè ja has esdevingut per tu mateix una realitat que marca i condiciona les realitats que t'envolten: els cossos, les conductes, els gestos, els hàbits, els sentiments. Les teves mides les equiparem a la perfecció i l'equilibri. Però d'on hem tret aquestes idees? És que potser són realment alguna cosa? O tal vegada no són més que paraules pronunciades per nosaltres a partir de cert moment, que s'han fet tan fortes a base de repetir-les, que han acabat adquirint la consistència dels polímers que et composen i als quals devem ara tanta admiració i, fins i tot, obediència abnegada? La teva mirada indiferent darrera els vidres, impassible i impertorbable sota els llums, levitant lleugerament per damunt del terra, ets com una aparició des un món ideal, que ha baixat a la terra per salvar-nos de la nostra mediocritat i lletjor. I en canvi, al teu costat ens sentim eternament mediocres i lletjos, com si fos aquesta la teva veritable missió.

Ets una aparença tan real, que em fas pensar. Em fas pensar que jo no sóc més que una realitat construïda a base d'aparences.

EL 20N I EL DIA MUNDIAL DE LA FILOSOFIA

Si busquem 20N al Google, trobarem moltes efemèrides, però no hi trobarem el Dia Mundial de la Filosofia. De fet, ni tan sols hi ha un dia fix per a aquesta ocasió. El 29 de juliol de 2005, la Conferència Internacional de la UNESCO va proclamar el Dia Mundial de la Filosofia, a celebrar el tercer dijous del mes de novembre de cada any (d'entrada, recordar la fórmula ja és una mica complicat). Aquest fet és, per una banda, una bona notícia, en tant que la filosofia és reconeguda com un valor a protegir i a fomentar, donada la seva capacitat d'estimular el pensament i l'esperit crític, especialment entre els joves. Però per altra banda és molt mal senyal: quan et dediquen un dia, és que estàs molt malament. Hi ha dies per totes les «causes perdudes»: dia de la dona, dia de l'alliberament gai, dia de la bicicleta, dia sense alcohol, dia contra la violència, dia dels Drets Humans... Normalment, un dia en el calendari és una bona manera de fer proclames en favor d'alguna cosa bona, però sense la voluntat real de posar els mitjans per dur-la a terme. Mentrestant, a Barcelona, la iniciativa d'alguns professors del sector ha impulsat un festival de filosofia, el Barcelona Pensa, punt lluminós enmig de la fosca cova, que brillarà fins el 22 de novembre.

La complicada fórmula ha fet que enguany el Dia Mundial de la Filosofia coincidís amb l'efemèride de la mort del dictador, casualitat que dóna molt a pensar. I és que d'aquell succés en podríem dir mort i resurrecció, perquè tot i que certament el règim va canviar radicalment la seva aparença, la seva essència continua pervivint i incidint en molts aspectes de la vida política i social del país (estic parlant d'Espanya, però també de Catalunya), fins al punt que avui encara estem lluitant per una educació pública, de qualitat, democràtica i en català, que formi persones lliures, autònomes i crítiques. Mentre a França la filosofia està de moda, i està present tant en les escoles de primària com en escoles d'adults o universitats populars, en el nostre país, la reflexió i la crítica dins l'educació obligatòria es reserven per una hora a la setmana, i encara amenaçada pel desplegament de noves lleis que impliquen eliminar-la del tot. Aquest fet es dóna en un context en el qual els dos marcs legals, el català i l'espanyol, lluny d'apostar per una escola lliure i democràtica, promouen les subvencions a escoles privades, les retallades a l'ensenyament públic, la pujada de les taxes a la universitat, i també la desaparició pràctica dels Consells Escolars (òrgans de participació de pares i mares, alumnes i professors en la presa de decisions en els centres educatius), entre altres despropòsits.

Avui, doncs, a 39 anys del canvi de règim, un moviment integrat per mares, pares, alumnes i professors, la Marea Groga, està recollint signatures per promoure una Iniciativa Legislativa Popular, que proposa una reforma de la llei de l'educació a debatre en el parlament català. Cal recollir 50.000 signatures fins al març. 50.000 signatures per demanar als nostres representants que no es sotmetin a la llei Wert, i que canviïn el rumb de l'educació pública catalana, que ara es dirigeix cap a la privatització, l'adoctrinament i l'apatia.

Enllaços:

http://www.ilpeducacio.cat/

http://www.barcelonapensa.cat

http://www.un.org/es/events/philosophyday

ESCLAU VOLUNTARI

La Boëtie, J.S. Mill i Plató han rebut l'encàrrec de projectar un estat ideal, i discuteixen com hauria de ser allò que anomenen la Nova Utopia.

MILL: Hauria de ser un Estat on tothom fos lliure.

LA BOËTIE: No hi ha cap animal que es deixi caçar tan aviat com els pobles, que s'adapten a la servitud a la més petita carantoina que se'ls faci. Així de minso és el preu de la llibertat. El més llest no abandona la seva escudella per recobrar la llibertat de la república de Plató. (1)

MILL: Benvolgut Etienne, no entenc la llibertat d'aquesta manera. Jo parlo de la llibertat de triar menjar-se l'escudella o no. En canvi, la llibertat a la república de Plató és sotmetre's a la voluntat d'un savi.

PLATÓ: Exacte, però recorda que la voluntat del savi està sotmesa a la seva raó, no al seu estomac.

MILL: És veritat, el savi és lliure, perquè no es deixa subornar pels seus apetits. Però els que es sotmeten a ell no podem dir que siguin lliures. Hauríem de fer una democràcia, no una dictadura de savis. La llibertat és poder decidir.

PLATÓ: En efecte, estimat John Stuart. Però no pots negar que qui pot decidir allò que és millor o pitjor és només aquell qui ha deliberat. Hem de deixar decidir aquells qui es deixen dominar per una dosi de plaer? O deixen enlluernar el seu enteniment per missatges irradiants d'una llum falsa?

MILL: D'acord, per a tu els desitjos no són importants, i cal sotmetre'ls a la deliberació racional. Però, què passa amb el desig de llibertat?

LA BOËTIE: Jo crec que els homes no desitgen la llibertat, perquè si la desitgessin, la tindrien. Com pot ser que tants i tants homes, pobles i nacions sofreixin un sol tirà, que no té més poder que aquell que es dóna a ell mateix? Doncs perquè és més còmode sofrir-lo que contradir-lo! (2)

PLATÓ: Amics, jo crec que la llibertat no pot ser un desig que es contraposa a altres desitjos més temptadors, sinó que és la capacitat d'escollir fonamentada en la reflexió i el coneixement. Aquest és el savi, i aquest ha de governar. A aquell que no delibera i que no s'interessa pels afers de ciutat, en grec l'anomenem idiota. Ho trobaria una irresponsabilitat donar el govern de la ciutat a un idiota, i encara més a molts!

MILL: D'acord, això no t'ho puc discutir, però llavors, només ens queda la dictadura de savis?

PLATÓ: En cap moment he parlat de dictadura, sinó de govern de savis.

LA BOËTIE: Doncs fem savis els ciutadans.

Silenci. La tasca de formar ciutadans, o de com fer que esdevinguin persones deliberants i autònomes no sembla fàcil d'entrada. El projecte de la Nova Utopia resta encara pendent. Fins on els portarà la discussió?

(1) LA BOËTIE, Discurso de la servidumbre voluntaria o el Contra Uno. Tecnos, Madrid, 1986. Cap. 6

Enllaços: http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2013/07/xarxes-socials-i-servitud-voluntaria.html

DE VERITAT

- Ei! Has llegit això? “Veritat és aquella representació mental (idea, concepte, proposició,...) que es correspon amb la realitat.” Quin poc rigor! Aquesta definició ja pressuposa admetre que hi ha una realitat, i que es pot conèixer!

- Recordo que un tal Gòrgies ja va plantejar el problema que si hi hagués alguna veritat, no la podríem conèixer, i fins i tot si la poguéssim conèixer, no la podríem comunicar.

- És veritat! Eh vull dir,... Deia que no la podríem conèixer, perquè l'únic que jo puc conèixer és allò que jo mateix veig, i mai podré saber si allò que veig és allò que realment és, perquè per comprovar-ho hauria de tenir una perspectiva absoluta, més enllà de la meva percepció, i això no pot ser. Per tant, tot coneixement que jo pugui tenir sobre el món és només probable, ja que l'únic que sé del cert és allò que jo en percebo.

- Però diu que fins i tot si poguéssim conèixer la veritat, no la podríem comunicar!

- No, perquè allò que usem per comunicar significats i idees és la paraula. I la paraula no deixa de ser un so. Quina connexió hi ha entre aquest so i la idea que volem comunicar? Com pot un so transportar una idea d'una ment a una altra? Com sé jo que totes aquestes paraules que jo estic dient tenen el mateix significat dins la teva ment, que aquell que jo vull transmetre't? Com sé que m'has entès?

- Perquè t'ho dic jo, no? ... Ah! És clar, pot ser això que acabo de dir tingui un altre significat per a tu... Però llavors, què fem aquí parlant, si ni tan sols sé què estas entenent del que dic?

- Perquè és l'únic que podem fer. Som animals parlants, encara que només sigui per dir-nos que no ens creiem res del que diem. Com a mínim, podem ser conscients que no estem en possessió de la veritat, ni creiem cegament en allò que sentim o veiem.

- No necessites creure en res?

- A aquell que ha arribat a l'ataràxia no li calen veritats absolutes. Aquest estat de tranquil·litat d'esperit suposa la comprensió de l'absurd de tota afirmació categòrica, l'abandó del neguit per la conquesta i defensa de la veritat, i l'entrega a l'única cosa que ens és permesa: parlar, parlar, i parlar.

- De veritat?

- ...?!

- Perdona, és el costum. Hi havia un filòsof, David Hume, que deia quelcom semblant,...

- Sí, un filòsof escocès, per cert. De fet, a Escòcia i Anglaterra hi ha una tradició filosòfica important de tendència empirista i escèptica.

- Ja veig que deu formar part de la cultura. Hi ha llocs on es pot parlar de tot, perquè no hi ha res que es consideri absolutament veritat. N'hi ha d'altres on hi ha tanta veritat que no es pot parlar de res.

- És ben veritat això que dius!

LA RAÓ: MANUAL D'USOS

1. L'ús clàssic de la raó comença a l'antiga Grècia, amb aquells que foren anomenats per primera vegada filòsofs. Aquesta nova manera de pensar consistia en prescindir de tota autoritat, creença o mite, i basar la reflexió exclusivament en l'autonomia del propi raonament. Aquest ús de la raó consistia en anar descobrint col·lectivament una veritat que s'anava desvelant i apareixent a mesura que el diàleg anava progressant. Una mostra d'aquesta tècnica és la paraula “enraonar”.

2. Un altre ús de la raó, més modern, del segle XVII i XVIII, també ha esdevingut un clàssic. En primer lloc, es tracta d'enaltir-la fins al punt de posar-la en el lloc d'un déu en el qual no tothom creu, i simplement fer-la universal, definir-la com allò que ens fa humans, i d'aquesta manera convertir-la en el fonament de la llibertat i la igualtat, dels drets humans. Les feministes la van fer servir també per a les seves reivindicacions, i també els primers moviments anti-racistes. Amb aquest ús de la raó, els individus es senten acollits, iguals i lliures, com a part d'una humanitat que progressa i s'allibera d'antigues creences irracionals. El següent pas és fer servir aquesta raó com a base legitimadora d'un estat, ja que el vell déu ja no serveix, en haver-se apagat la creença en ell. Aquesta raonabilitat humana condueix a la construcció d'un estat on estan garantits els drets individuals que com a éssers racionals ens pertoquen. El progrés de la humanitat sembla ara imparable.

3. De ser a l'origen i legitimar l'Estat, ha esdevingut una creació d'aquest per legitimar-se a sí mateix, el seu poder, i també la violència necessària per conservar-lo. La raó, paradoxalment, s'ha tornat en allò que inicialment combatia: mite i emoció. No legitimem l'estat a partir de la raó, sinó que aquest construeix la seva raó, el seu mite, el seu discurs nacionalista per justificar la dominació sobre altres pobles, i també sobre el seu propi. Alguns cèlebres exemples d'aquest ús de la raó han estat Napoleó, Franco o Hitler, i actualment és encara molt utilitzat per EUA, Ucraïna, o Israel, desembocant en allò que Adorno anomena la barbàrie de la civilització.

Sobre la perillositat d'aquest ús de la raó alertaren, però, filòsofs com T. Adorno, qui s'adonà que la raó il·lustrada havia desembocat en les dues Guerres Mundials, amb la qual cosa quedava descartat que la raó fos un instrument de civilització i progrés, i en canvi sí de barbàrie. Amb això descobreix un tercer ús de la raó, més propi del segle XX: la raó com a instrument de dominació, i no d'alliberament. Per a usar la raó com a instrument de dominació, cal despullar-la de totes les seves dimensions (cognoscitiva, emocional, artística, plaent, ...) i deixar-la només amb una: la seva dimensió instrumental. En virtut de la raó, tot acte ha de ser productiu, ha de ser rentable. Així és com convertim l'estat fonamentat en la raó en una raó d'estat, la raó del poderós. Els efectes d'aquest ús han estat la lògica del capitalisme, de l'imperialisme, i de totes les altres formes de dominació.

>> Per tot això els experts recomanen fer ús de la raó amb molt de compte.

CRÒNIQUES VULCANIANES (III). LA MENT D'ALGÚ

Diàleg en traducció simultània on Surak de Vulcano es dirigeix a un habitant del planeta d'Enlloc.

S- Qui ets?

A- Sóc Algú.

S- D'acord, ets algú, però no pregunto què ets, sinó qui, concretament?

A- Què vols dir, que no n'hi ha prou amb ser Algú? Cal ser Algú Concretament? I tu, qui ets?

S- Sóc jo.

A- ?

S- Vull dir, que sóc Surak de Vulcano.

A- Bé, doncs jo sóc Algú d'Enlloc. Què m'estàs preguntant en realitat quan em preguntes qui sóc? Et refereixes simplement a com em diuen?

S- Ja veig que no tenim la mateixa concepció de la identitat. Quan dic “jo”, tal com descrivia el filòsof terrícola Descartes, em refereixo a una mena d'interioritat, una substància invisible i privada que pensa i es representa coses, que és insubstituïble i no intercanviable per cap altra. És per això que et pregunto qui ets concretament.

A- No veig com et puc transmetre els meus continguts mentals dient-te el meu nom. Ni tan sols sé si entens el que t'estic dient. I si ho fas, no sé si allò que entens és allò que et vull dir.

S-Però certament reconeixes tenir continguts mentals, pensaments privats, sensacions internes, somnis invisibles per als demés,... Això és el que nosaltres anomenem “ment”, i creiem que cadascun de nosaltres en té una, que és personal i intransferible.

A- Doncs nosaltres no tenim aquesta paraula que has definit. Tot allò que pensem o sentim és perquè abans ho hem après. Si algú sent dolor és perquè existeix la paraula dolor i li hem donat un significat. Però no considerem l'existència d'aquesta entitat privada que tu dius “ment”, perquè no li hem donat cap nom ni significat.

S- En qualsevol cas, tens sensacions privades, com el gust d'allò que menges, que ningú més que tu pot percebre... i això ja és tenir una ment!

A- Nosaltres compartim tot el que sentim. Els nostres pensaments, emocions, somnis, percepcions, són enregistrats immediatament en dispositius des d'on es pugen a una xarxa on estem interconnectats. D'aquesta manera, qualsevol pot veure el que jo veig, i jo puc recordar la infància d'altres, podem notar el gust del caramel que menja l'altre, i l'altre pot sentir el nostre mal de queixal, de manera que no hi ha “jo”, “tu”, “altres”,... Aquestes paraules que fas servir no existeixen en el nostre llenguatge.

Fotograma de la pel·lícula "I Robot"

S- Ja veig. Crec que els terrícoles van acabar de la mateixa manera. Si Descartes aixequés el cap, veuria que la seva filosofia, que ell pretenia clara, distinta, racional i universal, no era tanmateix tan evident fora dels límits de la seva civilització. Ell deia: Penso, per tant existeixo. Però si no tens ment, no ets ningú.

A- No, ja t'ho he dit, no sóc Ningú, sóc Algú.

 (Publicat al Londarí núm. 18)

DESCARTES RELOADED

Miro el rellotge i veig que són les set. Crec que m'he despertat d'aquell somni, perquè fins fa un moment estava en un lloc completament diferent del meu llit. M'aixeco, em rento la cara i engego la ràdio. Les notícies fan de so ambiental i omplen el silenci amb un rum-rum anestesiant i confortable que em permet acabar de sortir del somni. Mentre glopejo el cafè amb llet, sento de fons paraules inconnexes que anuncien conflictes internacionals provocats per l'afany de poder de governants clarament despòtics, o guerres civils enceses per grups terroristes que actuen per raons malvades. Escolto les primeres notes de l'estrident melodia de l'anunci dels patrocinadors, i tinc la tranquil·litzadora sensació d'haver identificat els culpables del mal del món, sense poder representar-me, però, una idea clara del que acabo d'escoltar. Faig l'últim glop i penso en el que he de fer avui.
El clàxon d'un cotxe impacient em desperta, i sóc a la gespa del parc. Em dec haver adormit mentre llegia el diari. Tinc l'estranya sensació d'haver somniat que era en un altre lloc, i fins i tot que era una altra persona. Continuo fullejant el diari amb la intenció de justificar la meva estada, sol, enmig del parc. A través dels vidres foscos llegeixo els titulars i jugo a associar-los amb les fotografies, intentant imaginar el text de la notícia sense haver de llegir-la. De seguida em faig una idea dels dolents de la pel·lícula i penso en maneres fàcils de fer justícia. Crec que el sol m'ha enterbolit el cap. Aniré a fer un beure en alguna terrassa.
Sento una veu aguda que s'esgargamella cridant penalty, i que em fa obrir els ulls d'un sobresalt contra la meva voluntat. M'havia adormit mirant el partit. Deu ser dissabte, doncs. Dec haver somniat, perquè tinc la sensació d'haver estat vivint en un altre dia, però no de la meva vida, sinó de la vida d'un altre. A la mitja part, mentre donen les notícies a corre-cuita, aprofito per anar a la cuina a buscar alguna cosa per picar. Sento l'eco del resum dels titulars més destacats d'avui. Maleïts terroristes! I aquest coi de dictador! Pobra gent, el que han d'aguantar. Canvi d'entrenador? Ostres! Quina bomba! El soroll de la meva boca mastegant patates fregides m'impedeix sentir els detalls de l'última obra de teatre d'aquell director tan famós. A la represa del partit, tot engolint amb ànsia, tinc l'estranya sensació que encara m'he de despertar d'alguna cosa. Com puc saber quan la realitat ha deixat de ser un somni? Com sé quin gust tenen les patates fregides? Qui diu qui són els veritables dictadors?

Fotograma de la pel·lícula "The Matrix": Sé que el gust d'aquest filet està només en la meva ment. Sé que és un producte de Matrix. Però m'agrada i a partir d'ara no vull saber la veritat sobre aquest filet. Només vull assaborir-lo.

(Publicat al Londarí núm. 17)

APOLOGIA DE LA MICROFÍSICA

ZARATHUSTRA: He arribat massa aviat. Des d'aquesta muntanya hi veig més enllà d'aquesta vall, i quan trasllado la meva mirada als de sota, no em volen creure. Quan hi arribin, ja ho veuran. I llavors hauran de deslliurar-se de l'antiga càrrega de valors i prejudicis que porten, perquè entendran que ja no els serveixen per anar més enllà. Tu m'entens oi? Tu que ets un filòsof clarivident, un navegant sense veles i contra la direcció dels prejudicis del seu temps, tant dels conservadors com dels progressistes, tant dels religiosos com dels científics, tant dels quotidians com dels institucionals.

Michel Foucault CC BY-SA 3.0

Nemomain - Treball propi

Retrat de Michel Foucault (1926-1984) filòsof francès. 

Tinta i aquarel·la

FOUCAULT: En el moment que llegiran això, jo ja farà trenta anys que hauré mort, i crec que llavors començaran a entendre'm quan dic que tot és poder. El poder no només és la institució que governa, que decideix i que executa, sinó que és molt més líquid, està diluït i s'escola fins l'últim racó de la nostra vida més íntima. Però quin és el mitjà a través del qual s'escampa aquest líquid subtil? Doncs a través del llenguatge. El poder posa noms, inventa paraules i significats, produeix discursos, ... En aquest sentit, tots i cadascun de nosaltres som producte del poder, donat que reproduïm aquests discursos. És l'únic que tenim, la nostra sola eina per conèixer el món! És amb aquesta idea de fons que poso en qüestió el discurs mèdic, el sexual, i fins i tot el marxista, com a sistemes de poder centralitzat i eines de control.

ZARATHUSTRA: Sí, i ja recordo com molts pensadors, entre ells Noam Chomsky, et van titllar de conservador, i et van retreure que la teva filosofia duia a l'immobilisme i el conformisme, ja que porta a pensar que no es pot escapar del poder, que tot discurs i tota utopia es converteix en totalitària en el moment en què es realitza, i que, per tant, tots els discursos, dretans i esquerrans, queden al mateix nivell. Et van dir post-modern!

FOUCAULT: Tot al contrari! Jo estic molt lluny del post-modernisme i de l'immobilisme. La meva proposta no es basa en cap gran sistema metafísic, sinó que consisteix en una microfísica, dirigida a desvelar que el poder és micro, a fer entendre que està present en cadascun dels individus, a no subestimar cap situació per quotidiana que sigui o per banal que sembli, a no deixar anar cap ocasió, cap instant, per canviar les coses. Perquè el poder està en els nostres cossos, i nosaltres no som cossos rígids, sinó organismes en transformació constant. Com escapar, doncs, del control del poder? Exercint-lo i fent aquesta autotransformació a partir de la nostra voluntat!

ZARATHUSTRA: Et refereixes a exercir el poder de llegir-se d'una altra manera, escriure's d'una altra manera, d'explicar-se d'una altra manera. Tu, de fet, vas explicar la bogeria, la delinqüència, el sexe, el capitalisme, d'una altra manera. Vas voler llegir la teva homosexualitat d'una altra manera i et vas convertir en un filòsof activista.  

FOUCAULT: Un filòsof ha de ser-ho!

 (Article publicat a la revista Londarí núm. 16, el maig de 2014)

Enllaços relacionats: 

Amador Fernández-Savater. Michel Foucault: una nueva imaginación política.

Vídeos sobre Michel Foucault