Vam esperar la guerra confinats al búnquer. Ens van dir que ens preparéssim per la guerra i així ho vam fer. Ens vam comprar el kit a través d’Amazon per no haver de sortir al carrer. Ens van dir que la guerra era inevitable, i ens hi vam resignar. Ens van dir que ens havíem de fer grans com a societat, que el discurs sobre els valors europeus, la pau i els drets humans era molt bonic, però ara ja massa innocent i naïf. Que per fer-nos grans havíem d’assumir responsabilitats i aprendre a defensar-nos sols. No ens havíem adonat que aquests «valors europeus» sempre havien estat una excusa per crear mercats i fons financers, així com una arma moral contra altres pobles. Però ens els havíem cregut, com també llavors vam creure que havíem de renunciar a ells per sobreviure. Així doncs, estàvem convençuts que ens calia preparar-nos per la guerra. Però, la gerra contra qui?
Per una banda, ens alertaven contra uns suposats invasors, que de forma aparentment individual i desorganitzada es colaven pels nostres carrers, les nostres escoles i les nostres botigues, seguint un secret pla de substitució i aniquilació cultural. No ens havíem adonat que eren només un boc expiatori per tapar la ineptitud dels nostres propis dirigents.
Per una altra banda, arribaven senyals d’alerta pel perill de conquesta per part del poderós i malvat Senyor del Glaç, que des de la plaça Roja dirigia les seves tropes cap a nosaltres amb la ferma intenció d’arrasar amb la nostra sobirania política. No ens havíem adonat que la nostra sobirania política ja feia temps que l’havíem perdut en mans dels nostres propis senyors, que se l’havien anat venent als grans mercats financers.
Tanmateix, ens vam tancar. Per prudència, per por, o per sentiment d’obediència, ens vam tancar al búnquer. La diferència respecte d’anteriors guerres era que el búnquer no era comunitari, sinó que cadascú tenia el seu. La nostra única finestra per mirar el món era la pantalla dels nostres dispositius connectats a la xarxa. O almenys això crèiem. Tampoc érem conscients que aquesta pantalla era més aviat l’ull que ens mirava a tots nosaltres.
Però mentre esperàvem la guerra, un dia vam començar a sentir sorolls al carrer... L’endemà eren més forts. No gosàvem espiar per por, però al cap d’unes setmanes el soroll eixordador, i la nostra curiositat també. Finalment ens vam decidir a obrir persianes i vam guaitar per la finestra. Animals de tota mena voltaven pels carrers. Cadascun bramant a la seva manera, en una simfonia de brams, xiscles, cants, i piu-pius, que semblava expressament composada per despertar-nos i avisar-nos. Era com si cridessin «Sortiiiiiu!»
En sortir, vam comprovar que la guerra no havia existit mai. No hi havia senyals de bombes, ni d’incendis, ni de matances, ni de destrucció. Tanmateix, l’escenari era desolador: ja no quedaven escoles, ni hospitals, ni residències, ni comerços. Sobre les vies no hi passaven trens. No quedaven cafès ni llibreries. No hi havia llocs de trobada, perquè les places, ara tancades amb barreres, eren places d’aparcament privat. Tampoc hi havia cultius; les terres s’havien quedat ermes a falta de gent que les cultivés i els arbres havien mort a falta de gent que els cuidés.
Tancats en el búnquer, no ens havíem adonat que, mentre la guerra no passava, els nostres ineptes senyors havien anat desballestant el nostre món. Però no només això. També vam entendre que la guerra havia consistit sobretot en un espoli interior. L'espoli del pensament.
