EGIPTE, TUNÍSIA I LES DONES

elpais.com

Els fets esdevinguts últimament en difrenets països musulmans dominats per dictadures orquestrades des d'occident no són tan extranys si tenim en compte que no es pot mantenir una injustícia eternament, ja que el sentiment de rebel.lió acaba essent tan fort que pot fins i tot el propi instint de supervivència. En aquest sentit, les revoltes iniciades a Tuníssia van ser només la xispa que va encendre un polvorí ja existent des de feia molts anys. Més enllà de ser un fet inevitable, és una bona notícia? Personalment em deixo portar molt fàcilment per l'optimisme en veure gent que surt al carrer i reclama les seves llibertats, tant se me'n dóna si aquesta gent és musulmana, jueva o atea. La llibertat és sempre una qüestió política, i no religiosa, i en tot cas ha de ser des de la política que cal reclamar la llibertat de culte religiós i el respecte a les creences dels diferents individus i col.lectius.

Però he llegit algunes cròniques provinents d'Egipte que m'han partit el cor de ràbia. Sembla que nombrosos periodistes han estat atacats i fins i tot assassinats mentre realitzaven la seva feina. S'havia difós la notícia que els violents eren sicaris pagats per Mubarak per desestabilitzar la revolta, però alguns periodistes, com Tomàs Alcoberro, relaten experiències personals on afirmen haver estat agredits o quasi agredits sota els crits de “jueu, jueu”.

http://www.lavanguardia.es/internacional/20110203/54110493546/la-hora-mas-oscura-de-el-cairo.html

El cas més abominable és el de la periodista Lara Logan, que fou agredida sexualment a la plaça Tahrir durant les manifestacions “d'alegria” que es van produir quan Mubarak va anunciar la seva dimissió. Els seus companys van declarar que els agressors, que formaven part d'un grup d'unes 200 persones, cridaven “jueva, jueva” mentre l'agredien. La reportera no és jueva, i encara que ho fos, què?, però sembla ser que el mot s'ha convertit en un crit de guerra. No està massa clar per què aquest cas no ha estat notícia, com tampoc ho han estat les agressions a altres periodistes. Espero que no hi hagi la intenció (no sé per part de qui?) d'amagar alguna cosa, com el fet que rera les revoltes hi hagi un altre esperit autoritari.

http://www.nypost.com/p/news/international/cbs_reporter_cairo_nightmare_pXiUVvhwIDdCrbD95ybD5N?CMP=OTC-rss&FEEDNAME=

Si al mig de la plaça principal del Caire una dona pot ser violada amb impunitat sense que ningú intervingui durant 30 minuts, (sembla que després un grup de dones van demanar ajuda a l'Exèrcit), no veig com es podrà dur a terme una autèntica revolució. La perpetuació del sistema patriarcal (tant se val si és islàmic, jueu o laic) porta a la perpetuació de la dictadura (sigui aquesta religiosa, militar o econòmica). El masclisme no és una causa, però sí que és un símptoma del grau de democràcia i llibertat d'una societat, ja que implica el poder dels homes sobre les dones, i així d'alguns homes sobre la resta dels homes, i així la subjugació d'alguns homes sota d'altres, i de les dones per sota dels homes, i d'algunes dones sota algunes altres, i així fins que a l'esglaó més baix sempre hi ha una dona, que a la vegada és una mare, una germana, una amiga,...

En aquest sentit em sembla molt important remarcar l'esforç que estan fent algunes dones a Tuníssia per reclamar allò que sembla que s'està oblidant en algunes revoltes populars: que la democràcia passa per la justícia i el respecte entre els sexes. En el seu manifest, propugnen una separació entre l'esfera política i la religiosa, perquè, com hem dit abans, només des de la política es pot llluitar per la llibertat. 

Manifest de les dones de Tunísia

Tunísia està vivint un període excepcional de la història que indueix canvis importants, fins i tot radicals, en la seva estructura administrativa, política i jurídica.

Aquest país, la població del qual ha conduït admirablement una revolució que tenia com a consignes llibertat i dignitat, ha demostrat que una mobilització popular per a aquests valors és imprescindible per realitzar aquestes aspiracions, i ha palesat la seva maduresa exigint reformes polítiques i socials que enforteixin els drets de tots els tunisians, i especialment els drets de la dona.

Nosaltres, les dones tunisianes, ens sentim orgulloses d’aquesta revolució que pertany a tots els tunisians i afirmem la nostra determinació per fer que no en siguin desposseïts.

Estem animades per una profunda convicció: aquestes reformes institucionals i polítiques han de garantir una perfecta igualtat de drets i deures. La dona tunisiana és una dona moderna que participa activament en el desenvolupament polític, social i cultural del país. Per tant, és imperatiu que aquestes reformes estableixin la separació de la religió i la política, i garanteixin la igualtat i els drets de tots els tunisians i les tunisianes i l’accés de totes i tots a una vida política i social emancipada i digna.

L’escenari polític actual és inestable, i les negociacions estan en marxa per al reconeixement de tots els partits polítics que així ho demanin.

Per tant, expressem les nostres reserves sobre la inclusió en el panorama polític dels moviments religiosos o sectes i de les ideologies totalitàries, en absència d’una reforma constitucional que garanteixi la separació de la política i la religió.

Exigim que la Constitució del nostre país preservi els nostres drets. Per a això, ha de contenir dos elements que, per a nosaltres, són innegociables:

- La separació de la religió i la política.

- La igualtat entre dones i homes en tots els camps, cosa que no és el cas a hores d’ara en què persisteixen desigualtats com pel que fa als drets d’heretatge.

És essencial, doncs, que les reformes constitucionals estableixin el drets irrevocables de què gaudeixen les dones de Tunísia - i el poble tunisià en general -, i assegurin la seva observança efectiva.

Aquestes garanties són fonamentals perquè aquesta transició es completi en bones condicions i per restaurar la confiança en els diferents sistemes i els actors polítics emergents, i en última instància, reforçar la convicció dels homes i les dones de Tunísia que mai no seran desposseïts de la seva revolució.

Primeres signatàries: Asma Gharbi, responsable de relacions públiques, Rània Majdoub, estudiant, Nadia Shaaban, professora, Sami Chabane, ortofonista, Salma Elghzal, estudiant, Cyrine Bel Hedi, estudiant, Raja Bouziri, Professor Assistent, Lamia Haouat, estudiant, Dora JRAD , planificació, Saida Hamrouni, mestre, Lilia Hamrouni Kharrat, bibliotecària, Safia Sfar, agent d’assegurances, Amel Marc Messidi, Fatma Messidi Houas, mestressa de casa, IEMEN Chakroun, estudiant, Nadia Saiji, artista, Sara Horchani, editora, Mariem Amami Myers, enginyera biomèdica, Mahdoui Faten, estudiant, Cherifa responsable de comunicació, Zeineb Nasri, gerent d’exportacions, Najah Zarbout, artista visual, Wissam Jaidi, sindicat docent, Raja Basilea, dissenyadora gràfica, Fawzi Drissi Majdoub Jaïbi, Cap de Servei OACA, Sendi Hana, estudiant, Chema Triki, consultora de gestió, Dhoha Rekik, estudiant, Drissi Alia, oficial OACA, Asma Kouraichi, estudiant, Imen Chakroun, estudiant, Aoussa Dajla, actriu, Hanen Ben Amara, estudiant, Wala Kacimi, directora de projectes, Fatma Ben Abderrazak, estudiant, Haifa Jmour, estudiant, Amira Rammah, professora assistent, Zeineb Trabelsi, mestre, Sonia Garziz, dissenyadora gràfica, Inés Barouni, estudiant.

Enllaços: 

http://alterglobalizacion.wordpress.com/2011/01/26/los-capataces-del-imperio-tiemblan-en-africa/
http://arabs48.com/?mod=articles&ID=77844 – amb recull de fotografies revolta a Egipte
http://www.elpais.com/fotogaleria/internacional/gran/protesta/Mubarak/elpgal/20110201elpepuint_1/Zes – amb fotogaleria  Gran protesta contra Mubarak

MOON

Vaig tenir una agradable sorpresa en veure aquesta pel.lícula al Festival de Cinema de Sitges, del qual sóc una assídua visitant. La ciència ficció ens posa moltes vegades davant de situacions hipotètiques que plantegen dilemes filosòfics i ètics impossibles de percebre a simple vista pel vianant atrafegat. Heus aquí que una pel.lícula d'astronautes ens planteja un seriós dilema sobre la identitat personal, el valor d'una vida humana i el seu caràcter insubstituïble.

MOON. GB, 2009.

Director: Duncan Jones

Intèrprets: Sam Blockwell, Kevin Spacey

Duració: 97 min.

Idioma: Anglès

Sinopsi: Sam Bell és una treballador de Lunar Industries, una empresa dedicada a extreure hel.li de la Lluna, principal recurs energètic de la Terra. Tot sol en la superfície Lunar, només acomapayat d'una computadora central, i comunicat amb la Terra amb connexions i videoconferències en diferit, Sam espera el company que el rellevi en la seva funció, després de tres anys de servei.

Fitxa IMDb

Justificació pedagògica: 

Nivell: 1 BTX 

Temes: L'ésser humà, Ètica

Objectius:

- Reflexionar sobre el problema d'on resideix la identitat personal.

- Identificar el problema del dualisme antropològic en la pel.lícula i treure'n conclusions.

- Abordar el problema ètic de la utilització de les persones com a mitjans, i no com a fins en si mateixos. 

- Valorar el caràcter únic d'una vida humana.

EDUARDO MANOSTIJERAS

Eduardo Manostijeras. EUA, 1990.

Director: Tim Burton
Intèrprets: Johny Depp, Winona Ryder.
Duració: 103 min.

Sinopsi: Durant una nit de Nadal, una anciana li explica a la seva neta la historia d'Eduardo Manostijeras, un noi creat per un inventor que no va poder acabar la seva obra, deixant-lo amb afiliades tisores enlloc de mans. 

Justificació didàctica: El conte relata la història d'un personatge inadaptat, semblant al mite de Frankenstein, que s'enfronta als prejudicis i la por dels altres, que no són capaços de posar-se al seu lloc. La seva diferència provoca intolerància.


  

Objectius didàctics:

- entendre el procès d'adaptació 

- identificar els factors que dificulten o impedeixen l'adaptació (barreres socials), tant conscients com inconscients.

- realitzar un retrat emocional del rebuig social: odi i por en el discriminador, angoixa en el discriminat.

EL SENYOR DE LES MOSQUES

Direcció: Harry Hook

Producció: Lewis M. Allen

Guió: Sara Schiff

Música : Philippe Sarde

Fotografia : Martin Fuhrer

Actors: Balthazar Getty

Chris Furrh

Danuel Pipoly

Andrew Taft

Edward Taft

Gary Rule

País: EUA

Any: 1990

Génere: Drama

Duració: 90 min.

Fitxa a IMDb

Sinopsi:

Pel.lícula basada en la novel.la homònima de William Golding. Anteriorment ja se n'havia fet una altra versió cinematogràfica, dirigida per Peter Brook el 1963.

La història es situa en el temPs de la II Gerra Mundial, quan uns nens cadets d'una escola militar americana residents a Anglaterra són evacuats en avió. Pel camí l'aparell sofreix una avaria i cau al mar. Els nens supervivents van a parar a una illa deserta, on hauran d'organitzar-se per sobreviure. Ben aviat sogiran discussions sobre el poder i la necessitat de les normes, la seva importància i el seu caràcter vinculant, així com també la seva fragilitat.

En fi, queda ben plasmada en la pel.lícula la intenció de l'autor, fins i tot de manera explícita, d'oferir una visió de la natura humana alterntiva a la J.Rousseau a L'Emili. 

Temes de tractament didàctic:  

- la naturalesa humana.
- l'origen dels valors morals.
- el valor i la necessitat de les normes per al funcionament de la comunitat.

- els diferents tipus d'organització social i política: democràcia, tirania.

- factors que propicien el sorgiment d'actituds discriminatòries i intolerants.

- perills de les actituds fanàtiques i  discriminatòries.
 Enllaç a l'anàlisi radiofònica del llibre:
http://www.ivoox.com/senor-moscas-willian-golding-audios-mp3_rf_274882_1.html

GRAN TORINO

GRAN TORINO

Fitxa tècnica:

Direcció: Clint Eastwood

Producció: Clint Eastwood, Bill Gerber, Robert Lorenz

Guió: Nick Schenk

Història: Dave Johannson, Nick Schenk

Bda sonora: Kyle Eastwood, Michael Stevens

Dir fotogr: Tom Stern

Muntatge: Joel Cox, Gary D. Roach

Protagonistes: Clint Eastwood, Bee Vang

País: Estats Units

Data estrena: 2009

Gènere: Drama / Policíac

Duració: 116 min.

Idioma: anglès

Sinopsi:

Gran Torino és la marca del vell cotxe i el tresor més preuat de Walt Kowalsky, un veterà de guerra vidu, de vida rutinària i turmentada per un passat amarat de violència, que es limita a esperar la mort i menysprea tothom qui l'envolta. El cotxe es convertirà en el detonant d'aquesta història, a partir del moment en què un veí adolescent d'origen asiàtic intenta robar-l'hi. Walt decideix donar un tomb a la seva vida i, lluny de venjar-se, intenta ajudar el noi a sortir de l'espiral de la delinqüència.

Continguts pedagògics:

Convivència

• Observar els mecanismes socials i psicològics que propicien la delinqüència.
• Indagar en les causes de la desavinença veïnal, intercultural,etc.
• Buscar rera actituds menyspreadores certes pors o debilitats.
• Valorar l'actitud comprensiva per sobre de la venjativa a l'hora de resoldre els conflictes i problemes interpersonals.
• Comprendre la importància de la responsabilitat sobre la pròpia vida i les pròpies decisions, i com aquestes poden influir sobre la vida dels que ens envolten.

ZETÈTICA: EL NOU ESCEPTICISME

Richard Monvoisin. (Foto: La Vanguardia)

"Per què compra determinades marques? A qui vota? Testi les seves creences: apunti, mesuri, compari i veurà que moltes de les seves creences no tenen raons." Així acabava "La Contra" de la Vanguardia del 16 de Novembre la seva entrevista a Richard Monvoisin, representant de l'escola anomenada "zetètica" i membre de l'Obsevatori de Zetètica de Grenoble. Monvoisin ha estat últimament per les nostres contrades donant xerrades sobre aquest moviment, que es declara hereu de l'escepticisme pirrònic i afí a actituds crítiques com la de Noam Chomsky, de qui no fa gaire parlavem en aquest mateix bloc.

Portada dels Assajos de Montaigne

El terme Zetètica prové del grec, zetein, que vol dir "buscar", "examinar". L'escepticisme, històricament representat per Pirró, ha estat sovint titllat d'actitud negativa, passiva (o fins i tot passota). Ben al contrari, l'actitud escèptica es podria considerar com aquella postura inicial que requereix tota investigació, aquella neutralitat necessària per començar a pensar com cal, és a dir, sense prejudicis. L'escèptic és aquell pesat que tot ho vol posar a prova, que tot ho qüestiona. La història de la filosofia ens ha donat molts exemples d'aquest tipus, començant pel mateix Sòcrates, aquell que deia que l'única cosa que sabia del cert era que no sabia res. Efectivament, si no haguès estat per Plató, el filtre principal al través del qual coneixem la seva figura, Sòcrates hauria passat a la història com el primer exponent de l'escepticisme, aquell disposat posar a prova tot prejudici o creença infundada dels conciutadans del seu temps. 

El mateix Descartes va admetre que calia adoptar una postura escèptica, i examinar detingudament les pròpies opinions, com a principal requisit per a la salut reflexiva. Ara bé, sembla que el filòsof francès no es va prendre massa seriosament l'actitud escèptica, donat que des de bon començament ja ens avisa que el seu dubte no serà escèptic, sinó metòdic, és a dir, que només farà veure que dubta, quan en realitat està convençut de bon principi que la raó ens portarà a conèixer la veritat. 

David Hume

L'autèntic escèptic, en canvi, com Montaigne, contemporani de Descartes,  o Hume, una mica més tardà, ens encara a un problema incòmode que sovint ens molesta plantejar-nos: com podem arribar a saber quina és l'autèntica realitat? On és la veritat? L'únic criteri que tenim és la nostra facultat de raonar. Qui sap si aquesta és suficient per entendre la realitat, si és que aquesta és racional. Si no ho és, la raó seria l'instrument més inapropiat per conèixer-la. 

Però tornem a Monvoisin i a la zetètica. Sembla que l'Observatori es dedica sobretot a investigar el grau de cientificitat de certes teories anomenades paracientífiques, i cita concretament l'homeopatia. Segons les seves investigacions, aquesta ciència no actua més que per efecte placebo, ja que no s'ha demostrat científicament cap relació causa-efecte entre aquest tipus de teràpia i les consqüències beneficioses  de la seva aplicació. Monvoisin atribueix el seu èxit a França als interessos econòmics que existeixen darrera la indústria homeopàtica. En aquest punt, no vull deixar de citar una veu discordant:

Ignora olímpicament que la bona fama de la Homeopatia, que ve de finals del segle XVIII i primera meitat del XIX, es va consolidar fent front a les epidèmies de còlera, diftèria, tifoide, tos ferina i la famosa grip espanyola. Ignora que els resultats de la homeopatia varen ser clarament superiors als de la medicina oficial, com queda ben acreditat en varis registres de l’época. Dubto bastant que només amb efecte placebo, davant d’aquestes malalties, es poguessin aconseguir bons resultats.

Joan Mora. http://www.joanmorahomeopatia.com/2010/11/arran-de-la-contra-del-16-de-novembre/ 

Segons Monvoisin, ens hem de remuntar als orígens de qualsevol idea, i veure si aquesta serveix per enriquir a algú. Doncs bé, crec que en el cas de les farmacèutiques tradicionals  hi ha encara molts més interessos econòmics amagats, i molts descaradament evidents, i  per tant, em sembla que Monvoisin s'equivoca en una cosa: el seu objecte d'estudi és massa estret, limitat a les ciències que, de fet, encara no han assolit el seu estatus de ciència i no exerceixen una influència prou potent sobre les nostres decisions. Crec que valdria més la pena dirigir la nostra reflexió en general als prejudicis que fins i tot metges, i científics puguin tenir. Encara diria més: el mateix mètode científic, que ell deixa intacte, i que fa servir com a criteri,  pot ser a la vegada objecte de crítica, com ho ha estat per exemple per pensadors arraconats com Ivan Illich, Feyerabend o el mateix Foucault.  Res ni ningú hauria d'escapar de l'objectiu escèptic, així com tampoc economistes, periodistes, sociòlegs, politòlegs, etc.  Però té raó en una cosa: no es tracta de no creure en res, sinó de veure que podem desmpallegar-nos de certes creences si creiem que aquestes ens perjudiquen, de veure que podem passar sense elles. Com ell mateix diu a l'entrevista, "Si verifiquéssim les nostres creences amb rigor, la zetètica canviaria el món, perquè la raó és revolucionària". 

LA MENT, PLATÓ, EPICUR, ESCHER I ROGER PENROSE

"Me parece que hay un problema fundamental con la idea de que la mentalidad surge de lo físico: es algo que preocupa a los filósofos por muy buenas razones. Los conceptos que tratamos en física son materia, objetos masivos, partículas, espacio, tiempo, energía, cosas físicas y demás. ¿Cómo puede ser que nuestras sensaciones, nuestra percepción de la rojez, o de la felicidad, tengan algo que ver con la física? Creo que esto es un misterio. " R. PENROSE. Lo pequeño, lo grande i la mente humana. Cap. 3.

El problema que va inspirar el títol d'aquest bloc és, justament, el problema de la naturalesa de la ment. Roger Penrose, físic i matemàtic, dedica el capítol 3 del seu llibre Lo pequeño, lo grande y la mente humana, al problema de la ment i la seva possible explicació física, la qual descriu com un misteri.
En primer lloc, aclareix les diferents postures al voltant d'aquesta qüestió, que anomena A,B,C i D.

A: La ment es pot explicar per lleis físiques i els seus procediments per al coneixement són reduïbles a un model computacional, de manera que podríem construir un ordinador que imités el comportament humà, i podríem reduir el pensament a computació. Tot pensament és computació. Aquesta seria la postura de la Intel.ligència artificial, o funcionalisme.

B: Encara que la ment podria ser un producte de la constitució física i encara que es pogués reproduir computacionalment (és a dir, construir un robot que imités a la perfecció la conucta humana), això no implica però afirmar que la màquina pensi. Per tant, no es pot reduir el pensament a computació. Aquesta seria la postura defensada per John Searl amb l'argument de l'Habitació xinesa.

C: La ment té unes causes i una naturalesa física, és a dir, pot ser explicada en termes físics, però no pot ser simulada computacionalment, tal i com va demostrar el lògic Gödel en el seu moment, donat que no va poder reduïr el sistema matemàtic a un sistema lògic. Aquest és un punt de vista neoplatònic, compartit pel mateix Penrose, segons el qual la nostra descripció de la física és inadequada per a l'explicació del coneixement.

D: La comprensió i el coneixement no es poden explicar ni en termes físics, ni computacionals, ni, en general, científics.

Els tres mons segons Penrose.

Com dèiem, Penrose adopta una postura neoplatònica. Parteix de la idea del Món III de Popper, segons la qual hi ha tres mons: el món físic, el món mental, i el món de la cultura,  que constitueix tot el conjunt de coneixements i sabers assolits per la humanitat, i la geografia del qual encara no ha estat explorada del tot. Es tracta de tres mons diferents, però igualment objectius i reals, entre els quals hi ha una relació de causalitat del físic al mental i del mental al cultural. Per la seva banda, Penrose fa algunes aportacions a aquest model. Al Món III l'anomena Món Platònic de les Idees, i l'identifica amb l'estructura matemàtica de la realitat, o "veritat matemàtica absoluta". La relació entre aquests tres mons no és linial, sinó circular, de manera que el món platònic incideix en el món físic en la mesura que observem que tot en ell respon increïblement a una formulació matemàtica. A la vegada, existeix una relació entre el món mental i el platònic que Penrose no s'atreveix a definir de manera precisa. No deixa clar si aquest món platònic és un producte mental o no, però consolida la intuïció que el món platònic sembla ser un paisatge realment existent allà fora. La seva relació amb Plató és, doncs, molt clara. De fet, el seu llibre "Las sombras de la mente" al.ludeix molt clarament al mite de la caverna de Plató. Sobre això podeu llegir una bona ressenya aquí.

Anem a la qüestió que ens ocupa: què és la consciència? Segons Penrose, cal no renunciar a la possibilitat d'una explicació física de la ment, però la física actual no en pot donar raó, ja que el pensament humà no és susceptible de ser reduït a computació. Com a exemple, posa els Límits Circulars d'Escher (de fet, fou un article de Penrose i el seu pare el que va inspirar els seus dibuixos impossibles). Aquest, segons l'autor, es un exemple de procediment matemàtic irreproduïble per un ordinador.

ESCHER. Límit Circular.

"Así pues, lo que estoy diciendo, con más generalidad, es que la comprensión matemática no es algo computacional, sino algo bastante diferente que depende de nuestra capacidad de ser conocedores de cosas." La comprensió no és una habilitat computacional, i en general, totes les facultats que li atribuïm a la ment. No és explicable ni tan sols des de la neurologia, ja que no és absolutament predible el comportament de les neurones. Per Penrose, aquest buit teòric podria ser omplert des de la teoria quàntica, en un gest que l'aproparia a l'atomisme d'Epicur, qui explicava l'ànima com un compost d'àtoms molt subtils, semblants a l'aire càlid. Sembla que la no espacialitat dels quants, la seva no localitat, i la impredictibilitat dels seus moviments semblen trets molt més adequats a la naturalesa mental, que no pas el caràcter fisico-químic de la ciència clàssica. Potser és que tenen encara la poesia que poseeix tot allò que no podem explicar.

Material relacionat:

http://www.redes-tv.com/index.php?option=com_content&view=article&id=150:414-conciencia-y-universo-mas-alla-de-la-cuantica&catid=2:cermen&Itemid=10

El debat sofístic als nostres dies o els fabricants d'ombres. Les 10 estrtègies de manipulació mediàtica per Noam Chomsky.

Sembla que els problemes més importants estan destinats a mantenir-se irresolts. Plató en la seva República, on proposa un govern de savis, ja alertava contra els perills de la democràcia: la manipulació de l'opinió pública. El terme "sofisma" es convertí en un concepte negatiu per designar aquelles estratègies dedicades a allò que Chomsky anomenaria "la creació del consens", de manera que el convencionalisme de les lleis i de la justícia defensat pels sofistes resultaria ser una imposició encoberta. Els sofismes consistien en arguments enganyosos, però molt atractius, basats en jocs de paraules i en la invocació i manipulació dels sentiments de l'auditori. Als nostres dies podem parlar encara (o encara molt més) de manipulació de l'opinió i creació del consens (el que sha acabat denominant "pensament únic"), donat que els instruments diguem-ne "sofistics" al servei de la política i, sobretot, del mercat, són molt més potents i tenen un radi d'acció molt ampli: els mitjans de comunicació. Plató els descriuria com els fabricants de les ombres en la seva caverna. Chomsky resumeix les estratègies-sofismes en 10 punts.  Deixeu-me que els adjunti al post de la mateixa manera que els he trobat: 

1. La estrategia de la distracción


El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. “Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

2. Crear problemas y después ofrecer soluciones


Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.

3. La estrategia de la gradualidad


Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.

4. La estrategia de diferir


Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.

5. Dirigirse al público como criaturas de poca edad


La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver “Armas silenciosas para guerras tranquilas”)”.

6. Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión


Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido critico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…

7. Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad


Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

8. Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad


Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto…

9. Reforzar la autoculpabilidad


Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. Y, sin acción, no hay revolución!

10. Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen


En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídas y utilizados por las elites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.
_____________________________________________________________________________

EL LLOC D'ENLLOC

Utopia és un lloc on, per definició, mai s'arriba, donat que és el lloc d'enlloc. El terme va ser utilitzat per primera vegada per Thomas More, quan va situar la seva organització política ideal en una illa inexistent, de la qual fins i tot va el.laborar  un mapa. Es tractava d'una realitat virtual, d'un lloc que no es troba enlloc físicament, i la virtut del qual radica potser precisament en això, en la seva no localització. Per tant, potser seria un error intentar materialitzar una utopia, fer-la efectiva, ja que la seva naturalesa és de caire virtual. Com diuen Horkheimer i Adorno,  fundadors de l'Escola de Frankfurt als anys vint, la utopia no té només el valor de descriure les coses tal  com creiem que haurien de ser, sinó que també té una funció negativa molt important: el seu potencial crític, el seu poder de negació de la realitat actual. 

A més, el seu caràcter virtual la dota d'una perspectiva universal, que va més enllà dels nostres interessos individuals, de la nostra realitat fàctica. És per això que és tant important practicar la perspectiva utòpica de tant en tant, deslliurar-se de les estretors de les condicions i els poders fàctics, del realisme pesat de les tertúlies radiofòniques i deixar anar la imaginació i el pensament, donar-los una pàgina en blanc per tal de poder composar un món nou. Més endavant, compartir-lo amb altres éssers pensants i contrastar-lo,  junts comparar-ho tot amb el món present. Segur que a la fi l'acabarem coneixent molt millor. És el potencial cognitiu de la utopia. 

Per parlar d'això i fer un repàs per diferents relats utòpics, hem format a Tàrrega un grup de lectura sobre el tema.  Aquest és l'enllaç al nostre bloc per si us voleu assabentar de les lectures i les diferents convocatòries, així com fer les vostres propostes o comentaris. Només heu de clicar aquí. 

ELS CONCEPTES I ELS COTXES

«El meu mètode consisteix invariablement a arrancar des de quelcom vague però problemàtic, quelcom que sembla indubtable però que no puc expressar amb precisió. Segueixo un procés semblant al de qui contempla quelcom, primer amb l’ull nu i després examinant-ho amb un microscopi. Descobreixo que, parant-hi esment, apareixen divisions i distincions allí on res d’això no era visible al principi, exactament com un microscopi permet apreciar bacils en l’aigua impura, cosa que no podríem fer sense ell. Hi ha molta gent que menysprea l’anàlisi però sempre m’ha semblat evident que, com en el cas de l’aigua impura, l’anàlisi ofereix nou coneixement sense destruir res del que era prèviament conegut. Això s’aplica no tan sols a l’estructura dels objectes físics, sinó també a la dels conceptes i pràcticament en el mateix grau (...) La creença en aital procés constitueix el meu prejudici més fort i inamovible envers els mètodes d’investigació filosòfica».
B. RUSSELL / L’evolució del meu pensament filosòfic.

EL BURKA D'OCCIDENT

-->

MANIFEST CONTRA LA PROHIBICIÓ DEL BURKA A TÀRREGA

Sabem que en la ciutat on vivim, Tàrrega, es presentarà una moció per prohibir l'ús del Burka i el Nicab, igual que va succeint en altres localitats de Catalunya. Nosaltres, com a grup de persones que som conscients de la motivació d'aquesta moció i possibles conseqüències que produiria aquesta prohibició, no volem deixar passar aquest fet sense manifestar la nostra opinió.

Perquè?
No estem a favor de l'ús ni del Burka ni del Nicab, ni d'altres símbols o costums que s'emparen en la tradició, per esclavitzar o fer-nos invisibles a la societat de la qual formem part.

Però...
Aquesta moció no alliberarà de lligams morals, físics, ni fins i tot religiosos les dones que els pateixen. És una manera més de crear distància, desconcert, recel, por i ,fins i tot odi, cap a les persones amb costums, tradicions i creences diferents a la nostres.

Tampoc no pretén alliberar les dones que utilitzin el burka o el nicab com una ocultació del seu cos, ho vulguin o no. Sinó que és un element més de la xenofòbia que està creixent a nivell europeu, espanyol i català. No volem participar d'aquesta criminalització cap al diferent.

Creiem que la prohibició del burka és una mostra clara d'etnocentrisme que, de manera contradictòria, es tapa els ulls davant altres formes invisibles de discriminació sexista característiques de la pròpia societat, com és ara el rol de les dones en publicitat o la creació d'estereotips i de cànons estètics, que, en canvi, no són objecte de prohibicions.

Nosaltres sabem molt bé que l'alliberament de les dones no es produirà amb un moviment de dalt cap a baix. I menys criminalitzant-les, negant-los l'accés a espais públics o espais de trobada. Criminalitzant sempre als col.lectius més vulnerables no aconseguirem mai una convivència harmònica, de respecte, cívica i amb igualtat de drets, deures i oportunitats.

Creiem que un estat laic ha d'estar sustentat sobre una societat plural, on els ciutadans que la integren han de poder gaudir del mateix grau de llibertat, sempre i quan no perjudiqui la dels demés, i que aquesta no pot ser envaïda per polítiques paternalistes, les quals molt sovint acaben convertint-se en invasores de les llibertats individuals.

Pensem que es tracta d'una mesura irresponsable en la mesura que no té en compte les conseqüències que se'n poden derivar: com anirà a denunciar una dona víctima de qualsevol tipus de violència? Com accedirà als serveis sanitaris quan ho necessiti? Com s'integrarà a la vida social si no pot sortir de casa seva? Com viurà dins d'una societat que l'assenyala, l' aparta...?

És evident que aquest tema pot ferir múltiples sensibilitats. Creiem que hi ha altres maneres de crear opinió sense generar un debat tan opac i tan pervers.

L'HOME CONTROLAT

L'estructura social és una combinació de diferents elements que depenen els uns dels altres i no estàn units a l'atzar. La dificultat per al sociòleg és que aquests elements són molts,i que cal tenir en compte moltes variables per entendre el funcionament d'una societat. De fet, constitueix un entramat de relacions tan complex que alguns sociòlegs comparen l'aparell social amb una espècie de gran organisme amb vida pròpia, fins al punt que ja no depèn dels individus per mantenir-se.
Segons Emil Durkheim, l'estructura social és anterior a l'individu, exterior a ell i limita les seves activitats.
Ara bé, que ens determina vol dir que ens limita? Podem decidir o triar qualsevol cosa, com viure sense diners, per exemple?

L'HOME INVISIBLE

La realitat social és un tipus de realitat esmunyedissa i molt canviant, fins al punt que hi ha part d'aquest realitat que tenim davant dels ulls i que no veiem, degut a l'exclusió social. En aquest vídeo trobem l'exemple d'un transeünt de Düsseldorf. Ell és el protagonista d'aquesta acció de carrer on, gràcies a la tecnologia, esdevindrà un home invisible que, paradoxalment, cridarà l'atenció dels vianants.

LA DOBLE VIDA DE GIGES

Unes imatges que plantegen sens dubte molts problemes i interrogants, ja no només pel seu contingut, sinó per la forma. Es tracta d'un anunci que va ser censurat i del qual s'han creat altres versions poíticament corectes per poder adaptar-se als límits de les legislacions de diferents països com el nostre. Per tant, el primer problema que se'ns planteja és sobre la llibertat d'expressió. S'haurien de permetre anuncis com aquest? Penso que de vegades la correció política no fa més que refermar la doble vida o la doble moral que retrata justament l'anunci, en tant que sabem que hi ha certes coses que no podem dir públicament perquè no queden bé, però en el fons les pensem.

Per altra banda, l'anunci planteja un problema d'identitat personal: qui som en realitat? Som aquella persona que veuen els altres? Som qui volem ser? Som allò que imaginem que som? En l'anunci queda clar el contrast entre realitat i ficció: la realitat l'apreciem a les imatges, en blanc i negre o en color indistintament, es contraposa al text: homes aparentment treballadors i respectables, mares, nens, gent gran, un noi discapacitat, etc., parlen de sexe i violència sense límits morals ni físics en la seva segona vida. Com jutgem doncs, moralment, aquests individus? M'ha recordat el mite de l'anell de Giges de Plató, amb el qual un contertul.lià intenta convèncer Sòcrates del fet que per naturalesa tenim tendència a transgredir les lleis, i que només les complim per por de ser castigats socialment.
«Giges, un pastor que servia al rei de Lídia, estava un dia amb el seu ramat a les muntanyes quan es desfermà una forta tormenta. De sobte, d'un sisme s'obrí un tros de terra i es féu una fonda esquerda. El pastor, meravellat, davallà esvoranc endins i entre altres coses prodigioses contemplà un cavall de bronze, buit, amb unes portelles. S'hi abocà i s'esgarrifà al veure un mort d'una enorme corpulència que duia una anell d'or a la mà. Giges li va treure l'anell i sortí d'allí. Al cap d'uns dies, assistí, amb l'anell posat, a la trobada mensual dels pastors per preparar la notificació al rei de l'estat dels seus ramats. Assegut entre els altres, féu girar per atzar l'anell encarant el seu gravat amb la palma de la mà. Tot seguit, els seus companys es posaren a parlar d'ell com un absent: havia esdevingut invisible. El pastor, meravellat, s'adonava que quan el gravat de l'anell mirava endins, esdevenia invisible, quan mirava enfora, tornava a ser visible. Comprovada l'eficàcia del seu anell, maniobrà per ser un dels missatgers enviats a palau per informar al rei. Un cop a palau, utilitzant el poder de l'anell, accedí a les habitacions de la reina i la seduí; amb l'ajuda d'ella parà un parany al rei, l'assassinà i li usurpà la corona.» Plató, La república , II, 395b-360a
Qui som doncs? És més important el que pensem o el que fem? Està clar que en la nostra idenatitat personal hi juga un paper clau la manera com ens concebem a nostres mateixos.
Altrament, no he pogut evitar de pensar en Second Life, on hom pot crear-se una segona identitat, triar el seu propi físic, la seva manera de comportar-se, i fins i tot contractar els serveis d'altres usuaris igualment virtuals per comprar-los els nostres vestits virtuals, cases virtuals, cotxes virtuals, etc. Podria acaber sent més real aquesta segona vida que la primera? Això es podria plantejar tant des del punt de vista metafísic, com moral, com psicològic. Potser seria un bon camp d'experimentació social per trobar noves vies d'organització?

L'ÈTICA I LA NATURALESA HUMANA

Us heu preguntat mai què passaria si fossim immortals, si no ens equivoquéssim mai, si fóssim perfectes? Seríem lliures? Spinoza, al Renaixement, ja es va pronunciar clarament sobre una qüestió discutida infinitament durant tota l'Edat Mitja: si Déu és perfecte, llavors no és lliure, donat que no pot equivocar-se. Per Ell només existirà la millor opció, la correcta, i les demés ja no es presentaran com a opcions possibles en el seu enteniment, donat que són errònies. De la mateixa manera, una màquina dissenyada a la perfecció no podrà imitar mai la naturalesa humana, perquè potser aquesta consisteix justament en alguna altra cosa, en un cert grau de defectuositat, ja que podem dir que la llibertat està íntimament lligada a la nostra imperfecció. Per tant, és molt difícil que una màquina pugui imitar el comportament humà, però tindria la capacitat d'envejar-nos?