«Sona carca i antic.», «És un tema superat.», «Això és propi de les dictadures.»
Aquests són els típics comentaris que es fan quan no hi ha la intenció de repensar una situació i qüestionar-se els prejudicis. Però reconeixem que estem davant d’una crisi de l’educació des de fa molt de temps, i en canvi no l’estem abordant amb la serietat que es mereix. Dic des de fa molt de temps, perquè Hannah Arendt va escriure sobre això ja als anys 60, quan als EUA es van desterrar els mètodes educatius tradicionals d’un dia per l’altre en favor noves metodologies revolucionàries, de manera acrítica. En aquell moment, Arendt va dedicar uns quants escrits a comprendre en què consisteix aquesta crisi, i penso que faríem bé de tenir en compte el seu plantejament.
Tota crisi implica que ja no tenim les respostes en què habitualment ens basàvem sense tenir en compte que eren respostes a preguntes. Per això és important que, si parlem de la crisi de l’educació, ens tornem a plantejar les preguntes essencials sobre què som, què és saber, què és educar, i quina és la relació entre mestre i alumne.
Començant per la primera qüestió, Arendt remarca que no només som éssers mortals, sinó que som sobretot éssers natals: naixem en un món, en una xarxa de relacions que no hem triat, però que necessitem per actuar i créixer, i al qual, al mateix temps, hi aportem quelcom nou. En l’educació, la tasca del mestre és representar els adults i transmetre als nous el món on han nascut. Aquesta és la seva responsabilitat, perquè és una condició indispensable per tal que els joves puguin començar quelcom nou, i és la base de tota esperança.
L’altra qüestió essencial és: què és ensenyar? Les noves metodologies a què es refereix Arendt suposen que la pedagogia és una ciència separada de les matèries que es volen ensenyar i, per tant, que el pedagog és algú no especialitzat que pot ensenyar qualsevol cosa. Ara bé, la font més legítima de l’autoritat del mestre és el seu saber, no entès com a acumulació d’informació, sinó com a facilitador de la comprensió.
Un altre pressupòsit d’aquestes metodologies és el pragmatisme o la substitució de l’aprendre pel fer: el professor ha de transmetre habilitats, competències, i no «coneixement mort». Ara bé, es pot ensenyar sense educar, però no es pot educar sense ensenyar: una educació sense aprenentatge és buida, i amb això es desterra els joves del món, pretesament en favor de la seva autonomia, i no se’ls prepara per habitar-lo, i per donar-los l’oportunitat de fer-hi quelcom nou i transformar-lo.
Quin ha de ser, doncs, el paper del docent? Els educadors representen per al jove un món del qual n’assumeixen la responsabilitat, encara que no hagin contribuït a fer-lo, i fins i tot encara que preferissin que fos diferent.
La responsabilitat cap als nous, doncs, consisteix en això, i no pas en els altres dos extrems: un d’ells és l’adoctrinament, encara que sigui amb finalitats utòpiques o revolucionàries, ja que estaríem prenent l’oportunitat als joves d’aportar quelcom nou des de la seva condició de nous. L’altre extrem seria tractar-los com a iguals, substituint l’autoritat per la igualtat. Segons Arendt, igualar o esborrar diferències entre alumnes i també entre professor i alumne, no només es fa a costa de l’autoritat del professorat, sinó també a expenses de l’alumne com a individu: quan el nen s’emancipa de l’autoritat de l’adult, no s’allibera, sinó que queda subjecte a l’autoritat del grup. I l’autoritat del grup és molt pitjor que la d’un individu, per estricta que sigui. A més, aquesta opció significa negligir la responsabilitat i traspassar-la als joves; assumir que el món dels nens és un món apart que hem de deixar que ells mateixos governin, traslladant-los la responsabilitat de la seva pròpia gestió. Però els nens no poden rebutjar l’autoritat educativa com si fossin una minoria oprimida per una majoria adulta. Això és absurd, i només es tradueix en la negligència dels adults a assumir la responsabilitat del món, al qual han portat els seus fills.
Així doncs, l’autoritat és sobretot l’assumpció d’aquesta responsabilitat. Però l’autoritat és fràgil, perquè només es pot donar mitjançant el reconeixement de qui obeeix. I qui obeeix, creix, augmenta la seva llibertat. En aquest sentit, l’autoritat del professor no té res a veure amb un professor autoritari. Al contrari: segons Arendt, encara que el professor no sigui conservador, l’educació ha de ser conservadora, perquè una revolució sigui possible. Perquè el llegat no és un destí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada