LA LLIBERTAT DE SER IGNORANTS

Probablement, a occident ens trobem en el lloc del món i en el moment de la història on les persones ens sentim més lliures: es fomenta la lliure elecció entre infinits productes, formes de vida, religions, modes, música, viatges, possibilitats de comunicació digital,... Agafem el mòbil, obrim la xarxa i naveguem per tot arreu, ens comuniquem amb qui volem, i fem el que volem. Però, paradoxalment, cada vegada estem més determinats per processos econòmics i militars dels quals no som conscients. No tenim agència, en part perquè no sabem qui hi ha a la cuina de les aparences, i per altra part, perquè tampoc ho volem saber.

Ho volem saber tot sobre les vacances de la veïna, sobre el clima de Tanzània, o sobre la cuina vietnamita, però no volem saber res sobre per què i com realment aquesta informació està al nostre abast en qualsevol moment.

No volem saber res sobre els vincles entre l’economia, les grans corporacions i els aparells estatals.

No volem saber que X, Watsapp, Instagram, Google,... són la Stasi del món occidental, com diu el filòsof Slavoj Zizek.

No ho volem saber perquè ens agrada sentir-nos lliures, encara que sigui mentida. Generar aquesta la sensació de llibertat és, precisament, l’arma més potent que posseeixen les grans potències mundials per comprar la nostra ceguera mental. És clar que tota manca de llibertat és nefasta, però la forma més perillosa de la manca de llibertat és aquella de la qual ni tan sols en som conscients. Com els presoners de la caverna de Plató: allò que els impossibilita treure’s les cadenes i els fa veritablement presoners és el fet que no saben que ho són.

No ho volem saber per no trencar l’encanteri, i perquè ens fa por saber què hi ha més enllà de la caverna, o simplement perquè ens fa por el no-res, el buit. Si tot és a internet, més enllà no hi ha res. Davant la lucidesa del no res, preferim la llibertat de ser ignorants, reclamem el dret de poder dir qualsevol cosa dins el teatre de la llibertat d’expressió, el dret de parlar per parlar, el dret de ser estúpids. El dret de qualsevol cosa, mentre no sigui assumir la responsabilitat de fer del no-res alguna cosa nova, fèrtil, autèntica.

No ho volem saber perquè saber-ho ens faria veure com som de petits, impotents i vulnerables. Preferim la barrera que creiem que ens salva de la vulnerabilitat i des d’on mirem el món i diem: «Mira, com està el món! Pobra gent! Quin desastre!» Segurs, parapetats rere el nostre dispositiu d’última generació.

No volem saber que no sabem, perquè si ho sabéssim, hauríem de tornar a formular-nos les preguntes que hem oblidat que ens vam fer quan vam pensar que la tecnologia era una bona opció per emancipar-nos de la manipulació mediàtica (i ho era!) Quan vam pensar que era una bona manera de compartir idees i coneixement (i ho era!), i que era una eina útil per articular de manera global la resistència al neoliberalisme i buscar forats de cuc entre els plecs del poder (i ho era!).

Hem oblidat la pregunta, just ara, en el moment en què és més difícil recordar-la; en el moment en què nosaltres hem esdevingut l’autèntica mercaderia d’aquest sistema. Mercaderia privilegiada, però al cap i a la fi, mercaderia.

LA PARADOXA DE L'INDIVIDUALISME: EL TOTALITARISME

Una lectura del present a través de la mirada de Hannah Arendt

(Article publicat a: Revista del Cercle de Belles Arts. El crepuscle d'occident. Núm. 60, Octubre 2025)

Quan diem que una persona és individualista, acostumem a entendre que és egoista i indiferent als problemes dels altres. Igualment, una societat individualista és el contrari d’una comunitat; una simple suma d’individus que busquen la felicitat pel seu compte, on no hi ha fites ni béns comuns, ni cap finalitat més enllà de protegir els límits de l’esfera individual, per tal que els individus no es destorbin mútuament en llur recerca del propi benestar.

Aquesta definició d’individualisme és negativa en dos sentits: en el sentit moral, perquè denota egoisme, i en el sentit formal, perquè defineix l’individu en negatiu, és a dir, defineix allò que no és; només en dibuixa els límits, més enllà dels quals es troba una esfera privada teòricament buida de contingut. Aquesta buidor és la llibertat individual. La consideració de l’individu en negatiu posa l’accent en la suposada igualtat teòrica dels individus entre ells, una idea que sorgeix de la modernitat il·lustrada, la concepció de llibertat i d’igualtat en la qual es basa la justificació teòrica dels nostres sistemes democràtics actuals.

Però l’individualisme té altres lectures que no són negatives. Per exemple, l’individualisme nietzscheà posa èmfasi en l’afirmació de l’individu com a ésser únic. En la seva genealogia, retrocedeix en el temps, desconstruint la cultura occidental, fins a topar amb cultures presocràtiques, per realitzar l’arqueologia d’una perspectiva extingida fa segles, ofegada pels instints decadents dels valors occidentals. Nietzsche es remunta a un món on l’important no són els límits ni el profit, sinó tot allò que enriqueixi i afirmi l’individu, que el faci més fort, més creatiu, més vital. D’aquí extreu la seva idea vitalista segons la qual el que té valor en l’individu no és allò que l’iguala als altres, sinó justament allò que el fa diferent. L’individu nietzscheà no necessita que l’altre sigui igual que ell per estimar-lo. De la mateixa manera, Hannah Arendt, a La condició humana, gira la mirada cap a la polis grega pre-platònica per trobar l’espai polític on apareixen els individus, la pluralitat. La filòsofa entén la pluralitat com un element essencial i constitutiu de la naturalesa humana, perquè fa possible la la diferència, la distinció i, per tant, només en aquest espai públic plural d’interrelacions humanes pot sorgir la individualitat de cadascú.

La paradoxa que es dona, doncs, en l’individualisme és que els seus dos sentits s’exclouen mútuament. En el context de la societat moderna, com més individualista és, menys apareixen els individus, perquè la insistència en els límits fa desaparèixer l’espai polític entre aquests. La idea segons la qual «la societat no existeix, és una suma d’individus», sembla haver enaltit l’individu com a àtom del cos social, però, paradoxalment, centrant-se en l’individu-àtom, ha descuidat les interrelacions que el fan possible com a tal individu. Aquest serà un factor clau en l’aparició del totalitarisme.

Segons Hannah Arendt el totalitarisme ha operat bàsicament a través de l’aïllament de l’individu i la destrucció del medi polític on aquest pot arrelar. Aquesta destrucció es gestà en la modernitat, sobretot per mitjà de la invenció de la privacitat. La privacitat, pels grecs, és la vida dedicada a un mateix, pràctica que es designava amb el mot idiota. Seguint aquesta idea, Arendt afirma que allà on l’individu es realitza com a ésser pensant no és pas en la vida contemplativa - en aïllament -, sinó que es realitza en la vita activa, en l’acció indissociable del discurs que es desenvolupa necessàriament en l’espai públic, perquè només aquest és l’espai on l’individu pot aparèixer. En aquest sentit, només és lliure aquell que actua i, per tant, la llibertat no és prèvia a l’acció: no sóc lliure de fer el que vulgui, sinó que em faig lliure actuant. I encara més; només puc dir que sóc en absolut en la mesura que actuo-parlo i, per tant, penso. Així doncs la llibertat individual, estrictament, no existeix, perquè aquesta només es pot donar en l’espai públic. Segons aquesta concepció, l’individu mai pot exercir el seu poder d’esquena als altres. Cal dir que Arendt distingeix entre força i poder: mentre que la força és la qualitat d’un individu aïllat, el poder sorgeix quan els homes actuen o, millor dit, interactuen. Per això els actes no serveixen per violar i destruir, sinó per establir relacions i crear noves realitats. ¹

Ara bé, un altre aspecte essencial de l’acció i, per tant, de la llibertat, és la seva impredictibilitat: l’acció no està determinada, com tampoc ho estan les seves conseqüències. L’acció no és, en paraules d’Arendt, com el procés productiu propi de l’homo faber, una sèrie lògica de mitjans per a l’assoliment d’un producte. La motivació de suprimir aquest caràcter impredictible de l’acció – i, de retruc, la llibertat- impulsà una de les creacions de la modernitat: l’individu aïllat que des d’una llibertat buida accedeix al món públic només a través de la mediació de les categories de l’homo faber,- mitjans i fins- i desenvolupa les relacions socials com a processos de producció.

Què hi té a veure això, amb l’aparició del totalitarisme? Certament, sembla una paradoxa afirmar que a la base del totalitarisme hi ha l’individualisme, ja que sota el mot totalitarisme entenem alguna cosa semblant a la tirania, un règim il·legal on s’exerceix una violència arbitrària i es governa en interès del governant en contra de la voluntat individual dels governats. Però els líders totalitaris no responen a aquest patró. Per això Arendt afirma que el totalitarisme és un fenomen nou, propi del segle XX i sense precedents. El totalitarisme no aspira a dominar una massa d’individus passius, sinó a convertir-los en executors d’una llei que és fins i tot superior al mateix governant, sigui una llei de la Natura, de la Història, o de l’Economia. D’aquí la des-responsabilització de l’individu respecte les seves decisions i conductes – com Arendt analitza en el famós cas d’Eichmann – i la necessitat d’adoctrinament de tot règim totalitari.

Però l’adoctrinament ideològic no és, lluny del que podríem pensar, una mena de fantasia que s’inculca als individus, sinó al contrari: és l’intent de tenyir la realitat d’un caràcter fictici. La pretensió de l’adoctrinament és la creació d’individus per als quals no existeixi la distinció entre realitat i ficció, entre verdader i fals. «El propòsit de l’educació totalitària mai ha sigut inculcar conviccions, sinó destruir la capacitat de formar-se’n alguna». ² En una societat totalitària, o ets executor o ets executat. La nova forma del mal, doncs, no és ja mirar egoistament pel propi interès, sinó en la supressió de la responsabilitat individual.

És per això que l’afany del totalitarisme és crear un sistema on els individus siguin superflus i substituïbles, com en la lògica de la fàbrica; un sistema mecànic i determinista que no deixi escletxes a la responsabilitat i la llibertat. Aquesta dominació absoluta només és possible si s’exerceix, precisament, sobre individus aïllats. La seva condició d’existència és la destrucció de l’espai públic, de la impredictibilitat, de l’acció, de l’autonomia, de la creativitat intrínseca a l’home; en una paraula, de l’individu en sentit afirmatiu.

La pretensió d’Arendt va més enllà de comprendre històricament els totalitarismes. Vol ser una eina per comprendre la realitat del present. Agafant el seu relleu, podem pensar el nostre present des dels seus termes, i trobarem els elements que poden cristal·litzar en una societat totalitària: l’aïllament de l’individu, ja no en el partit o en la fàbrica, sinó en el panòptic configurat per la «màquina pensant», un espai virtual de comunicació a través de xarxes socials i plataformes de continguts. Els mecanismes d’aquesta màquina són programats segons les lleis inexorables del mercat, de les quals els individus són els seus executors, precisament perquè prèviament s’han convençut de la seva i-responsabilitat. La màquina aïlla i controla creant sensacions de comunicació, d’autoafirmació i de coneixement, que desactiven, justament, l’impuls de comunicació, d’autoafirmació i de coneixement dels individus.

Aquesta màquina crea sensació de comunicació al mateix temps que executa un progressiu aïllament entre individus, perquè els «facilita» el contacte virtual sense necessitat d’actuar-parlar realment. El propi mitjà de comunicació entre ells, doncs, els distancia. Per altra banda, la màquina crea sensació d’autoafirmació, perquè ja no uniformitza explícitament, sinó que personalitza continguts. Però, paradoxalment, personalitzant, iguala i controla. Finalment, la màquina no adoctrina, sinó que diversifica continguts, facilita milions de bits d’informació; tants, que és impossible distingir el ver del fals. En aquesta situació de post-veritat, l’opinió individual es perd en la immensitat del ciberespai.

El repte davant del qual ens posa la lectura de Hannah Arendt és el de diagnosticar el nostre present, no pas amb les categories del passat, ja que els esdeveniments històrics són concrecions pròpies de cada època. Arendt ens proporciona una mirada preparada per llegir un mateix fenomen amb aparicions diferents en funció dels elements que cristal·litzin en cada moment en la destrucció de la política com a espai intersubjectiu de llibertat i, en definitiva, en un nou totalitarisme del segle XXI.

1ARENDT, Hannah. La condició humana. Barcelona: Edicions62, 2023 (pàg. 222)

2BIRULÉS, Fina. Una herencia sin testamento: Hannah Arendt. Barcelona: Editorial Herder, 2024. (pàg. 55)

 

TORNADA A L'ESCOLA: L'AUTORITAT DEL PROFESSOR

                                       Fotograma de la pel·lícula "Pink Floyd:The Wall" (1982) d'Alan Parker.

«Sona carca i antic.», «És un tema superat.», «Això és propi de les dictadures.»

Aquests són els típics comentaris que es fan quan no hi ha la intenció de repensar una situació i qüestionar-se els prejudicis. Però reconeixem que estem davant d’una crisi de l’educació des de fa molt de temps, i en canvi no l’estem abordant amb la serietat que es mereix. Dic des de fa molt de temps, perquè Hannah Arendt va escriure sobre això ja als anys 60, quan als EUA es van desterrar els mètodes educatius tradicionals d’un dia per l’altre en favor noves metodologies revolucionàries, de manera acrítica. En aquell moment, Arendt va dedicar uns quants escrits a comprendre en què consisteix aquesta crisi, i penso que faríem bé de tenir en compte el seu plantejament.

Tota crisi implica que ja no tenim les respostes en què habitualment ens basàvem sense tenir en compte que eren respostes a preguntes. Per això és important que, si parlem de la crisi de l’educació, ens tornem a plantejar les preguntes essencials sobre què som, què és saber, què és educar, i quina és la relació entre mestre i alumne.

Començant per la primera qüestió, Arendt remarca que no només som éssers mortals, sinó que som sobretot éssers natals: naixem en un món, en una xarxa de relacions que no hem triat, però que necessitem per actuar i créixer, i al qual, al mateix temps, hi aportem quelcom nou. En l’educació, la tasca del mestre és representar els adults i transmetre als nous el món on han nascut. Aquesta és la seva responsabilitat, perquè és una condició indispensable per tal que els joves puguin començar quelcom nou, i és la base de tota esperança.

L’altra qüestió essencial és: què és ensenyar? Les noves metodologies a què es refereix Arendt suposen que la pedagogia és una ciència separada de les matèries que es volen ensenyar i, per tant, que el pedagog és algú no especialitzat que pot ensenyar qualsevol cosa. Ara bé, la font més legítima de l’autoritat del mestre és el seu saber, no entès com a acumulació d’informació, sinó com a facilitador de la comprensió.

Un altre pressupòsit d’aquestes metodologies és el pragmatisme o la substitució de l’aprendre pel fer: el professor ha de transmetre habilitats, competències, i no «coneixement mort». Ara bé, es pot ensenyar sense educar, però no es pot educar sense ensenyar: una educació sense aprenentatge és buida, i amb això es desterra els joves del món, pretesament en favor de la seva autonomia, i no se’ls prepara per habitar-lo, i per donar-los l’oportunitat de fer-hi quelcom nou i transformar-lo.

Quin ha de ser, doncs, el paper del docent? Els educadors representen per al jove un món del qual n’assumeixen la responsabilitat, encara que no hagin contribuït a fer-lo, i fins i tot encara que preferissin que fos diferent.

La responsabilitat cap als nous, doncs, consisteix en això, i no pas en els altres dos extrems: un d’ells és l’adoctrinament, encara que sigui amb finalitats utòpiques o revolucionàries, ja que estaríem prenent l’oportunitat als joves d’aportar quelcom nou des de la seva condició de nous. L’altre extrem seria tractar-los com a iguals, substituint l’autoritat per la igualtat. Segons Arendt, igualar o esborrar diferències entre alumnes i també entre professor i alumne, no només es fa a costa de l’autoritat del professorat, sinó també a expenses de l’alumne com a individu: quan el nen s’emancipa de l’autoritat de l’adult, no s’allibera, sinó que queda subjecte a l’autoritat del grup. I l’autoritat del grup és molt pitjor que la d’un individu, per estricta que sigui. A més, aquesta opció significa negligir la responsabilitat i traspassar-la als joves; assumir que el món dels nens és un món apart que hem de deixar que ells mateixos governin, traslladant-los la responsabilitat de la seva pròpia gestió. Però els nens no poden rebutjar l’autoritat educativa com si fossin una minoria oprimida per una majoria adulta. Això és absurd, i només es tradueix en la negligència dels adults a assumir la responsabilitat del món, al qual han portat els seus fills.

Així doncs, l’autoritat és sobretot l’assumpció d’aquesta responsabilitat. Però l’autoritat és fràgil, perquè només es pot donar mitjançant el reconeixement de qui obeeix. I qui obeeix, creix, augmenta la seva llibertat. En aquest sentit, l’autoritat del professor no té res a veure amb un professor autoritari. Al contrari: segons Arendt, encara que el professor no sigui conservador, l’educació ha de ser conservadora, perquè una revolució sigui possible. Perquè el llegat no és un destí.

EL DRET DE DEFENSAR-SE

 (Diàleg entre Surak de Vulcano i la la subcomandant T'Pol sobre els incomprensibles afers humans)

-Els humans diuen que els seus Estats són sobirans, i que decideixen coses, però jo em plantejo si existeixen els Estats. Si podem dir que existeix algun Estat,... llavors què vol dir existir? Un Estat no existeix de la mateixa manera que existeix una cosa o una persona. Ni tan sols existeix de la mateixa manera que existeix la consciència.

-Surak, si ens posem de ple en aquesta qüestió, ens portarà a reflexions existencials i metafísiques que no tenim temps d’abordar en l’espai que ens donen per aquest article.

-D’acord, T’Pol, doncs admetem la possibilitat de l’existència d’algun Estat. Pot tenir aquesta algun sentit?

-Quina finalitat pot justificar el bastiment de tota aquesta estructura burocràtica, d’aquest animal artificial, d’aquest gran embarrat a qui han delegat la presa de decisions? D’entrada, dit així, sembla un ens completament monstruós i alienant.

- Tot i així, suposem que l’existència de l’Estat pugui tenir algun sentit. Quin seria? En tot cas, seria el de salvaguardar els drets de les persones súbdites de l’Estat en qüestió. De fet, si té sentit sotmetre’s a alguna instància, només pot ser a canvi d’algun tipus de protecció.

- Així doncs, cal determinar exactament què és allò que cal protegir per igual en totes les persones. Com diria Kant, trobar què és allò que tothom podria voler protegir, allò que tots podríem voler que fes tothom, allò en el qual les voluntats de tots poguessin ser una sola voluntat comuna.

- Sona complicat, T’Pol, però si admetem que l’Estat té un sentit, és l’únic camí que ens queda per determinar-lo.

- Allò, doncs, que tots podríem voler i que, per tant, constituirien els principis més valuosos d’aquest Estat és el que anomenem «drets». I l’Estat hauria de ser el garant d’aquests drets.

- Així doncs, tenint en compte aquests supòsits, hem de concloure que l’Estat no pot tenir drets. Només les persones poden tenir drets.

- Per què ho dius, Surak? Un estat no té dret a defensar-se?

- Per la raó que he formulat al principi de la nostra discussió, i que tu no has volgut abordar perquè creies que seria massa complicat: l’Estat no existeix de la mateixa manera que existeixen les persones. I una cosa que no existeix no pot tenir drets. Bé, tampoc una cosa que existeix pot tenir drets. Per exemple, una taula no pot tenir drets,...

- Sí, sí, ja t’he entès. Tens raó, la qüestió és més metafísica del que em pensava. Però, en termes pràctics, vols dir que no podem dir que l’Estat tingui drets, sinó només l’obligació de defensar els drets de les persones que formen part de l’Estat.

- Sí, bé, això de «formar part» o «ser súbdit» també ho hauríem d’analitzar...

- Sí, és clar, però no tenim més espai. Tenint en compte el que hem dit, que un Estat entri en guerra amb un altre i envii els seus súbdits al front mai pot ser una tasca que doni sentit a l’estat, perquè està desatenent l’obligació de protegir els drets dels ciutadans, en aquest cas el mateix dret a la vida i a la salut física i mental.

- Hi estic d’acord, T’Pol. Aquest és un dels casos en què l’existència de l’Estat esdevé completament absurda, kafkiana i terrorífica. Però això passa constantment. Potser és que no és un accident o una excepció. Potser és la norma. Potser la guerra mateixa és l’única lògica que motiva la suposada existència dels Estats.

- Segons el que dius, la qüestió ens l’hem de mirar al revés del que normalment la plantegem: no és que l’existència de l’Estat sigui necessària perquè hi ha guerres de les quals ens hem de defensar, sinó que hi ha guerres perquè hi ha Estats. Hi ha Estats que les provoquen, altres les condemnen perquè no tenen prou força per participar-hi. Hi ha Estats que no tenen prou força per protegir els seus súbdits dels atacs d’altres estats, hi ha Estats que s’aprofiten del fet que hi hagi Estats que fan la guerra entre ells.

- I no només en això hem d’invertir la mirada: la guerra no està provocada pels conflictes entre persones, ni tan sols per l’odi dels uns contra els altres, sinó al revés. La guerra és un moviment promogut, planificat, orquestrat, dissenyat, pels Estats.

- Però hem dit que els Estats no existeixen. Només existeixen les persones, tant si són terrestres, com vulcanianes, com marcianes,...

- Llavors, sigui qui sigui que hagi al darrera d’una guerra, encara és més clar que els Estats no tenen drets, ni tan sols el dret a defensar-se. Només les persones tenen drets.

HANNAH ARENDT, FA 50 ANYS

 

Nova York, 4 de desembre de 1975.

Ha mort Hannah Arendt, una filòsofa alemanya que no s’ha definit a sí mateixa com a filòsofa, sinó com a teòrica política, pel seu rebuig a la filosofia hiper-complicada i tancada en el món acadèmic. En els seus escrits ha defensat una manera de fer política com una pràctica col·lectiva basada en l’experiència real de les persones: l’acció entre iguals, en un espai públic obert i deliberatiu. De fet, aquesta ha sigut la seva definició de llibertat, entesa no com una possessió individual: la llibertat individual, estrictament, no existeix, perquè l’individu no neix lliure, sinó que es fa lliure actuant, més ben dit, inter-actuant amb els altres. Per això, per Arendt actuar no pot ser mai violar o destruir, sinó establir relacions i crear noves realitats. La veritable política, doncs, és aquella que crea món, que inicia, que s’arrisca.

Ha mort Hannah Arendt, una jueva que havia fugit del nazisme, però que fou durament criticada des de molts sectors jueus per qüestions vinculades al seu tractament del nazisme i de la responsabilitat jueva. Per una banda, Arendt fou molt crítica amb els Judenräte, els consells jueus que, sota coacció nazi, havien col·laborat en la gestió de les deportacions. Per altra banda, va ser objecte de campanyes de difamació a diversos mitjans jueus dels Estats Units i d’Israel, sobretot arran de la publicació del seu llibre Eichmann a Jerusalem: Un informe sobre la banalitat del mal (1963), on va presentar Adolf Eichmann, un dels principals responsables de la logística de la deportació de jueus als camps d’extermini, no com un monstre malvat, sinó com un funcionari mediocre incapaç de pensar pel seu compte, que no odiava especialment els jueus, ni tenia un caràcter cruel: simplement "complia ordres" de manera acrítica. Aquest concepte va ser interpretat per molts com una trivialització del mal nazi, però Arendt no va justificar mai aquests crims, sinó que va oferir una nova manera de pensar com es poden cometre atrocitats sense que els seus «autors» siguin monstres excepcionals. Només cal que no pensin i renunciin a l’autoria de l’acció, és a dir, que se’n es des-responsabilitzin. D’aquí la importància del pensar com a antídot contra el mal. Pensar no com a acte purament intel·lectual, sinó com un acte radicalment ètic, una forma de resistència contra la deshumanització.

Ha mort Hannah Arendt, una testimoni lúcida del totalitarisme, però que no el denuncia només com una dictadura exclusivament perpetrada pes nazis, sinó com una nova forma de dominació, radical i sistemàtica. A Els orígens del totalitarisme (1951) l’analitza com una invenció moderna, nascuda de la crisi de les institucions liberals, de l’individualisme i de l’abandó del pensament crític. Es tracta d’una forma política totalment nova, que no es conforma amb obtenir el monopoli del poder polític, sinó que busca el control absolut sobre la vida humana, sobre l’acció política, sobre el pensament, sobre el el llenguatge i, fins i tot, sobre la realitat. És, per tant, un sistema que anul·la la pluralitat humana i converteix els individus en masses manipulables.

Lluny de fer una caracterització fàcil dels règims totalitaris com a sistemes adoctrinadors que transformen les mentides en veritats imposades, segons Arendt el totalitarisme, no és que menteixi, sinó que destrueix el concepte mateix de veritat; elimina la distinció entre veritat i mentida, entre bé i mal. El règim totalitari crea un món fictici en què els fets no tenen importància, només la coherència interna del discurs dominant. Això fa que els individus deixin de saber què és veritat i què no, i es tornin incapaços de jutjar.

Ha mort Hannah Arendt, una pensadora política que d’aquí a 50 anys ens farà veure que el totalitarisme no és un règim que forma part del passat, que no té forma de senyor amb bigotet alçant la mà, sinó que és un gran monstre fet d’individualisme, de masses inconscients, de sionistes genocides, de deportacions arbitràries, de dirigents tecnòcrates, d’algoritmes i d’espectacles mediàtics que teixeixen xarxes tan espesses que enterboleixen la reflexió... En definitiva, que el totalitarisme és ara. Actuarem?

BÚNQUER

 

Vam esperar la guerra confinats al búnquer. Ens van dir que ens preparéssim per la guerra i així ho vam fer. Ens vam comprar el kit a través d’Amazon per no haver de sortir al carrer. Ens van dir que la guerra era inevitable, i ens hi vam resignar. Ens van dir que ens havíem de fer grans com a societat, que el discurs sobre els valors europeus, la pau i els drets humans era molt bonic, però ara ja massa innocent i naïf. Que per fer-nos grans havíem d’assumir responsabilitats i aprendre a defensar-nos sols. No ens havíem adonat que aquests «valors europeus» sempre havien estat una excusa per crear mercats i fons financers, així com una arma moral contra altres pobles. Però ens els havíem cregut, com també llavors vam creure que havíem de renunciar a ells per sobreviure. Així doncs, estàvem convençuts que ens calia preparar-nos per la guerra. Però, la gerra contra qui?
Per una banda, ens alertaven contra uns suposats invasors, que de forma aparentment individual i desorganitzada es colaven pels nostres carrers, les nostres escoles i les nostres botigues, seguint un secret pla de substitució i aniquilació cultural. No ens havíem adonat que eren només un boc expiatori per tapar la ineptitud dels nostres propis dirigents.
Per una altra banda, arribaven senyals d’alerta pel perill de conquesta per part del poderós i malvat Senyor del Glaç, que des de la plaça Roja dirigia les seves tropes cap a nosaltres amb la ferma intenció d’arrasar amb la nostra sobirania política. No ens havíem adonat que la nostra sobirania política ja feia temps que l’havíem perdut en mans dels nostres propis senyors, que se l’havien anat venent als grans mercats financers.
Tanmateix, ens vam tancar. Per prudència, per por, o per sentiment d’obediència, ens vam tancar al búnquer. La diferència respecte d’anteriors guerres era que el búnquer no era comunitari, sinó que cadascú tenia el seu. La nostra única finestra per mirar el món era la pantalla dels nostres dispositius  connectats a la xarxa. O almenys això crèiem. Tampoc érem conscients que aquesta pantalla  era més aviat l’ull que ens mirava a tots nosaltres.
Però mentre esperàvem la guerra, un dia vam començar a sentir sorolls al carrer... L’endemà eren més forts. No gosàvem espiar per por, però al cap d’unes setmanes el soroll eixordador, i la nostra curiositat també.  Finalment ens vam decidir a obrir persianes i vam guaitar per la finestra. Animals de tota mena voltaven pels carrers. Cadascun bramant a la seva manera, en una simfonia de brams, xiscles, cants, i piu-pius, que semblava expressament composada per despertar-nos i avisar-nos. Era com si cridessin «Sortiiiiiu!»
En sortir, vam comprovar que la guerra no havia existit mai. No hi havia senyals de bombes, ni d’incendis, ni de matances, ni de destrucció. Tanmateix, l’escenari era desolador: ja no quedaven escoles, ni hospitals, ni residències, ni comerços. Sobre les vies no hi passaven trens. No quedaven cafès ni llibreries. No hi havia llocs de trobada, perquè les places, ara tancades amb barreres,  eren places d’aparcament privat. Tampoc hi havia cultius; les terres s’havien quedat ermes a falta de gent que les cultivés i els arbres havien mort a falta de gent que els cuidés.
Tancats en el búnquer, no ens havíem adonat que, mentre la guerra no passava, els nostres ineptes senyors havien anat desballestant el nostre món. Però no només això. També vam entendre que la guerra havia consistit sobretot en un espoli interior. L'espoli del pensament.

EL MODERADOR QUE NO MODERA

Benvinguts al debat d’avui sobre la llibertat d’expressió! En aquesta ocasió, i a partir d’ara, el nostre moderador, el Sr. Zuckerberg, ha decidit no moderar. Seguint l’exemple d’altres no-moderadors, afirma que els seus motius responen justament a la voluntat de promoure benefici la llibertat d’expressió. Assegura que moderar vol dir controlar continguts, retallar llibertats i, en definitiva, censurar i frenar la creativitat i la innovació. Així doncs, tampoc es verificaran les notícies, perquè la sola pretensió de dir la veritat és ja un intent inacceptable de posar una opinió per sobre de les altres. Així doncs, sense més preàmbuls, donarem la paraula a... (ai! No hem de moderar!) ... a qui vulgui parlar.

Europa: «Això és inaudit i va contra tots els nostres valors de respecte i honestedat! Si ja qualsevol barbaritat pot ser difosa per la xarxa, on queda el dret a la pròpia imatge, la pròpia dignitat, i el respecte envers la veritat?»

Algú a qui se li ha quedat el micro obert: «Llàstima! Ja no podrem incidir en la xarxa en benefici dels interessos partidistes... L’excusa de la moderació ens anava molt bé per tenir controlat el discurs i blanquejar les nostres polítiques neoliberals.»

Trump: «Ben fet! Gràcies a la valenta decisió del nostre no-moderador garantirem la llibertat absoluta d’expressió a tot el planeta!»

Un cop més, a algú se li ha quedat el micro obert: «Així, com que tenim gairebé tots els altaveus, podrem cridar més i més fort! Tan fort com vulguem, sense límit! Així el nostre missatge arribarà més i més lluny!»

Hi ha molts presents en aquest debat que no diuen res. No diuen res? De fet, sí que parlen, però no tenen micròfon. Parlen, però ningú els sent. Ningú sent que diuen això:

«És evident que la llibertat d’expressió no és això. I també és evident que l’única llibertat que volen és només la seva pròpia.»

«La llibertat només es pot exercir en un context on ningú aixafi la llibertat dels altres. Sense moderació, qui més crida acaba tenint la raó, només pel fet d’haver impossibilitat que els altres tinguessin dret a rèplica.»

«L’algoritme que prioritza continguts fa de micròfon i multiplica exponencialment la veu d’aquells que ja tenen poder i influència sobre aquesta xarxa. Així és com el no-moderador, en realitat, modera de forma oculta.»

«La falsa neutralitat serveix un cop més per posar-se al costat del més fort i, a la vegada, quedar com un defensor de la llibertat. Quin fastig!»

«És fals que sense verificació hi hagi més llibertat, perquè, encara que els desagradi, la veritat existeix. Encara que ningú la pugui conèixer completament, hi ha veus que l’estimen i es preocupen per ella i, en canvi, n’hi ha que la manipulen, la forcen, l’amaguen premeditadament,... La verificació no és una forma de censura, sinó una preocupació honesta per la veritat, i una manera de desemmascarar el mentider.»

«Sí, és clar, però qui verifica el verificador?»

«...»

Sens dubte, un diàleg força interessant, i que incita a reflexionar. Llàstima que no el senti ningú.