EL DRET DE DEFENSAR-SE

 (Diàleg entre Surak de Vulcano i la la subcomandant T'Pol sobre els incomprensibles afers humans)

-Els humans diuen que els seus Estats són sobirans, i que decideixen coses, però jo em plantejo si existeixen els Estats. Si podem dir que existeix algun Estat,... llavors què vol dir existir? Un Estat no existeix de la mateixa manera que existeix una cosa o una persona. Ni tan sols existeix de la mateixa manera que existeix la consciència.

-Surak, si ens posem de ple en aquesta qüestió, ens portarà a reflexions existencials i metafísiques que no tenim temps d’abordar en l’espai que ens donen per aquest article.

-D’acord, T’Pol, doncs admetem la possibilitat de l’existència d’algun Estat. Pot tenir aquesta algun sentit?

-Quina finalitat pot justificar el bastiment de tota aquesta estructura burocràtica, d’aquest animal artificial, d’aquest gran embarrat a qui han delegat la presa de decisions? D’entrada, dit així, sembla un ens completament monstruós i alienant.

- Tot i així, suposem que l’existència de l’Estat pugui tenir algun sentit. Quin seria? En tot cas, seria el de salvaguardar els drets de les persones súbdites de l’Estat en qüestió. De fet, si té sentit sotmetre’s a alguna instància, només pot ser a canvi d’algun tipus de protecció.

- Així doncs, cal determinar exactament què és allò que cal protegir per igual en totes les persones. Com diria Kant, trobar què és allò que tothom podria voler protegir, allò que tots podríem voler que fes tothom, allò en el qual les voluntats de tots poguessin ser una sola voluntat comuna.

- Sona complicat, T’Pol, però si admetem que l’Estat té un sentit, és l’únic camí que ens queda per determinar-lo.

- Allò, doncs, que tots podríem voler i que, per tant, constituirien els principis més valuosos d’aquest Estat és el que anomenem «drets». I l’Estat hauria de ser el garant d’aquests drets.

- Així doncs, tenint en compte aquests supòsits, hem de concloure que l’Estat no pot tenir drets. Només les persones poden tenir drets.

- Per què ho dius, Surak? Un estat no té dret a defensar-se?

- Per la raó que he formulat al principi de la nostra discussió, i que tu no has volgut abordar perquè creies que seria massa complicat: l’Estat no existeix de la mateixa manera que existeixen les persones. I una cosa que no existeix no pot tenir drets. Bé, tampoc una cosa que existeix pot tenir drets. Per exemple, una taula no pot tenir drets,...

- Sí, sí, ja t’he entès. Tens raó, la qüestió és més metafísica del que em pensava. Però, en termes pràctics, vols dir que no podem dir que l’Estat tingui drets, sinó només l’obligació de defensar els drets de les persones que formen part de l’Estat.

- Sí, bé, això de «formar part» o «ser súbdit» també ho hauríem d’analitzar...

- Sí, és clar, però no tenim més espai. Tenint en compte el que hem dit, que un Estat entri en guerra amb un altre i envii els seus súbdits al front mai pot ser una tasca que doni sentit a l’estat, perquè està desatenent l’obligació de protegir els drets dels ciutadans, en aquest cas el mateix dret a la vida i a la salut física i mental.

- Hi estic d’acord, T’Pol. Aquest és un dels casos en què l’existència de l’Estat esdevé completament absurda, kafkiana i terrorífica. Però això passa constantment. Potser és que no és un accident o una excepció. Potser és la norma. Potser la guerra mateixa és l’única lògica que motiva la suposada existència dels Estats.

- Segons el que dius, la qüestió ens l’hem de mirar al revés del que normalment la plantegem: no és que l’existència de l’Estat sigui necessària perquè hi ha guerres de les quals ens hem de defensar, sinó que hi ha guerres perquè hi ha Estats. Hi ha Estats que les provoquen, altres les condemnen perquè no tenen prou força per participar-hi. Hi ha Estats que no tenen prou força per protegir els seus súbdits dels atacs d’altres estats, hi ha Estats que s’aprofiten del fet que hi hagi Estats que fan la guerra entre ells.

- I no només en això hem d’invertir la mirada: la guerra no està provocada pels conflictes entre persones, ni tan sols per l’odi dels uns contra els altres, sinó al revés. La guerra és un moviment promogut, planificat, orquestrat, dissenyat, pels Estats.

- Però hem dit que els Estats no existeixen. Només existeixen les persones, tant si són terrestres, com vulcanianes, com marcianes,...

- Llavors, sigui qui sigui que hagi al darrera d’una guerra, encara és més clar que els Estats no tenen drets, ni tan sols el dret a defensar-se. Només les persones tenen drets.

HANNAH ARENDT, FA 50 ANYS

 

Nova York, 4 de desembre de 1975.

Ha mort Hannah Arendt, una filòsofa alemanya que no s’ha definit a sí mateixa com a filòsofa, sinó com a teòrica política, pel seu rebuig a la filosofia hiper-complicada i tancada en el món acadèmic. En els seus escrits ha defensat una manera de fer política com una pràctica col·lectiva basada en l’experiència real de les persones: l’acció entre iguals, en un espai públic obert i deliberatiu. De fet, aquesta ha sigut la seva definició de llibertat, entesa no com una possessió individual: la llibertat individual, estrictament, no existeix, perquè l’individu no neix lliure, sinó que es fa lliure actuant, més ben dit, inter-actuant amb els altres. Per això, per Arendt actuar no pot ser mai violar o destruir, sinó establir relacions i crear noves realitats. La veritable política, doncs, és aquella que crea món, que inicia, que s’arrisca.

Ha mort Hannah Arendt, una jueva que havia fugit del nazisme, però que fou durament criticada des de molts sectors jueus per qüestions vinculades al seu tractament del nazisme i de la responsabilitat jueva. Per una banda, Arendt fou molt crítica amb els Judenräte, els consells jueus que, sota coacció nazi, havien col·laborat en la gestió de les deportacions. Per altra banda, va ser objecte de campanyes de difamació a diversos mitjans jueus dels Estats Units i d’Israel, sobretot arran de la publicació del seu llibre Eichmann a Jerusalem: Un informe sobre la banalitat del mal (1963), on va presentar Adolf Eichmann, un dels principals responsables de la logística de la deportació de jueus als camps d’extermini, no com un monstre malvat, sinó com un funcionari mediocre incapaç de pensar pel seu compte, que no odiava especialment els jueus, ni tenia un caràcter cruel: simplement "complia ordres" de manera acrítica. Aquest concepte va ser interpretat per molts com una trivialització del mal nazi, però Arendt no va justificar mai aquests crims, sinó que va oferir una nova manera de pensar com es poden cometre atrocitats sense que els seus «autors» siguin monstres excepcionals. Només cal que no pensin i renunciin a l’autoria de l’acció, és a dir, que se’n es des-responsabilitzin. D’aquí la importància del pensar com a antídot contra el mal. Pensar no com a acte purament intel·lectual, sinó com un acte radicalment ètic, una forma de resistència contra la deshumanització.

Ha mort Hannah Arendt, una testimoni lúcida del totalitarisme, però que no el denuncia només com una dictadura exclusivament perpetrada pes nazis, sinó com una nova forma de dominació, radical i sistemàtica. A Els origens del totalitarisme (1951) l’analitza com una invenció moderna, nascuda de la crisi de les institucions liberals, de l’individualisme i de l’abandó del pensament crític. Es tracta d’una forma política totalment nova, que no es conforma amb obtenir el monopoli del poder polític, sinó que busca el control absolut sobre la vida humana, sobre l’acció política, sobre el pensament, sobre el el llenguatge i, fins i tot, sobre la realitat. És, per tant, un sistema que anul·la la pluralitat humana i converteix els individus en masses manipulables.

Lluny de fer una caracterització fàcil dels règims totalitaris com a sistemes adoctrinadors que transformen les mentides en veritats imposades, segons Arendt el totalitarisme, no és que menteixi, sinó que destrueix el concepte mateix de veritat; elimina la distinció entre veritat i mentida, entre bé i mal. El règim totalitari crea un món fictici en què els fets no tenen importància, només la coherència interna del discurs dominant. Això fa que els individus deixin de saber què és veritat i què no, i es tornin incapaços de jutjar.

Ha mort Hannah Arendt, una pensadora política que d’aquí a 50 anys ens farà veure que el totalitarisme no és un règim que forma part del passat, que no té forma de senyor amb bigotet alçant la mà, sinó que és un gran monstre fet d’individualisme, de masses inconscients, de sionistes genocides, de deportacions arbitràries, de dirigents tecnòcrates, d’algoritmes i d’espectacles mediàtics que teixeixen xarxes tan espesses que enterboleixen la reflexió... En definitiva, que el totalitarisme és ara. Actuarem?

BÚNQUER

 

Vam esperar la guerra confinats al búnquer. Ens van dir que ens preparéssim per la guerra i així ho vam fer. Ens vam comprar el kit a través d’Amazon per no haver de sortir al carrer. Ens van dir que la guerra era inevitable, i ens hi vam resignar. Ens van dir que ens havíem de fer grans com a societat, que el discurs sobre els valors europeus, la pau i els drets humans era molt bonic, però ara ja massa innocent i naïf. Que per fer-nos grans havíem d’assumir responsabilitats i aprendre a defensar-nos sols. No ens havíem adonat que aquests «valors europeus» sempre havien estat una excusa per crear mercats i fons financers, així com una arma moral contra altres pobles. Però ens els havíem cregut, com també llavors vam creure que havíem de renunciar a ells per sobreviure. Així doncs, estàvem convençuts que ens calia preparar-nos per la guerra. Però, la gerra contra qui?
Per una banda, ens alertaven contra uns suposats invasors, que de forma aparentment individual i desorganitzada es colaven pels nostres carrers, les nostres escoles i les nostres botigues, seguint un secret pla de substitució i aniquilació cultural. No ens havíem adonat que eren només un boc expiatori per tapar la ineptitud dels nostres propis dirigents.
Per una altra banda, arribaven senyals d’alerta pel perill de conquesta per part del poderós i malvat Senyor del Glaç, que des de la plaça Roja dirigia les seves tropes cap a nosaltres amb la ferma intenció d’arrasar amb la nostra sobirania política. No ens havíem adonat que la nostra sobirania política ja feia temps que l’havíem perdut en mans dels nostres propis senyors, que se l’havien anat venent als grans mercats financers.
Tanmateix, ens vam tancar. Per prudència, per por, o per sentiment d’obediència, ens vam tancar al búnquer. La diferència respecte d’anteriors guerres era que el búnquer no era comunitari, sinó que cadascú tenia el seu. La nostra única finestra per mirar el món era la pantalla dels nostres dispositius  connectats a la xarxa. O almenys això crèiem. Tampoc érem conscients que aquesta pantalla  era més aviat l’ull que ens mirava a tots nosaltres.
Però mentre esperàvem la guerra, un dia vam començar a sentir sorolls al carrer... L’endemà eren més forts. No gosàvem espiar per por, però al cap d’unes setmanes el soroll eixordador, i la nostra curiositat també.  Finalment ens vam decidir a obrir persianes i vam guaitar per la finestra. Animals de tota mena voltaven pels carrers. Cadascun bramant a la seva manera, en una simfonia de brams, xiscles, cants, i piu-pius, que semblava expressament composada per despertar-nos i avisar-nos. Era com si cridessin «Sortiiiiiu!»
En sortir, vam comprovar que la guerra no havia existit mai. No hi havia senyals de bombes, ni d’incendis, ni de matances, ni de destrucció. Tanmateix, l’escenari era desolador: ja no quedaven escoles, ni hospitals, ni residències, ni comerços. Sobre les vies no hi passaven trens. No quedaven cafès ni llibreries. No hi havia llocs de trobada, perquè les places, ara tancades amb barreres,  eren places d’aparcament privat. Tampoc hi havia cultius; les terres s’havien quedat ermes a falta de gent que les cultivés i els arbres havien mort a falta de gent que els cuidés.
Tancats en el búnquer, no ens havíem adonat que, mentre la guerra no passava, els nostres ineptes senyors havien anat desballestant el nostre món. Però no només això. També vam entendre que la guerra havia consistit sobretot en un espoli interior. L'espoli del pensament.

EL MODERADOR QUE NO MODERA

Benvinguts al debat d’avui sobre la llibertat d’expressió! En aquesta ocasió, i a partir d’ara, el nostre moderador, el Sr. Zuckerberg, ha decidit no moderar. Seguint l’exemple d’altres no-moderadors, afirma que els seus motius responen justament a la voluntat de promoure benefici la llibertat d’expressió. Assegura que moderar vol dir controlar continguts, retallar llibertats i, en definitiva, censurar i frenar la creativitat i la innovació. Així doncs, tampoc es verificaran les notícies, perquè la sola pretensió de dir la veritat és ja un intent inacceptable de posar una opinió per sobre de les altres. Així doncs, sense més preàmbuls, donarem la paraula a... (ai! No hem de moderar!) ... a qui vulgui parlar.

Europa: «Això és inaudit i va contra tots els nostres valors de respecte i honestedat! Si ja qualsevol barbaritat pot ser difosa per la xarxa, on queda el dret a la pròpia imatge, la pròpia dignitat, i el respecte envers la veritat?»

Algú a qui se li ha quedat el micro obert: «Llàstima! Ja no podrem incidir en la xarxa en benefici dels interessos partidistes... L’excusa de la moderació ens anava molt bé per tenir controlat el discurs i blanquejar les nostres polítiques neoliberals.»

Trump: «Ben fet! Gràcies a la valenta decisió del nostre no-moderador garantirem la llibertat absoluta d’expressió a tot el planeta!»

Un cop més, a algú se li ha quedat el micro obert: «Així, com que tenim gairebé tots els altaveus, podrem cridar més i més fort! Tan fort com vulguem, sense límit! Així el nostre missatge arribarà més i més lluny!»

Hi ha molts presents en aquest debat que no diuen res. No diuen res? De fet, sí que parlen, però no tenen micròfon. Parlen, però ningú els sent. Ningú sent que diuen això:

«És evident que la llibertat d’expressió no és això. I també és evident que l’única llibertat que volen és només la seva pròpia.»

«La llibertat només es pot exercir en un context on ningú aixafi la llibertat dels altres. Sense moderació, qui més crida acaba tenint la raó, només pel fet d’haver impossibilitat que els altres tinguessin dret a rèplica.»

«L’algoritme que prioritza continguts fa de micròfon i multiplica exponencialment la veu d’aquells que ja tenen poder i influència sobre aquesta xarxa. Així és com el no-moderador, en realitat, modera de forma oculta.»

«La falsa neutralitat serveix un cop més per posar-se al costat del més fort i, a la vegada, quedar com un defensor de la llibertat. Quin fastig!»

«És fals que sense verificació hi hagi més llibertat, perquè, encara que els desagradi, la veritat existeix. Encara que ningú la pugui conèixer completament, hi ha veus que l’estimen i es preocupen per ella i, en canvi, n’hi ha que la manipulen, la forcen, l’amaguen premeditadament,... La verificació no és una forma de censura, sinó una preocupació honesta per la veritat, i una manera de desemmascarar el mentider.»

«Sí, és clar, però qui verifica el verificador?»

«...»

Sens dubte, un diàleg força interessant, i que incita a reflexionar. Llàstima que no el senti ningú.