FILOSOFIA DE PONENT, UNIVERSAL

El 1928 apareix publicat Elogi de la mentida, un llibre filosòfic d’estil literari; una oda a la mentida per parlar de la llibertat de veritat. El seu autor, tot i haver entrat en relació amb els escriptors noucentistes catalans, passarà sense pena ni glòria per la història de la literatura catalana, al costat d’altres autors desconeguts com Diego Ruiz, Jaume Brossa, Ernest Vendrell i Cristòfor de Domènech, tots ells filòsofs d’esquerres marginats. Per sort, l’Elogi de la mentida ha estat rescatat de l’oblit i reeditat per Alba Padrós i Max Pérez, gràcies als quals la figura de l’autor se’ns comença a aparèixer d’entre la boira dels oblidats.

Amb l’ideal d’un poble llibertari autogestionat, el nostre autor elogia la mentida i l’artificialitat com a factor d’alliberament. Per una banda, els artefactes com les màquines ens poden alliberar del pes de les feines més feixugues, mentre altres artificis més subtils, com les paraules, ens poden esclavitzar si les prenem per veritats absolutes. És per això que l’autor elogia la mentida, no pas com aquella que fem servir conscientment per enganyar i treure’n un benefici, sinó aquella a la qual ens costa tant enfrontar-nos: l’artefacte que construïm com un bell i ordenat edifici per donar aixopluc i sentit a la nostra existència. Ara bé, després d’haver-ne desmuntat la bastida, n’oblidem la nostra autoria i la convertim en una veritat intemporal i definitiva, un dogma cultural, moralista i dominador. Així és com la nostra capacitat inventora i creadora s’aniquila a ella mateixa: oblidant-se. Només la recuperació de la consciència de ser mentiders ens pot alliberar de la perversa influència paralitzant dels dogmes. Però qui és aquest antifilòsof amant de la mentida?

L’autor del nostre llibre va néixer a Mollerussa on, cap al 1917, feia de mestre a l’escola. Nascut en el sí d’una família camperola, es deia Josep Torres Tribó, i ben aviat va haver de marxar del seu poble degut a les pressions de l’Església catòlica contra ell i la seva família, per les seves conviccions atees i per conductes irreverents, com negar-se a portar els seus alumnes a confessar-se. Durant la seva estada a Lleida fou detingut pel seu antimilitarisme, sent condemnat a dos anys de presó.

A partir d’aquí comença un periple de refugis, entre els quals Madrid o Saragossa, on va entrar en contacte amb personatges significatius de la intel·lectualitat espanyola com Felipe Alaiz, deixeble directe d’Ortega y Gasset i persona de prestigi dins el món llibertari, amb qui va editar una revista de tendència anarquista junt amb altres noms com Francisco Ascaso.

Continuà amb aquesta activitat quan es traslladà de nou a Catalunya, on fou de nou detingut i empresonat, juntament amb Ascaso, per la seva presumpta vinculació a accions de protesta per l’assassinat de Francesc Layret. A la presó va coincidir amb líders anarcosindicalistes com Garcia Oliver, i comença a elaborar la seva reflexió sobre la llibertat, que relatarà anys després al nostre llibre.

Un cop fora, i ja amb una família de qui tenir cura, es consagra a l’escriptura i la divulgació cultural a nivell professional, activitat que combina amb diverses feines. Entre algunes relacionades amb la construcció, exerceix sobretot com a mestre en diferents escoles d’orientació racionalista: l’Escola de Natura de Barcelona, l’escola d’Arbeca, i l’Ateneu Llibertari de la Sagrera, fins que funda la seva pròpia escola al barri del Guinardó de Barcelona, de règim coeducatiu mixt, per infants i adults, i seguint la pedagogia experimental de caire racionalista.

La Guerra Civil aniquila aquest projecte, i Torres Tribó es vincula més estretament amb cercles de la CNT, implicant-se en col·lectivitzacions agrícoles, entrant al comitè de la CNT de Valls i dirigint la revista d’aquest col·lectiu, «Acció Sindical».

Acabada la guerra, la família formada per Josep Torres Tribó, Guadalupe Cuadrado i els seus fills Hortènsia, Orphania i Josep, van exiliar-se i van ser ser internats en diferents camps de concentració. Allà el nostre filòsof es va enrolar en una de les Companyies de Treballadors Estrangers, amb qui va acabar sent detingut pels nazis a Amiens. Va passar pels camps de concentració de Hohenfels i Moosburg, fins a ser internat a Mauthausen-Gusen, on va ser assassinat en una cambra de gas el dia 22 de setembre de 1941, a l’edat de 41 anys.

Fou, com tants d’altres, víctima d’una de les veritats més absolutes que han dominat i encara dominen Europa, i en nom de la qual es promouen guerres, s’exterminen persones i es proscriuen pensadors al racó de l’oblit, allà on les veritats es transformen en mentides, i els lliurepensadors ni tan sols apareixen com a mentiders. Simplement, desapareixen. 

Referència bibliogràfica: 

TORRES TRIBÓ, Josep. Elogi de la mentida (Estudi introductori de Max Pérez i Alba Padrós) Edicions Cal·lígraf. Figueres 2022. 

EL SOMNI D'ASIMOV

(Article publicat a la revista URTX a Tàrrega, l'abril de 2024)

 El títol vol ser una referència a la tecnologia com a element que és i ha estat objecte de l'imaginari col·lectiu i dels grans mites de la modernitat i la contemporaneïtat. Alhora, també pretén al·ludir a la qüestió sobre la possibilitat d'IAs morals regides per lleis similars a les d'Asimov o, almenys, sobre la pretesa neutralitat moral de la tecnologia. Per abordar aquestes qüestions, es farà una exploració genealògica dels principals conceptes sobre la tecnociència des d'una perspectiva històrica, ontològica, antropològica i ètica. La intenció és aportar eines conceptuals filosòfiques per a un debat sobre la possibilitat de la IA i conseqüències ètiques, socials i polítiques que pot comportar, així com fer una breu exposició de les propostes ètiques sorgides recentment des de l'àmbit filosòfic per bregar contra la intempèrie normativa a la que s'exposa la humanitat i el medi en relació amb l'imperatiu tecnològic.

 

DESERTOR

M’han dit traïdor, covard, passota, nihilista, irresponsable, ... Fins i tot m’han dit neutral! Com si això fos possible!  Qui diu que és neutral és, automàticament, un mentider. Fins i tot qui afirma que tot és mentida, ja té la pretensió d’estar dient la veritat. Qualsevol acció que hom fa, és sempre una tria, fins i tot si decideix no fer res. Qui diu que és neutral en una baralla entre el feble i el fort, és que està a favor del fort. I sempre hi ha febles i forts, tot i que de vegades costin d’identificar, precisament perquè ningú és neutral.

Quan em van reclutar, em van convèncer del meu estatus de feble, o millor dit: del nostre estatus de febles, i del nostre dret a defensar-nos. Com es pot convèncer algú que l’extermini de l’altre està justificat, si no és des de la perspectiva del feble? El feble sempre es defineix com a contraposició a un altre, i configura la seva identitat en funció de la negació d’aquest altre. Per tant, la seva identitat depèn de qui sigui aquest altre, depèn de l’objecte del seu odi. D’aquest odi neix l’autoconvenciment que hom té el dret a la venjança, a la restauració d’un dany que s’ha patit i que és culpa de l’altre, del malvat. Malvat per ser ell mateix, malvat per ser qui és, per ser com és, per estimar-se com és. L’odi envers els malvats és un deure. La venjança és un imperatiu moral.
En la lluita sagnant, enmig del dessagnament dels cossos famolencs i turmentats dels malvats, la meva sang es va barrejar amb la seva. Sí, amb la d’aquells malvats,... aquells per als quals el malvat era jo. Fou l’horror de veure la pròpia maldat en un mirall, el mirall dels ulls de l’altre, allò que despertà en mi la consciència de no ser. Si només es pot ser en contraposició a un altre, jo ja no era ningú. Vaig quedar orfe, sense motiu per lluitar, sense ideals, sense poble, sense pàtria, sense identitat, sense sentit.
Poc a poc vaig comprendre la meva nova condició: continuava sent feble, sí, però no com a contraposició al meu suposat contrincant, sinó envers «els meus», aquells que m’havien convençut de la maldat dels altres, i que eren els mateixos que havien convençut els altres de la maldat dels «meus».
Vaig desertar. Vaig fugir, no de l’enemic, sinó de la guerra. Una guerra que per mi havia esdevingut una bogeria, però per aquells que la mantenien era una pura operació lògica i financera.
Tot i així, abandonar el front no fou un acte de neutralitat, sinó un posicionament, una tria. Justament fou l’elecció del camí més difícil: aquell que encara no està marcat. En aquest no-camí no hi ha fites ni consignes; cal decidir cada passa, cada parada, cada viratge. Mentrestant, cal anar esquivant les bombes de tots dos contendents en absència de trinxeres ideològiques, a cos descobert. Sense uniforme, sense bandera, sense discurs. Als que recorrem aquest camí,  ni tan sols ens voldran comprar o convèncer, sinó només aniquilar. I és molt probable que ho aconsegueixin.